Antecedents
– Fi del s.XVIII->Ignorància rebuig cap a les persones.
– Edat Mitjana -> l’església condemnava aquest fet, però potencia la idea d’atribuir a causes sobrenaturals les anormalitats que patien aquests subjectes.
– S.XVII i XVIII els deficients mentals eren ingressats en manicomis, presons i altres tipus d’institucions estatals.
Primeres experiències positives en referència a les persones amb disminució:
§ 1509-1584, PEDRO PONCE de LEÓN, a mitjans del s.XVI educació d’un grup de nens sordmuds, va escriure “Doctrina para los sordosmudos” i va ser l’iniciador de l’ensenyament per sords muds i creador del mètode oral.
§ 1920, JUAN PABLO BONET va publicar “Reducción de las letras y arte de enseñar a hablar a los mudos”.
§ La primera escola pública per a sordsmuds que va crear CHARLES-MICHEL de l’EPEÉ a l’any 1755, que després es convertí en l’Institut Nacional de Sordsmuds.
§ VALENTÍN HAÜY, creà a París a l’any 1784 un institut per a nens cecs. Entre aquests alumnes es trobava LOUIS BRAILLE, qui va confeccionar el sistema de lecto-escriptura que porta el seu nom concretament.
– Segona meitat del s.XVIII, comença a introduir-se en el món de l’ensenyament l’atenció al nen amb disminució.
– Es creen a París les primeres escoles: una de nens sords, i l’altre de nens cecs.
– Finals del s.XIX a principis del segle XX, notable increment del nombre d’institucions educatives.
– Aquests centres tenen una doble finalitat: protectora i de preparació per a poder viure en la societat.
– Progressiva liberalització de l’accés a l’educació i l’extensió de l’obligatorietat de l’escolaritat, contribueixen expansió de l’educació per a tots els nens.
– Europa es va passar a considerar la persona amb disminució com a portadora d’una triple amenaça:
– Amenaça moral.
– Amenaça econòmica.
– Amenaça hereditària.
L’època de les institucions
S’inicia finals del s.XVIII i primers del s.XIX es especialitzada en subjectes amb deficiència i és a partir d’aquí quan sorgeix l’Educació Especial. La societat pren consciència de la necessitat d’atendre a aquest tipus de persones.
S.GARCÍA (1989):
– Les actituds negatives enfront els deficients estaven molt presents.
– L’ús i abús de la psicometria des dels inicis del present segle.
– El deficient era considerat com un element pertorbador i antisocial.
– Molts professionals varen abandonar el camp de la deficiència.
– Les dues Guerres Mundials i la Gran Depressió dels anys 30 va paralitzar el desenvolupament dels serveis socials.
En aquesta etapa sorgeixen fites i personatges que són fonamentals en la història de l’EE:
– Tractament mèdic, en l’elaboració dels primers manuals sobre l’educabilitat d’aquests infants.
– Desenvolupament científic i tècnic en els mètodes d’avaluació i tractament (mèdic, psicològic i educatiu).
– Interès dels defensors de l’Escola Nova per l’educació especial i la necessitat d’elaborar una Pedagogia Terapèutica.
– La Llei Moyano (1857-Espanya)->creació d’escoles per a nens sords i creació d’escoles d’atenció a les diverses deficiències.
L’època actual
– S.XX -> Pedagogia Diferencial:CI. Centres en funció de les etiquetes dels infants: cecs, sords, paràlisi cerebral, deficiència mental, caracterials.
Creació de centres especials (integrar deficients mateix ambient escolar i laboral que els “normals”).
– Tendències actuals en Educació Especial, van dirigides a proporcionar una educació institucionalitzada i una educació integradora (principis de normalització).
De la institucionalització i del model clínic a la normalització de serveis i al model pedagògic
Concepció actual de la societat és fruit de:
– Els avenços de la pedagogia.
– Els estudis i investigacions en la psicologia i la medicina.
– L’augment de sensibilitat envers els drets dels subjectes.
– Un elevat reconeixement de les capacitats de les persones discapacitades.
– Una lluita i treball de les diferents associacions.
– Presa de decisions dels diferents organismes i administracions educatives.
– Mitjans segle XIX: RECONEIXEMENT dels subjectes amb deficiències (un grup singular ->prestar ajuda d’atenció alleugerir la situació).
– Acaballes s.XIX: BENÈFICO-ASSISTENCIAL. Resposta assistencial i concepció caritativa.
– Etapa REHABILITADORA o TERAPÈUTICA:
– Prevalença del model clínic: diagnòstic centrat en el dèficit.
– Preocupació per la rehabilitació.
– L’educació és un auxiliar de la teràpia rebuda.
– Els serveis s’estructuren en:
– Centres específics.
– Classificació segons els dèficits.
El centre educatiu, ha de ser capaç d’adaptar la resposta educativa a les característiques individuals i per tant, diferencials, de l’alumnat.
– ETAPA EDUCATIVA
– Dret a l’educació de totes les persones.
– Educació basada en la institució escolar i si és possible en centres ordinaris.
– Prevalença del model educatiu centrat en els ajuts que un alumne necessita pel seu progrés.
L’Educació Especial a Europa: la seva evolució
Dinamarca
– Necessitat de dotar als centres ordinaris amb recursos.
– Primera en incorporar el principi de normalització ( possibilitat vida dels deficient mental es desenvolupi de manera el màxim propera a les condicions de vida normal).
– Finals dels 70 l’obligatorietat d’educar alumnes amb disminució en un medi escolar ordinari sempre que sigui possible.
– Actualitat només els alumnes amb plurideficiències assisteixen a l’escola ee.
Suècia
Després de la II Guerra Mundial, comença a canviar les perspectives en l’educació dels nens amb disminució.
– 1944, s’aprova la primera llei que fa obligatòria l’educació pels nens amb deficiència.
– 50-60 investigacions: assistència en centres especials provoca en els alumnes dificultats de socialització pel fet d’estar segregats.
– 70 integració de serveis ->classes especials en les escoles ordinàries.
– Principis 80, els alumnes amb disminució psíquica de grau mig, es van integrant a les aules ordinàries reben el suport d’un mestre d’EE. Els alumnes retard mental estan en aules especials a l’esc.ordinària.
– 1988, nou pla de formació del professorat que contempla l’adquisició de coneixements de pedagogia especial per part de tots els mestres.
Gran Bretanya
– Finals del s.XIX: dret a l’ensenyament públic d’alguns alumnes amb deficiències.
– 1970, s’inclouen dins de la població escolar els nens amb disminució psíquica severa, plurideficients sensorials, autistes i dislèxics greus, que fins aleshores aquests nens eren responsabilitat de les autoritats sanitàries i passen a ser responsabilitat de l’administració educativa local.
– Durant els anys 70, s’elabora l’INFORME WARNOCK (1978), aquest informe recull la filosofia integradora i recomana una sèrie de canvis. Es comença a parlar del concepte de NECESSITATS EDUCATIVES ESPECIALS.
– Es consideren TRES NIVELLS d’INTEGRACIÓ:
– Física.
– Social.
– Funcional.
Itàlia
– No és fins després de la II Guerra Mundial que es reconeix el dret de tots els nens a ser educats en l’escola pública.
– Comença l’expansió de les escoles d’educació especial. Integrar-los tots a l’escola ordinària.
– Anys 80, millorar la qualitat del suport. El tema clau ja no és la integració sinó l’avaluació.
LA NORMALITZACIÓ DE SERVEIS: UN NOU MODEL PEDAGÒGIC
Fins finals s.XIX i principis s.XX: model clínic que a partir del diagnòstic emfatitza el dèficit de l’alumne.
Segona dècada del s.XX: es creu el dèficit inalterable.
Apareixen les primeres possibilitats de formació dels mestre que es dediquen a aquest ensenyament amb MARIA MONTESSORI.
– Institucions passen a ser responsabilitat de l’ÀMBIT EDUCATIU, no del mèdic.
– 1982 LISMI-> atenció més INTEGRADORA i NORMALITZADA.
– INFORME WARNOCK
– PRINCIPI NORMALITZACIÓ: allò que és normal o no normal, no es troba dins de la persona, sinó fora d’ella, és allò que els altres perceben.
– PRINCIPI INTEGRACIÓ
L’EDUACIÓ ESPECIAL AL TERRITORI ESPANYOL I A CATALUNYA
Etapes de pertanença i el seu procés: Espanya
País pioner en experiències educatives amb nens sords. 1800 HERVAS escola per a cecs; 1843 s’uneix escola cecs-sord; 1910 Vilajoana per a nens amb dèficits intel·lectuals.
LLEI MOYANO 1857, obligació i gratuïtat de l’ensenyament i preveia la creació de centres d’educació de nens sords i cecs.
1978 CONSTITUCIÓ el dret a l’educació de tot ciutadà. També neix el PLAN NACIONAL de EE.
REIAL PATRONAT D’EDUCACIÓ I ATENCIÓ A DEFICIENTS:
– Promoure i impulsar les actuacions públiques i privades en relació a les persones amb minusvalidesa.
– Facilitar la coordinació entre les diverses administracions públiques i entre aquestes i les entitats privades.
– Col·laborar amb els organismes, entitats i especialistes en matèria d’investigació, formació i documentació.
1982 LISMI -> el minusvàlid s’integrarà en el sistema ordinari de l’educació i rebrà programes d’ajuda i recursos adequats.
REIAL DECRET 2639/1982 de 15 d’octubre detalla MANERES d’INTEGRACIÓ ESCOLAR: integració completa, combinada, parcial i escolarització en centres específics d’EE. També plasma 4 principis en l’art.24: normalització de serveis, integració escolar, sectorització, individualització de l’ensenyament.
1985 REIAL DECRET 334/1985 del 6 març d’ORDENACIÓ DE L’EE:
– Nou concepte d’EE.
– Existència de centres específics d’EE.
– EE, obligatòria i gratuïta en els mateixos nivells ordinaris del sistema educatiu.
– Institució escolar dotada de recursos i mitjans.
– Atenció educativa primerenca a tots els infants o inadaptats.
– Prolongació de la fi de l’escolarització fins als 18 anys, quan hi ha causes que ho justifiquin.
LOGSE (3 d’octubre de 1990), consolida i reafirma els principis de normalització i integració que ja s’anunciaven en la LISMI i en Reial Decret d’Ordenació de EE.
Catalunya:
L’EE segueix un procés similar a la resta de l’Estat Espanyol.
– 1981 es situa capdavantera en experiències d’integració.
– Creació d’EQUIPS d’ASSESSORAMENT MULTIPROFESSIONALS (EAP).
– Decret 299/1997 de 25 de novembre, actualitza la regulació de l’atenció educativa a l’alumnat amb necessitats ee, temporals o permanents.
Es fa referència a:
Cap.2: l’atenció educativa a l’alumnat amb nee:
. Art.3: identificació, avaluació i determinació nee alumnat.
. Art.4: escolarització de l’alumnat amb nee.
. Art.5:procediment per l’escolarització de l’alumnat amb nee derivades de discapacitats psíquiques, motrius o sensorials.
. Art.6: escolarització en centres ordinaris d’alumnat amb nee.
. Art.7: escolarització en unitats o centres d’ee d’alumnes amb nee derivades de discapacitats.
. Art.8: col·laboració entre els centres ordinaris i els cee.
. Art.9: escolarització d’alumnes amb nee derivades de sobredotació.
Cap.3: Recursos Personals:
. Art.10: recursos personals dels centres docents.
La Promulgació de la LOGSE
“el sistema educatiu disposarà dels recursos necessaris per que els alumnes amb nee puguin assolir dintre del mateix sistema els objectius establerts amb caràcter general per a tots els alumnes”.
Art. 37.1 “els centres hauran de comptar amb l’apropiada organització escolar i realitzar les adaptacions i diversificacions curriculars necessàries per facilitar als alumnes la consecució de les finalitats educatives.”
Aspectes a destacar en la LOGSE:
– Consagra els principis e la LISMI.
– Recull plenament el concepte de NEE.
– Opció clara d’escola comprensiva i oberta.
– Respecte a la diferència -> concepte d’adaptabilitat del currículum.
– L’escolarització es regeix pels principis de normalització i d’integració escolar.
– Crear en els centres millors condicions per l’educació de l’alumnat, entre aquests, els que presenten necessitats educatives especials.
REFLEXIÓ
PRINCIPI DE NORMALITZACIÓ ha estat molt important en el procés dels darrers anys.
L’EDUACIÓ ESPECIAL i la seva NOVA FILOSOFIA i conceptualització que no es poden definir en termes de lloc on es rep l’educació.
NOU CONCEPTE d’EDUCACIÓ ESPECIAL supera la concepció clàssica que refereix que a aquesta és l’educació d’alumnes que presenten un determinat dèficit. És a partir de l’INFORME WARNOCK on sorgirà el concepte de Necessitats Educatives Especials.
L’escola com a institució educativa ha de donar resposta a tots aquells alumnes que presentant unes necessitats educatives puguin avançar en el seu procés educatiu.