1- EL NEN DESCOBREIX ELS ALTRES
2- PROCESSOS DE DESCOBRIMENT, DE VINCULACIÓ I D’ACCEPTACIÓ
3- L’ESCOLA COM A INSTITUCIÓ SOCIALITZADORA
4- EL PAPER DEL CENTRE D’EDUCACIÓ INFANTIL EN LA PREVENCIÓ I INTERVENCIÓ AMB NENS I NENES EN SITUACIÓ DE ROSC SOCIAL
5- PRINCIPALS CONFLICTES DE LA VIDA EN GRUP
INTRODUCCIÓ
L’home és un ésser sociable per naturalesa. El procés de socialització que durant la infància del nen i la nena es desenvolupa, és fonamental dins del desenvolupament socioafectiu i indispensable per la seva maduració com a ésser humà. Dins de l’escola hem de ser capaços d’ajudar a superar les dificultats i conflictes que sorgeixin com a conseqüència de la vida en grup. El paper del mestre ha de ser el d’orientador, de manera que aconsegueixi una bona adaptació del nen i la nena. No podem oblidar que les tendències que els menuts mostren són naturals i, a més, algunes com l’egocentrisme són necessàries per al seu desenvolupament cognitiu.
1- EL NEN DESCOBREIX ELS ALTRES
A partir del moment en què neix el nadó, serà objecte de múltiples accions socials que faran que el nen estableixi formes de comunicació i interacció, com els somriures, les vocalitzacions, els gestos… Aquestes accions constituiran la base de les seves primeres relacions. Al començament, els seus gestos no són senyals per comunicar-se, sinó que representen l’expressió a nivell exterior del seu malestar interior. Únicament per a l’adult que l’atén adquireixen un valora autèntic de senyal i, per tant, de missatge.
Spitz assenyala que aquesta expressió interna del seu estat és la gènesi dels processos humans de comunicació. Si en un primer moment no ha sirgit en el nadó la necessitat de comunicació, en poc temps, l’infant establirà formes de comunicar-se i interaccionar, de manera que aquestes es manifestaran a través de l’alternança del somriure i les vocalitzacions.
Els pares i els nens es comuniquen molt abans que aquests puguin utilitzar el llenguatge, per mitjà dels gestos i les mirades. Podem afirmar que la primera relació social l’estableix el menut amb la persona que el cuida de manera més directa, aquesta s’anomena conducta d’inclinació, àmpliament estudiada per Bowlby i Harlow. La seva finalitat és intentar mantenir la proximitat dels membres determinats, buscar la interacció.
Segons Bowlby i Harlow aquesta relaxció es fa de manera independent a la satisfacció de les necessitats d’alimentació i neteja.
El lligam que estableix el nadó amb les persones que interaccionen amb ell s’anomena vincle afectiu. Aquest suposa que determinades conductes que l’infant rep de les persones del seu voltant es transformin en representacions mentals i a la vegada, aquestes produeixin sentiments en els nens. És molt important una adequada relació amb la figura del vincle, ja que aquesta condicionarà les properes relacions que s’establiran. Podem distingir diferents tipus de vincle: segur, ansiós ambivalent i evitatiu.
En aquest vincle, mentre el llenguatge no està adquirit, les relacions es limiten a la imitació de gestos corporals exteriors. A partir de la seva aparició, soregixen noves relacions socials que venen a enriquir el pensament del menut. El resultat més clar de l’aparició del llenguatge és que aquest permet un intercanvi, una comunicació continuada entre individus. La necessitat de comunicar-se és total i el llenguatge és el principal instrument.
2- PROCESSOS DE DESCOBRIMENT, DE VINCULACIÓ I D’ACCEPTACIÓ
Susanna Isaacs, psicòloga, explica que el nen passa per tres fases en la seva socialització. Primer hi ha una observació poc amigable cap als altres companys, deprés una hostilitat clara fins arribar a assolir una actitud més amigable i col·laborativa. Les dues primeres fases vénen de la necessitat d’autoafirmar-se, la tercera de la descoberta que el nen no pot funcionar sol i que necessita els altres.
El nen i la nena s’han d’adaptar a les relacions amb els companys i companyes, però per fer-ho, és necessari que adquireixin experiència en l’acció conjunta i en el suport mutu, tant en el joc com en altres activitats escolars. Les seves relacions socials s’aniran enriquint i això permetrà que estebleixi vincles especials amb companys determinats, tot i que seran limitats al principi aniran augmentant al final del període d’educació infantil.
El procés de descobriment i l’acceptació de l’altre, són dos principis fonamentals dins del procés de socialització del nen i la nena. És necessari educar-lo en aquestes dues direccions, de manera que sempre es tingui en compte la seva etapa de desenvolupament mental. Durant l’etapa de 3 a 6 anys es donen dues fases o moments molt importants pel procés de socialització.:
1. Fase d’aïllament: cap als 3 anys el nen és essencialment egocentric al principi i no té empatia. És difícil, per tant, que accepti el punt de vista dels seus companys, si aquest és diferent del seu. Les seves experiències són encara reduïdes. Fa poc temps que ha adquirit consciència de si mateix, perquè pugui imaginar-se el que entenen els altres éssers humans.
2. Fase d’interaccions: entre els 4 i els 5 anys, on el descobriment dels altres ha de donar lloc a una conquesta moral, la vida en comú amb els altres, a casa, a l’escola… tot aquest procés serà molt lent i el nen haurà d’aprendre a descentrar-se per poder arribar a l’acceptació de l’altre, i d’aquesta manera repectar-lo. Per Vigotski la interacció social regeix el desenvolupament humà.
3- L’ESCOLA COM A INSTITUCIÓ SOCIALITZADORA
Podem definir la socialització com el procés pel qual la persona aprèn i interioritza en el tanscurs de la seva vida, els elements culturals del seu propi ambient, els integra en l’estructura de la seva personalitat i acaba així adaptant-se a l’entorn sociocultural on viurà. Els agents de socialització són aquelles persones o institucions que exerceixen la seva influència sobre l’infant o que incideixen, a través d’ella, en el seu desenvolupament. Entre aquests agents de socialització trobem: els agents primaris (família i escola) i els secundaris (grup d’iguals i mitjans de comunicació).
El disseny curricular, fonamentat en la concepció constructivista, s’ha considerat una fotn sociològica que estableix que l’escola ha de transmetre tot un bagatge culturalment organitzat, una herència cultural que permeti l’adaptació de cada persona en l’entorn social on ha crescut. Dues de les finalitat de l’educació i, per tant, també de l’escola són el desenvolupament personal integral dels alumnes i la seva sociabilitat. Es tracta de concebre la persona com a ésser autònom, polivalent, lliue i crític, capaç d’integrar-se i adaptar-se a una societat democràtica i, per tant, pluralista, respectuosa i tolerant.
Estratègies:
– Des de molt petits, els pares han d’anar educant la sensibilitat de l’infant, de manera que avanci en l’acceptació i el respecte cap a tot allò que l’envolta. La vida en comú és la millor manera de formar en el nen les actituds de respecte i acceptació de l’altre.
– Cal que el nen accepti i respecti els sentiments dels altres
– Quan l’infant entra dins del grup-classe és quan s’estableixen les primeres relacions amb els iguals de manera forta, clara i directa.
– A nivell curricular: Capacitats i eixos Aprendre a ser i actuar d’una manera cada vegada més autònoma, aprendre a conviure i habitar el món
Objectius
2. Ser i actuar d’una manera cada vegada més autònoma, resolent situacions quotidianes amb actitud positiva i superant les dificultats.
3. Sentir que pertany a grups socials diversos, participant-hi activament i utilitzant els hàbits, actituds, rutines i nomes pròpies.
4. Aprendre amb i a través dels altres, gaudir de la relació i integrar-se en el grup tot establint relacions afectives positives amb actituds d’empatia i col·laboració i intentant resoldre conflictes de manera pacífica.
6. Conèixer experiències, històries i símbols de la cultura pròpia del país i de la d’altres companys i companyes, generant actituds de confiança i respecte per les diferències i valorant les relacions socials i afectives que s’hi estableixen.
8. Comprendre les intencions comunicatives d’altres infants i persones adultes i expressar-se mitjançant la paraula, el gest i el joc.
Àrea de descoberta de l’entorn i Comunicació i llenguatges (explicació, àmbits i continguts).
A la classe l’activitat essencial i primordial on es donarà aquest procés de socialització és el joc. L’activitat lúdica segons Piaget tindrà en l’infant la funció de descobriment i acceptació dels altres.
Paper de la mestra durant el procés de socialització:
– Motivar el nen per tal que cada cop sigui més autònom.
– Procurar que els infants resolguin ells mateixos els conflictes.
– Fomentar la seva iniciativa i curiositat.
– Acompanyar-los en l’acpetació de l’altre i la seva pròpia (autoconcepte, autoestima).
– Combatre els estereotips socials, que els podem definir com generalitzacions sense raó ni fonament.
– Mantenir una relació afectiva i d’apropament i contacte personalitzat.
L’escola és una institució socialitzadora. És el primer nucli extra familiar que viuen els infants i ha de ser la primera experiència de vivència personal dels valors democràtics universalment acceptats.
Tots aquests valors són el fruit de la interacció constant que manté amb un medi culturalment organitzat. Per tot el que s’ha exposat, l’adequada interacció família-escola serà determinant per tot el procés de socialització. Així queda recollit en el preàmbul de la Llei Orgànica 2/2006 de 3 de maig, d’Educació: “les famílies hauran de col·laborar estretament i comprometre’s en el treball quotidià dels seus fills/es i amb la vida dels centres docents”. L’article 3 del Decret 181/2008, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments del segon cicle de l’educació infantil, publicat al DOCG núm.5216 de 16 de setembre expressa també: “Els pares, mares o tutors i els centres han de cooperar estretament en l’educació dels infants, per tal de garantir la continuïtat educativa entre el centre i la família”. Bona mostra d’aquesta important relació i la seva aplicació la trobem en les anomenades comunitats d’aprenentatge.
4- EL PAPER DEL CENTRE D’EDUCACIÓ INFANTIL EN LA PREVENCIÓ I INTERVENCIÓ AMB NENS I NENES EN SITUACIÓ DE ROSC SOCIAL
La família és la unitat bàsica de la societat i inclou entre les seves funcions oferir ek marc natural de suport emocional, enconòmic i material, essencial per al creixement i desenvolupament dels seus membres i en especial dels infants.
L’esctructura de la família ha anat canviant al llarg de la història i, com a conseqüència, dels canvis experimentats han anat sorgit diferents estructures familiars.Hi ha menuts que, pel seu context, tenen molts problemes de relació, afectius i també d’integració al grup. A vegades, per situacions socioculturals es tradueixen en un absentisme escolar que perjudicarà el nen o nena dificultant el procés educatiu i la seva socialització. Les reaccions més habituals que mostren els nens en risc social són: por, tristesa, enuig, culpa, soledat, vulnerabilitat… Alguns tenen reaccions molt negatives, com poden ser: agressivitat, aïllament, estats depressius, regressió cap a conductes infantils.
Segons la Llei 2/2006, de 3 de maig, d’Educació, hem de considerar-los nens amb necessitats educatives específiques, ja que aquests requierixen, per un període de la seva escolarizació o al llarg de tota ella, determinats ajuts y atencions educatives específicas. Des del moment en el qual aquests infants arriben a l’escola l’objectiu principal serà educar-los en una línia d’oebrtura i col·laboració amb els altres. Educar per a la convivència suposa educar sentiments, les habilitats emocionals del nen, cap al descobriment de l’amistat i de la necessitat del contacte i la comunicació amb els altres.
Què cal treballar?
– El control de l’agressivitat o la descàrrega d’aquesta mitjançant altres vies.
– L’interès i la confiança cap als altres
– L’acceptació dels límits i el respecte
– La cura de la higiene personal
– Actituds de participació i col·laboració
– Identificació i expressió dels propis sentiments
CAD
A fi de planificar, promoure i fer el seguiment d’actuacions que es duguin a terme per atendre la diversitat de necessitats educatives de l’alumnat, es constituirà en cada centre una comissió d’atenció a la diversitat presidida pel director/a o el/la cap d’estudis.
Llevat que el centre n’aprovi una altra composició equivalent, la comissió d’atenció a la diversitat està formada per:
• el/la director/a o el/la cap d’estudis.
• els/les mestres d’educació especial i, si escau, els/les mestres d’audició i llenguatge,
• el/la coordinador/a de llengua, interculturalitat i cohesió social del centre,
• els coordinadors de cicle o altre professorat que el centre consideri convenient,
• els professionals de la USEE, si s’escau,
• el o la professional de l’equip d’orientació i assessorament psicopedagògic (EAP) que intervé en el centre.
Correspon a la comissió d’atenció a la diversitat la concreció de criteris i prioritats per a l’atenció a la diversitat de l’alumnat, l’organització, ajustament i seguiment dels recursos de què disposa el centre i de les mesures adoptades, el seguiment de l’evolució de l’alumnat amb necessitats educatives especials i específiques i la proposta dels plans individualitzats i les altres funcions que en aquest àmbit li atribueixi el centre mateix.
Quan el tutor detecti aquesta situació, ho comunicarà a la reunió de cicle, el coordinador ho traspassarà a l’equip directiu, es tractarà a la CAD, si és necessària hi haurà una intervenció de l’especialista d’educació especial o d’un professional de l’EAP (prèvia autorització de la família) i es durant a terme les actuacions necessàries.
5- PRINCIPALS CONFLICTES DE LA VIDA EN GRUP
És lògic que la vida en grup pugui suposar conflictes i dificultats pels nens i nenes. Els factors que els poden generar són:
– L’egocentrisme: designat per Piaget com una actitud intel·lectual i no pas moral o afectiva. L’infant no s’imagina que hi pot haver altres perspectives a part de la seva, per tant no és possible la cooperació ja que no es pot posar al lloc de l’altre.
– Heteronomia: el nen segueix les normes de l’adult sense haver-les assimilat.
– Inestabilitat del caràcter: l’infant passa amb molta facilitat d’una activitat a una altra, perquè es cansa aviat, s’avorreix, les seves reaccions són moltes vegades extremes, ja que no domina encara les seves emocions i la seva motricitat.
L’autèntic conflicte, però, prové d’actitids inadaptades d’alguns nens i nenes als quals resulta difícil incorporar-se a la vida de grup. Entre les formes negatives de conducta que hi ha destaquem:
– Agressió oberta: la eva postura és d’evident desafiament cap a l’adult i cap als altres nens i nenes.
– Agressió encoberta: les seves manifestacions no són obertament hostils (sent gelosia, odi…)
– Agressió negativa: pot adoptar moltes formes (reacció d’oposició, negativisme, conductes resistents).
– Aïllament i reacció depressiva: són infants apàtics, indiferents, cohibits, que eviten la relació amb els adults.
Cal estar sempre alerta per detectar si aquestes conductes persisteixen en els nens o nenes. Hem de potenciar l’atenció individualitzada amb aquests nens, estar molt atents per pode actuar i reconduir la conducta. Els nostres esforços han d’anar encaminats a aconseguir que els infants adquireixin confiança en si mateixos, un aspecte indispensable per aconseguir la seva autoestima, és a dir l’acceptació plena en si mateix que el conduirà a l’acceptació dels altres.