INTRODUCCIÓ
Curiosament, la intervenció educativa que es fa a les nostres escoles actualment és el fruit i la recollida de les millors maneres de fer de totes aquelles corrents o escoles d’altres períodes d ela història. Elements presents:
– Pedagogs i psicòlegs van plantejar molt aviat que l’educació dels més petits, que s’inicia des del naixement, és especial i que cal que es doni en espais especials i amb material específics.
– Es basa en l’experiència lúdica.
– EL contacte amb la natura i l’entorn és molt important.
– L’ambient on cal que es produeixi aquest aprenentatge ha de ser afectivament i emocionalment sa.
1. Influència dels principals corrents pedagògics i psicològics en l’Educació Infantil
Aportacions pedagògiques:
L’Escola Nova:
És cap a finals del Segle XIX, quan un corrent educatiu es va començar a estendre per tota Europa: el moviment de l’Escola Nova. El que vol aquest corrent és reformar l’escola tradicional, posant en el seu centre a l’alumne. Es preocupa per quins són els seus interessos, característiques i el desenvolupament integral.
Principis:
– El nen és el centre de l’educació, es confia en ell i en les immenses capacitats que té.
– Concepció més individualitzada de l’ensenyament.
– La motivació és fonamental per treballar.
– L’escola com a preparació per a la vida, busca la funcionalitat del que s’ensenya, dóna molta importància a les relacions socials.
– El principi d’activitat és bàsic ja que és per mitjà d’aquesta que el nen aprèn.
– El joc és una part fonamental de l’aprenentatge.
– Les relacions entre mestre i alumne són amistoses i es basen en la confiança.
– Em mestre és un guia. Es dóna un paper fonamental a l’auto educació dels menuts.
Principals representants de l’Escola Nova:
Rosa Agazzi i Carolina Agazzi (1886-1951/1870-1945)
Precursores de l’Escola Nova a Itàlia. Per elles té molta importància l’entorn més proper on se succeeixen els fenòmens i on es pot observar directament la natura.
Aportacions:
– Importància de l’ordre. Per elles és l’eix vertebrador de tot el sistema d’aprenentatge.
– L’ordre de les coses és essencial per posar ordre a les idees.
– L’autoaprenentatge
– Valoren molt l’activitat del nen. Hi ha una mena d’unió entre mans i ment: s’aprèn a pensar fent.
– L’ambient és molt important, cal que es respiri afecte.
Mètode:
Ús intel·ligent dels objectes: es basen en els objectes quotidians per conèixer l’entorn i desenvolupar conceptes a partir de les seves qualitats. Són les precursores del Museu Didàctic. És una metodologia basada en el sentit comú i en l’afectivitat.
Maria Montessori (1870-1952)
Era metge i es va dedicar molt als nens deficients. A poc a poc les circumstàncies l’apropen cap a l’Educació Infantil. Al 1970 va fundar La Casa di Bambini, on va desenvolupar el seu mètode. Aquest va tenir transcendència a nivell mundial.
Principis:
– Autoeducació: el nen és un ésser dotat de meravelloses energies que el porten a avançar cap al desenvolupament.
– Individualització: cada infant aprèn al seu ritme i d’acord amb les seves capacitats.
– Disciplina interna: l’ordre i el control són molt importants tan a nivell intern com extern.
– L’adult com a guia: el mestre és qui de manera subtil va encaminant i predisposant al menut per afrontar els aprenentatges.
Mètode:
– L’espai de treball és molt important que estigui endreçat i amb el material a l’abast de l’infant.
– L’educació sensorial és la base de l’aprenentatge de l’infant.
– Les activitats han de ser manipulatives i experiencials.
– L’aprenentatge està ben seqüenciat per dificultats.
– Les activitats estan ben definides i l’objectiu que es pretén assolir sempre està molt clar.
– L’autonomia és una de les màximes fites.
– L’activitat s’organitza en racons.
Material:
Montessori va crear tot un material didàctic, la transcendència del qual ha arribat fins als nostres dies. Bona mostra és:
– Mobiliari adaptat a la mida i característiques d’aquestes edats.
– Material sensorial per desenvolupar la intel·ligència a través de la percepció. És un material d’ús autònom, analític, autocorrectiu i orientat a una sola qualitat de l’objecte. Exemples d’aquest: la torre rosa, els flascons d’olors, les taules de textures…
– Material per la vida pràctica, que inclou els de vida personal i els de cura de l’entorn.
L’èxit del seu mètode radica en el coneixement de les denominades etapes sensibles, de l’evolució i el desenvolupament infantil. Les etapes del desenvolupament dels períodes sensibles són:
- Etapa de les experiències sensorials: del naixement fins als tres anys.
- Etapa del desenvolupament lingüístic: de l’any i mig fins als tres.
- Etapa de la coordinació i des desenvolupament muscular: de l’any i mig fins als quatre anys.
- Etapa de la iniciació de l’escriptura: a partir dels tres anys fins als quatre.
- Etapa del desenvolupament del sentit del tacte: dels quatre als quatre anys i mig.
- Etapa d’iniciació a la lectura: dels quatre anys als cinc.
Ovidi Decroly (1871/1932)
Era metge, nascut a Bèlgica. De la mateixa manera que Montessori, el seu treball primerenc va anar adreçat a nens amb deficiències. Va fundar l’escola de l’Ermitage, a Brussel·les i actualment la seva escola continua treballant amb el seu mètode.
Decroly aporta una visió científica de l’educació. Ell defensa que és imprescindible conèixer a cada infant de manera individual, per això adapta i construeix instruments per esbrinar els seus nivells de desenvolupament i així poder donar resposta a les diferències individuals de cadascun d’ells.
Principis:
– Interès: defensa que l’ensenyament ha de respondre als interessos dels petits.
– Globalització: va sistematitzar la pràctica educativa a través d’unes activitats globalitzadores que permeten al nen conèixer l’entorn, trencant l’estructura de les àrees acadèmiques i organitzar-les a partir de nuclis significatius i interessants.
– Individualització: cada nen ha de seguir el seu ritme d’aprenentatge. L’ensenyament cal que s’adapti al seu ritme i a la seva capacitat.
– Vitalisme: defensa l’escola per a la vida. L’escola cal que estigui molt a prop dels infants per tal que els infants puguin actuar sobre ella.
Mètode:
Tot gira al voltant dels centres d’interès, aquests surten de les necessitats bàsiques: alimentació, lluita contra la intempèrie, defensa dels perills, actuar i treballar…
La seva programació de treball girava al voltant de tres àrees:
- El nen i les seves necessitats
- El nen i el natural
- El nen i el social
El joc és fonamental en la seva metodologia, aquesta inclou jocs sensoriomotrius, jocs d’associació i jocs didàctics.
Celestin Freinet (1896-1966)
Era mestre, comença a exercir a partir dels anys 20. L’any 1935 va ser expulsat del cos de mestres per les seves idees transformadores i va marxar al camp. Un cop allí instal·lat va continuar exercint amb la mateixa metodologia. Considerat com una persona amb ideals progressistes, dedica la seva vida a formar ciutadans lliures i participatius, dotant-los dels instruments essencials per actuar en la societat i transformar-la. Treballà amb les classes més humils i aplicà una metodologia basada en la democràcia participativa.
Principis:
– Educar-se en democràcia: que els nens aprenguin a prendre decisions, a tolerar altres opinions, a arribar a acords.
– Conèixer l’entorn: la relació dels infants amb l’entorn més proper és molt important pel seu desenvolupament integral.
– Eliminar càstigs: pensa que no són efectius.
– Mètode natural d’aprenentatge: proposa treballs pràctics, que serveixin als nens per a la vida.
– Valora el treball individual: basat en la responsabilitat personal i l’esforç (plans de treball individuals, exercicis autocorrectius…)
– Valora el treball en equip: dóna estratègies per l’acceptació del treball dels altres.
Mètode:
Freinet no va desenvolupar un mètode, ja que ell defensava que un mètode és quelcom tancat i poc flexible. El que va fer va ser organitzar tota una sèrie de tècniques, que cada docent podia aplicar segons les seves conveniències.
Tècniques aplicades al segon cicle:
– El text i el dibuix lliure va substituir les còpies i els dictats pels texts lliures dels nens ja que amb aquests podien representar les seves vivències.
– Tècniques d’impressió: especialment la impremta, però també diverses fórmules per fer dibuixos, elaboració de cartells, diaris, revistes…
– Correspondència escolar: a partir d’intercanvis de textos, dibuixos, objectes amb altres escoles del voltant…
– L’assemblea, espai on es trobava tota la classe per parlar i arribar a acords, solucionar conflictes, proposar plans…
– El diari mural: amb crítiques, felicitacions, propostes i realitzacions, instrument per l’anàlisi del què s’ha fet i base de l’assemblea.
– Els plans de treball: on els nens es comprometien al treball personal setmanal i l’avaluaven al final.
– Els tallers: de tipus més aviat pràctic (cuina, fusteria…) o intel·lectual (escriptura i càlcul).
És una experiència cooperativa, on el més important és la presència de les motivacions de tipus actiu, el fer i l’expressar-se i tot el fet comunicatiu (la correspondència).
L’esperit cooperatiu, l’escola basada en la cooperació i el treball, que intenta educar ciutadans en la consolidació d’una societat democràtica que lluita contra una escola anquilosada i autoritària.
Freinet va crear una enorme xarxa d’escoles, principalment en l’àmbit rural, i es va estendre per França, Itàlia i també a Espanya, abans del franquisme.
Pablo Montesino (1781-1849)
L’introductor del parvulari a Espanya. Va fundar la primera escola d’Educació Infantil, l’any 1838. Va estar a altres països europeus treballant i va ser d’aquests des d’on va exportar experiències educatives rellevants sobretot angleses (Owen i Fröebel).
Principis:
– L’objectiu educatiu per als pàrvuls és el de formar la seva personalitat.
– Dóna molta importància al desenvolupament físic,a l’educació estètica ia la religiosa.
– Intenta equilibrar activitat i joc.
Mètode:
– Proposa una metodologia activa, utilitzant l’observació del que envolta el nen i els mètodes naturals d’aprenentatge.
– El mestre és un exemplar moral i coneix cada nen per ajudar-lo a construir una personalitat moralment positiva.