EL DESENVOLUPAMENT COGNITIU: CARACTERÍSTIQUES DEL PENSAMENT FORMAL.
Segons Piaget i els seus col·laboradors cap els 11 o 12 anys emergeix una nova organització intel·lectual. Al llarg del períodes, mitjançant la progressiva realització d’un conjunt d’operacions lògiques que gradualment s’aniran diferenciant i coordinant, es conformarà una nova estructura de conjunt. Es configura el que s’ nomena estadi de les operacions formals, que va des dels 11-12 anys fins als 15 aprox.
L’adolescent adquirirà la capacitat creixent de realitzar operacions deslligades de l’acció, que impliquen manipulacions mentals d’idees i situacions o de proposicions abstractes.
L’adolescent és capaç de realitzar operacions que reuneixen les característiques següents: identificació, negació, reciprocitat i correlació. Això permetrà als adolescents de poder utilitzar la reversibilitat per negació o per reciprocitat. Això implica poder resoldre problemes matemàtics o físics que impliquin la combinació, permutació, proporcionalitat,…
Alhora adquirirà la capacitat d’operar sobre les operacions.
El funcionament del pensament formal
Trets generals (interrelació dels aspectes següents):
a.- El que és real es concep com un subconjunt del que és possible. Quan s’enfronta a la resolució de problemes, adquireix la capacitat de tenir en compte totes les situacions o relacions causals possibles entre els elements que el conformen. Posteriorment, podrà confrontar-se amb la realitat mitjançant l’experimentació, i anàlisis.
b.- El caràcter hiotètico-deductiu. És capaç de formular i elaborar una o diferents hipòtesis. Per dur a terme la comprovació d’aquestes hipòtesis amb èxit cal que l’adolescent utilitzi les formes de raonament pròpies de la deducció.
c.- El caràcter interpoposicional. No només són capaços d’expressar hipòtesis sinó que alhora són capaços de fer raonaments sobre les hipòtesis i els resultats de les proves, les quals es converteixen en proposicions de caràcter deductiu.
EL DESENVOLUPAMENT PSICOSOCIAL.
Recollim en aquest apartat aportacions referides a l’estudi dels processos de socialització i les que es realitzen des del camp de la cognició social. Ens centrem en el coneixement d’un mateix, el dels altres i el de la societat en conjunt.
Flavell (i 977) defineix el coneixement social com aquella activitat intel·lectual que té per objectiu pensar o aprendre sobre els processos psicològics o socials del j o, dels altres o dels grups humans; així com les interaccions socials i les relacions que es produeixen entre els grups i les comunitats més amplies.
El desenvolupament moral en l’adolescència
Els enfocaments evolutivo-estructurals consideren que el desenvolupament moral consisteix en un procés de construcció progressiva per part del subjecte que pot portar a adquirir capacitats per elaborar judicis morals cada cop més autònoms. Un dels aspectes que comparteixen aquests enfocaments és considerar que la motivació moral bàsica és una motivació generalitzada que es fonamenta en l’acceptació, la competència i la realització personals, més que en la satisfacció de necessitats biològiques. A més a més, consideren que els principals aspectes que caracteritzen el desenvolupament moral són universals des d’un punt de vista cultural, ja que tots requereixen en les persones determinades competències o capacitats per complir rols per resoldre conflictes i el seguiment de normes dirigides a Inestablement de relacions socials equilibrades. D’altra banda, les normes i els principis bàsics que les sustenten són estructures que s’originen a partir d’experiències d’interacció social.
Els representants més significatius d’aquests enfocaments són el mateix Piaget i Kohlberg (i 982). Aquest últim, continuant la línia d’investigació de Piaget que considerava que en aquest període els nois i les noies ja havien adquirit la capacitats per descentrar-se cognitivament i per establir relacions de reciprocitat amb els altres, estableix nivells i estadis del desenvolupament moral. La determinació dels diferents nivells de moralitat té en compte les relacions possibles que s’estableixen entre el jo, les regles i les expectatives de la societat. A partir de la consideració d’aquestes relacions, Kohlberg (1982) estableix tres nivells. El primer seria el corresponent a la persona pre-convencional, caracteritzat perquè les regles i les expectatives socials són externes al jo o al subjecte. El segon nivell es correspondria amb la persona convencional, en que el jo s’identifica amb les regles i les expectatives dels altres, especialment dels que es consideren autoritats. Finalment, el tercer nivell es correspondria amb el de la persona postconvencional. Durant l’adolescència se sol donar el pas des del nivell convencional fins al postconvencional. Un cop ja s’ha aconseguit aquest últim nivell, el subjecte és capaç de diferenciar el seu jo de les regles i expectatives dels altres i de definir els seus propis valors en funció dels principis que ha triat personalment.
Dins de cadascun dels nivells, Kohlberg parla de dos estadis, en què el segon és una forma més avançada del primer.
Tal com hem dit, en el període de l’adolescència s’acostuma a donar el pas des del nivell convencional fins al postconvencional. Els subjectes que es troben en els estadis convencionals defineixen la moral com a sustentadora de l’ordre social i manifesten una conformitat amb les expectatives dels altres. La vinculació a unes normes establertes constitueix el nucli de l’obligació moral. La motivació moral pot estar ja interioritzada, però encara es basa en les previsions que els subjectes realitzen sobre les possibles censures dels altres o depèn, encara, dels estímuls de les persones que són significatives per a ells. Els nois i les noies podran passar d’un estadi caracteritzat per la capacitat d’establir unes bones relacions interpersonals a un altre que implicarà capacitats per assumir responsabilitats i, així, la possibilitat de conferir un gran sentit als seus deures o obligacions. Juntament amb això, els adolescents seran capaços de situar-se en la perspectiva dels altres i d’aconseguir un sistema propi de drets i expectatives legítimes. Les característiques d’aquest nivell del desenvolupament moral coincideixen amb les que Piaget proposa en el seu últim estadi.
En el primer estadi del nivell postconvencional, els adolescents seran progressivament més conscients que els altres, tindran valors i opinions diferents i podran entendre-les i relativitzar-les. Al començament d’aquest estadi, la moral estarà determinada pels drets i els nivells d’exigència generals establerts per la considerada com una totalitat.
El progrés en el desenvolupament d’aquests aspectes mostrarà una creixent orientació cap a la presa de decisions que, cada vegada, seran més conscients.
El segon estadi es caracteritza per l’adquisició de la capacitat per assumir progressivament principis ètics universals. Es tracta de principis abstractes que orienten i guien els comportaments. Tot i que Kohlberg considera que al final de l’adolescència es pot haver arribat a l’organització de l’estructura de conjunt que marcaria el final de l’estadi, hi ha molts adults que no l’han aconseguida, ja que el desenvolupament moral no és independent del desenvolupament cognitiu.
L’autoconcepte i l’autoestima
Autoconcepte: fa referència, bàsicament a tot el que pensem que som. Es va desenvolupant amb l’edat.
Autoestima: fa referència a l’avaluació que el subjecte fa de si mateix. Implica relacions entre els nivells d’aspiracions i els èxits aconseguits pel subjecte.
En l’adolescència hi ha un augment de la capacitat per utilitzar conceptes psíquics i socials en la descripció del jo. Igualment, les noves possibilitats reflexives fan possible que es realitzi, durant l’adolescència, una integració progressiva dels diferents aspectes del “simateix” en una totalitat organitzada, estable i coherent que en estadis anteriors encara no era possible. A poc a poc augmenta la consciència progressiva del jo, gràcies a les creixents capacitats metacognitives que permetran de pensar sobre un mateix, cos a que farà possible que ara els adolescents puguin controlar més les pròpies accions i experiències que en estadis anteriors. Aquesta reflexió sobre si es relacions, amb la creixen habilitat per dirigir la pròpia conducta, pensaments i sentiments, i amb l’avaluació que se’n fa, la qual cosa conduirà a diferents graus d’autoestima, relacionats també l’autoconfinaça o seguretat en si mateix.
ÉS l’etapa de la formació i consolidació de la identitat personal. Els nois i les noies tractes de definir explícitament qui són i per fer-ho recorren a les seves activitats, afeccions, etc. I a les projeccions sentimentals que realitzen sobre les seves parelles en què tracten de trobar la pròpia imatge reflectida. Els processos afectivo-motivacionals intervenen, també, de manera determinant en l’autoimatge, l’autoestima i l’autoconeixment.
El procés de socialització en l’adolescència està modulat pel context sòcio-cultural en què els noi i les noies els tocarà de viure. És un procés dinàmic i canviant. Durant aquest període els joves han de realitzar un ajustament entre els canvis físics i els puberals, per arribar a un desenvolupament de sentiments i actituds equilibrades que els portaran cap a la maduresa sexuals. Un altre objectiu que l’adolescent ha d’assolir en aquesta etapa és la independència efectiva dels pares. A més hauran de triar una professió i establir les primeres relacions laborals cares a un futur pròxim.
L’autonomia
Les exigències socials que hem descrit impliquen que els adolescents aconsegueixin graus d’independència d’autonomia creixents. Aquesta independència els serà cada vegada més necessària per al conjunt d’opcions i decisions que hauran de prendre en relació amb l’elecció de diferents camins i l’establiment de relacions de futur, així com per al seu propi coneixement o auto-concepte. Les possibilitats d’aconseguir graus de més independència estaran condicionades per culturals, familiars i personals. A la nostra societat el procés de canvi des de la dependència fins a la independència no és fàcil, ja que hi intervenen factors múltiples com: la diversitat cultural, les expectatives de les altres persones sobre l’individu, la classe social, l’escola, la família, els grups de referència culturals i d’altres. Tots aquests factors determinen la consistència i la complexitat de l’entrenament per la independència que propicia una societat determinada.
La família i les relacions entre els pares i els fills que s’hi estableixen és un dels factors condicionants bàsics de la dependència i la independència. Durant l’adolescència es produeix una reestructuració de les relacions dels nois i noies amb la família, que els pot ajudar o obstaculitzar el camí cap a una major autonomia. Els estudis sobre aquest tema mostren que els adolescents que han pogut mantenir relacions democràtiques amb un control moderat i raonable dels pares solen tenir més seguretat en ells mateixos i autoconfiança, solen aconseguir graus més elevats d’independència i responsabilitat i, d’altra banda, la seva autoestima és més positiva que en els grups familiars en què les relacions s’han basat en l’autoritarisme o la permissibilitat. Així doncs, l’ajuda i el suport patern, la interacció afectiva positiva i l’establiment de controls raonables sobre els fills afavoreix l’adquisició progressiva de la independència o l’autonomia.
Les relacions entre iguals
Les relacions entre iguals adquireixen molta importància durant aquest període. Els amics i companys ocupen un lloc rellevant en el desenvolupament dels adolescents. Hi ha diverses raons que fonamenten aquesta consideració. Segons Coleman, una seria que el procés de desvinculació dels pares i la família potencia el procés de vinculació amb els grups de companys. D’altra banda, la importància que arriba a tenir el grup està en el fet que l’experiència compartida crea lligams entre les persones. A més a més, la confiança que els adolescents donen als amics i companys es reforça perquè els permet de canalitzar moltes de ions les dificultats que els planteja el procés de reestructuració de les seves relacions familiars. Hi ha una gran varietat de grups en l’adolescència perquè els factors que els creen són molt diversos. Els grups es configuren segons els interessos, les preferències, les afeccions o activitats diverses altres causes.
Les relacions d’amistat són molt importants en aquest període. Podem considerar que l’amistat fa referència a una relació que implica graus de comunicació més íntims que els que se solen donar en relacions mes àmplies. Els significats que es donen a les relacions d’amistat, l’organització que tenen i diferenciació varien durant l’adolescència. Al començament del període, es basen en la realització d’activitats comunes més que les interaccions entre companys; els amics són individus amb qui es poden fer coses. Més endavant el q s’espera dels amics és lleialtat i confiança. Posteriorment, l’amistat serà una experiència mes relaxada i compartida. Allò que és possible de compartir poden ser preferències, interessos, desitjos, ideals, és a dir, aspectes que es relacionen amb el propis sistema organitzat de creences i valors, sistema que s’elabora i es reestructurant en aquestes edats.
L’adquisició de valors en l’adolescència.
A part de les condicions intrínseques es desprenen de les noves competències cognitives socials durant aquest pe de, les possibilitats d’adquisició de valors depenen de valors extrínsecs, més concret dels valors i actituds que predominen en la cultura i encara més específicament en els contextos particulars culturals en es troben inserits els adolescents. Hem de destacar que els valors es refereixen a principis normatius presideixen i regulen el comportament de les persones en qualsevol moment situació, per això es tradueixen necessàriament en normes o regles de conducta que les persones han de respectar en determinades situacions, i també en actituds o tendències a comportar-se d’una manera o de l’altra davant de certes situacions. El procés d’interiorització de valors en l’adolescència està estretament vinculat a l’emergència de les noves competències morals, que ja tractat abans. Alguns estudis han establert tipologies de personalitat relacionades amb els valors. En primer lloc, tindríem la dimensió «pragmàtica», en què es tipificarien els subjectes guiats per una orientació pràctica, técnico-instrumental i dirigits a la productivitat, responsabilitat i motivació d’aconseguiment. Una segona dimensió seria la que es correspondria amb subjectes «avanguardistes» o impulsors i animadors dels canvis sócio-culturals. Finalment, tindríem la dimensió dels subjectes «marginals» o «marginats» per voluntat pròpia o perquè la societat els ho imposa no compartirien les actituds o els valors socials dominants i que estarien fora dels corrents socials majoritaris
En resum podem dir que l’adolescència és un període que els individus adquireixen i consoliden un conjunt de competències o capacitats generals o específiques que els habiliten per relacionar-se amb l’entorn d’una manera més rica, diversa i multiforme que en altres moments. Aquests avenços en els processos d’adaptació amb el món que els envolta presenten una sèrie de dificultats i desajustos que, amb tot, provoquen més possibilitats de créixer i seguir avançant com a persones.
L’EMANCIPACIÓ DE LA FAMÍLIA
L’adolescent se separa per aconseguir la seva llibertat i aconseguir la seva maduresa com a persona.
Es va separant de la vella intimitat familiar.
De mica en mica desplaça els seus interessos de la família cap al món dels companys. Cada cop més l’adolescent prefereix estar amb els amics que amb la família. Els pares per la seva banda intenten retenir-lo, i això pot provocar sentiments de culpa als nois i noies.
Cada cop menys accepta les normes de la família i de mica en mica va trobant les seves pròpies normes, aquesta cerca li provoca angoixa i rebeldia.
Els pares davant d’aquesta cerca es tornen més rígids i controladors, quan és una etapa que el que necessita és llibertat. Generalment és una etapa de rebel·lió familiar. HI ha xantatges, amenaces, crits,… Aquesta situació pot provocar situacions difícils, des de consums de drogues, fins a marxar de casa.
Tres maneres de fer de pare :
Pares autoritaris: els fills adolescents són un mal son. Es mostra sever, amarga el fill, no és solidari. Ajuda poc al fill a trobar el seu camí. Solen ser relacions tenses.
Pares insegurs: pregunta molt al fill però per tranquil·litzar-se ell. Li molesta el que diran. Busca ajuda fora de casa.
Els pares que confien: són pares que observen, escolten, coneixen i parlen amb els seus fills. Els faciliten el camí cap a al maduresa i la seva emancipació. Intervenen després de conèixer què és el que els preocupa, el que els passa…. Els ajuden i els ensenyen a resoldre conflictes., detecten el problema i en saben buscar les solucions més bones, i actuen en conseqüència.
Els principals conflictes que es troba l’adolescent es poden resumir bàsicament en dos:
a) buscar i no trobar allò que es busca
b) buscar i trobar, però quedar-se decebut.
Els adolescents volen créixer però llavors es troben amb problemes afegits: acne, el pèl, pes inadequat, pors, inquietuds, angoixen, complexes,… la joventut tal i com deia Anna Frank “és més solitària que la vellesa. Als joves els costa el doble mantenir llurs opinions, ideals, els somnis, les esperances encara els han de sorgir que ja han estan destrossades per la crua realitat”
Moltes vegades no es tracta d’un problema real, però és com els nois i noies el perceben i com reaccionen davant d’ell
Una altra conflicte sol aparèixer quan hi ha els primers contactes amb l’altre sexe.
Sorgeixen problemes de personalitat i d’autoestima.
Els costa construir la seva nova identitat, se senten inestables i insegurs, busquen en qui recolzar-se, qui els ajudi, qui els ofereixi seguretat.
BIBLIOGRAFIA DEL TEMA 9
RASPANTI A: Padres y adolescentes Ed. San Pablo Madrid i994.
TRIADÓ, C: Psicologia evolutiva . Ed. Univ. De Barcelona. BCN i998.
PERINA, A.: Desenvolupament en l’adolescència. Ed. Univ. Oberta de Catalunya. i997
CARRETERO, M. : Psicologia evolutiva 3. Adolescencia, madurez y senectud. Ed. Alianza. Madrid i986.
CUADERNOS DE PEDAGOGIA . Juliol i agosta de i995. Nº 238. Monogràfic sobre la ESO.
HURLOCK , E.B. : Psicologia de la adolescència. Ed. Paidós. Mèxic i994.
KIMMEL, D.C.: La adolescencia: una transición del desarrollo. BCN.i998.