Programes de prevenció, intervenció i tractament davant problemes de desenvolupament de la personalitat en l’Educació Infantil i Primària.
Sumari. Pàg.
1. INTRODUCCIO. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68.2
2. CLASSIFICACIO. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68.2
2.1 Alteracions emocionals. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68.2
2.1.1 Els trastorns esfinterians. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68.2
2.1.2 Els trastorns de les conductes motrius. . . . . . . . . . . . . . . . 68.3
2.1.3 Els trastorns d’apariència neuròtica. . . . . . . . . . . . . . . . . . 68.4
2.1.4 Els trastorns psicosomàtics. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68.5
2.2 Trastorns de conducta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68.5
2.3 Alteracions de la conducta social . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68.6
3. PROGRAMES D’INTERVENCIO,
PREVENCIO I TRACTAMENT DAVANT PROBLEMES
DE DESENVOLUPAMENT DE LA PERSONATITAT. . . . . . . . . . . . . 68.7
4. BIBLIOGRAFIA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68.9
1. INTRODUCCIO.
Segons Canguilhem, resulta evident que la normalitat i la patologia sòn dos termes indissociables, no es poden definir l’un sense l’altre.
Si definim la normalitat com un procés d’adaptació o com la capacitat de reacció per tornar a trobar l’equilibri abans perdut, les alteracions comportamentals i les conductes a-socials que poden donar-se en el nen desequilibren aquest procés i cal preveure una intervenció o un tractament per tornar a reequilibrar aquest procés.
2. CLASSIFICACIO.
En la literatura, existeixen molts intents de classificació de les alteracions conductuals. En aquest tema, intentarem fer una classificació en funció de les alteracions emocionals, les alteracions de la conducta social i els trastorns de conducta.
2.1 Alteracions emocionals.
Com alteracions emocionals, entendrem aquelles alteracions que tinguin una base afectiva:
* els trastorns esfinterians
* els trastorns de les conductes motrius
* els trastorns d’apariència neuròtica
* els trastorns psicosomàtics
2.1.1 Els trastorns esfinterians:
Segons Ajuriaguerra, els trastorns esfinterians serien l’eneuresi, l’encopresi i l’estrenyiment psicògen. Aquests trastorns estan relacionats amb tres tipus de factors: neurofisiològic, cultural i de relació.
El factor neurofisiològic es caracteritza pel pas d’un comportament reflexe automàtic a una conducta voluntària i controlada.
El factor cultural prové del context que és un element indiscutible per la higiene personal.
El factor de relació està vinculat principalment a la relació mare-fill. Les matèries fecals i la orina són vehicles amb una gran càrrega afectiva i l’adquisició del control dels esfínters es realitza després del plaer experimentat amb l’expulsió, amb la retenció i després amb el dualisme retenció-expulsió.
L’eneuresi:
Després d’haver descartat les afeccions urològiques i neurològiques, s’ha de recòrrer als factors etiològics com la interrelació familiar i el desenvolupament psicoafectiu del nen, per poder entendre la símptoma.
Normalment els factors psicològics són els més evidents, ja que l’eneu-resi, primària o secundària, es dóna després d’un fet important a la vida del nen.
L’encopresi:
Es la defecació del nen als pantalons quan ja té edat de controlar-la. Aquesta alteració està relacionada amb els factors etiològics com les perturbacions fisiològiques, la personalitat del nen, les relacions familiars, etc.
2.1.2 Els trastorns de les conductes motrius
En aquest apartat ens centrarem en els tics. Els tics es caracteritzen per l’ejecució freqüent i imperiosa, involuntària i absurda, de moviments repetits. Els tics facials són els més habituals: parpadeig, rictus, moviment de la barbeta,…; també els de coll i els del cos i els respiratoris.
Alguns tics són transitoris i alguns esdevenen crònics quan formen part d’una afectació neuròtica.
El tic és una conducta desviada que s’instaura en un estadi evolutiu del nen i la seva persistència pot servir de punt de partida per a d’altres conflictes, pot expressar un nivell d’ansietat cada cop més elevat.
2.1.3 Els trastorns d’apariència neuròtica
En aquest tipus de trastorns situariem l’angoixa i l’ansietat del nen, les fòbies com les pors i els terrors, i els rituals obsessius.
Pel que fa a l’angoixa i l’ansietat del nen es dóna quan la maduresa de l’infant no pot respondre de manera adequada a una tensió viscuda com una amenaça. El nen viu amb la sensació permanent que ha de passar una cosa greu i qualsevol fet el torna irritable i el posa inquiet.
Es pot manifestar en un episodi agut o en crisis hipocondríaques.
Les fobies són temors no justificats davant d’un objecte, o una situació amb el o la s’enfronta i aquest enfrontament suposa una reacció d’angoixa. El nen organitza aleshores unes conductes d’evitació o utilitza un objecte contrafòfic.
Les pors es donen molt habitualment al llarg del creixement: por a la foscor, por a algun animal, por al llop, por als fantasmes…
Els rituals obsessius són accions compulsives a realitzar com rentar-se amb un ritual les mans, verificacions,…contra les quals el nen lluita amb un grau d’angoixa. Poden desaparéixer cap als 7-8 anys però en alguns casos persiteixen més organitzadament i s’integren en l’entorn familiar.
La inhibició escolar és un fenòmen força freqüent en el nen de 8 a 12 anys. De tota manera es pot donar en diferents graus: el nen que es sotmet a tot però conserva el contacte amb la resta de companys i el nen que es sitúa aïllat de tot, situació preocupant que pot portar a problemes de socialització greus (mutisme electiu, extrema timidesa…)
2.1.4 Els trastorns psicosomàtics
Els trastorns psicosomàtics es poden classificar segons Ajuriaguerra de la forma següent:
* enfermetats relacionades amb l’aparell digestiu com serien el còlic idiopàtic, vòmits, rectocolitis hemorràgica…
* enfermetats de l’aparell respiratori com l’asma, el plor…
* enfermetats relacionades amb la pell com l’eccema, l’alopècia…
2.2 Trastorns de conducta
Com trastorns de conducta entendrem els trastorns del comportament i les conductes agressives.
Els trastorns del comportament com la mentida i el robatori han de ser compreses com senyals de maduresa progressiva del nen, en particular de la discriminació progressiva entre la fantasia i la realitat.
Dir mentides és pel nen la possibilitat d’adquirir poc a poc la certesa que el seu món imaginari està amb ell. Hi ha dos tipus de mentides, la mentida utilitària que és la que permet obtenir un benefici, i la mentida compensatòria que cor-respon a la pretensió d’obtenir una cosa que creia impossible d’aconseguir.
El robatori és una conducta delictiva que es dona a partir que el nen ha adquirit la noció de propietat. El robatori s’observa en un context neuròtic. Simbolitza una necessitat d’afecte o d’autoritat que disfressa normalment un sentiment de culpabilitat. El robatori satisfa una carència o una necessitat d’un càstig.
L’agressivitat és l’estat de l’individu mentre que la conducta agressiva és la conducta objectivable que sol donar-se en diferents contextos:
* la família
* l’entorn
* els mitjans de comunicació
* l’escola
i a causa de factors intrínsecs de l’individu com serien una lesió cerebral, disfuncions,…
Com a conductes lligades al comportament també inclouriem la manca d’atenció, la impulsivitat i la hiperactivitat però només quan es donen en caràcter alarmant es considereran alteracions de la conducta.
2.3 Alteracions de la conducta social
Com alteracions de la conducta social entendrem alteracions que afecten les relacions socials amb conductes antisocials i a-socials.
En aquest apartat es tractarà les conductes que comporten aïllament com les conductes que comporten una agressió.
Alguns autors consideren als nens inadaptats com aquells infants que no poden mantenir vincles de convivència ni tampoc els creen.
Pel que fa al trastorn que comporta aïllament també comporta un comportament social passiu, és a dir que el nen demostra una incapacitat per a establir un grau normal d’afecte, empatia o vincles amb els altres, per la qual cosa el nen només té un company que li dura poc com a tal, no manifesta mai el que pensa, sembla tenir remordiments constants, i no s’afronta mai amb els companys, i passa desapercebut.
En canvi el nen amb conductes agressives vers el grup no és estimat per la resta de companys, no és cooperatiu i fracassen amb les relacions socials efectives i apropiades.
Les causes d’aquests tipus de trastorns quedarien delimitades en:
. causes familiars
. causes socials
. causes ambientals
3. PROGRAMES D’INTERVENCIO, PREVENCIO I TRACTAMENT DAVANT PROBLEMES DE DESENVOLUPAMENT DE LA PERSONALITAT.
Pel que fa al tractament de l’eneuresi, podem envisatjar diferents possibilitats:
– mesures preventives com disminució de la ingesta de líquids, augmentar les atencions per part de la família, potenciar la pràctica d’un esport,…
– despertar al nen, sigui a una hora determinada, sigui per una alarma.
– motivar al nen a regular el seu control d’esfinters informant-lo sobre el funcionament urinari o fent-lo participar en el control.
– administrar medicaments o farmacs (imipramina)
– Realitzar una psicoteràpia
Pel que fa al tractament de l’encopresi, s’envisatja la teràpia, preferentment familiar, perquè és important que els pares assumeixin el problema i intentin aportar modificacions dins el sistema familiar.
En relació als tics, l’actitud terapéutica serien les teràpies següents:
. teràpia psicomotriu de relaxació
. psicoteràpia individual
. teràpia conductual
Referent a les fòbies i a les pors, la majoria desapareixen o s’atenuen cap als 7-8 anys. Sembla però indiscutible que l’actitud de l’entorn juga un paper preponderant en la fixació o desaparició d’aquests comportaments. Quan la símptoma es fixa, caldrà fer l’abordatge terapéutic, tant amb una psicoteràpia individual com un treball amb la família.
En les afeccions somàtiques, un cop s’estableixen com a enfermetats és difícil determinar què és el que les constitueix i què és el que les fa reactives en la interacció. De tota manera paral.lelament al tractament mèdic de l’enfermetat en sí caldria oferir una atenció psicològica conjuntament amb unes orientacions als pares.
En relació als trastorns de conducta, hi ha diferents tractaments:
– Tractament farmacològic.
– Teràpia conductual basada en tècniques de modificació de conducta.
– Teràpia familiar.
– Psicoteràpia individual.
. Teràpia cognitiva.
i a més a més s’ha de reflexionar al voltant de la conducta que es facilita com a model i evitar al màxim d’evitar les tensions i conflictes.
Pel que fa a la intervenció relacionada amb les conductes a-socials, es poden desenvolupar programes d’aprenentatge social, programes d’ensenyament d’habilitats socials en el quals es faciliti un coneixement dels principis generals de la interacció social i de les habilitats que afavoreixin els contactes, que faciliti una capacitat d’avaluar la seva conducta i que li planifiqui la seva intervenció com per exemple realitzar una seqüència d’intervenció en un entorn determinat.
Segurament aquests tipus de programes milloraran l’autoconcepte del nen, la seva seguretat personal, el control de sí mateix i fins i tot el seu rendiment acadèmic.
4. BIBLIOGRAFIA.
– DSM-III-R:
Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales.
Ed.Masson,1988
– GARANTO, A:
Trastornos de la conducta en la infancia.
Ed.PPU. Barcelona,1990.
– AJURIAGUERRA, J.; MARCELLI, D.:
Psicopatologia del niño.
Ed. Toray-Masson, Barcelona,1982.
– ROBERT, E., VALETT:
Niños hiperactivos: guía para la família y la escuela.
Ed. Cincel.1987
– AGUILAR, G.; LEBL, B.:
Conducta problema en el niño normal.
Ed.Trillas,1987.