Sumari: Pàg.
1. INTRODUCCIO:
L’IMPACTE A LA REALITAT DE LA INVESTIGACIO EDUCATIVA 47.2
2. RELACIO DE TEORIA I PRACTICA:
Un nou model integrador. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47.3
3. PRINCIPIS I METODES D’INVESTIGACIO. . . . . . . . . . . . . . . . . 47.4
4. BIBLIOGRAFIA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47.6
1. INTRODUCCIO: L’IMPACTE A LA REALITAT DE LA INVESTIGACIO EDUCATI- VA.
De la mateixa manera que a les societats modernes el desenvolupament tècnic ha estat molt lligat a l’esforç sistemàtic d’aplicació dels progressos i avenços científics i, a cops, “agosarada”, podríem entendre que en el món de l’educació hi ha un munt de recursos que poden ésser entesos com la tècnica per a la transformació de la realitat, en aquest cas humana; es tracta de recursos acumulats per l’experiència de l’home en la transmissió de la cultura.
De fet, el desenvolupament de les ciències aplicables a l’educació ‑Psicologia, Sociologia, Pedagogia, Comunicació, etc.‑ es planteja el problema de com aquestes disciplines poden millorar, de forma que es palesi una relació directa entre el seu desenvolupament i el perfeccionament de la pràctica a les aules.
Lamentablement, el voluminós cos elaborat per aquestes disciplines científiques, contrasta amb uns usos rutinaris en la pràctica de l’ensenyament.
Enfront aquesta situació cal preguntar‑se perquè aquest desenvolupament no es reflecteix d’una manera més directa i ràpida en la qualitat de l’ensenyament. Cal interrogar‑se sobre els motius d’aquest desfasament.
Probablement, part de la resposta caldria cercar‑la en el prestigi major que té la investigació “allunyada” del “camí” quotidià de les aules, i aquesta seria la primera línia contextual que convindria corregir o, si més no, qüestionar‑se.
Seguint a J. Gimeno, la investigació a l’ensenyament al món educatiu, hauria d’acomplir els següents criteris:
1. La investigació és el mitjà d’enriquir la discussió de la teoria pedagògica, contribuint a afiançar i reelaborar el coneixement que tenim sobre l’ensenyament.
Una teoria ‑en aquest context‑ és un model mediador per a captar la realitat, analitzar‑la, comprendre‑la i discutir‑la.
2. La investigació és un ajut en la fixació d’objectius per a l’ensenyament, perquè permet concebir a quins “futurs possibles” poden aspirar els alumnes dins d’uns certs límits.
3. Una aportació fonamental que realitza la investigació és en el coneixement que ens proporciona sobre la realitat en la que ens hem de moure i actuar. Es un mitjà indispensable per a desvetllar la realitat i prendre decisions conseqüents.
4. Una part important de la investigació va dirigida a millorar el “com” actuar dins les aules per a canviar la metodologia, el comportament del professors, dels alumnes, materials, etc.
5. La investigació educativa millorarà l’educació de forma indirecta en la mesura que qui la practica pugui, tanmateix, ser millor professor. El propi investigador i les institucions en les que exerceix la seva activitat milloraran el seu propi ensenya- ment.
6. Tanmateix, la investigació és una millora de l’investigador dins la comunitat edu- cativa.
2. RELACIO DE TEORIA I PRACTICA: un nou model integrador
Superar aquestes dificultats abans palesades, suposa no tan sols millorar els canals de comunicació entre els uns i els altres, sinó que serà precís canviar:
a. La concepció, mètodes i temes de la investigació per tal que pugui afrontar les necessitats reals de l’ensenyament
b. La idea pràctica com una acció en la que es comproven hipòtesis i en la que el professors és un element actiu important.
c. La formació del professorat per tal que aquest sigui una espècie de col.laborar de l’investigador a l’aula.
d. Concebir les “experiències‑pilot” no només com a llocs on assatjar noves alter- natives, sinó també com a experiències de formació de professors per tal que ells les extenguin pel sistema educatiu.
e. La comunicació entre institucions dedicades a l’estudi i la investigació de l’educació, centres de formació i perfeccionament del professorat i l’administració educativa.
La superació de les dificultats actuals seria un model on la investigació es centrés molt més en els problemes del sistema educatiu; inspirat en el que BECHE (1980) denomina “model perifèric‑central” on el problema sorgeix de la realitat i es converteix en tema d’investigació de manera que es “trenca” la dinàmica d’allunyament dels investigadors respecte dels docents.
La investigació i els investigadors desenvoluparien una tasca de solucionadors de problemes, un recurs d’ajut i consulta del sistema educatiu.
El procés es desencadenaria a partir d’una necessitat sentida com a tal, articulada per una persona o institució, que s’exposa en termes de problema i acabaria amb la implantació de la solució o alternativa.
Aquest sistema, del tot interactiu, és coherent amb la concepció de l’educació com un sistema tecnològic que interrelaciona les disciplines bàsiques de l’educació (psicologia, sociologia, etc.) amb les seves aplicacions tecnològiques a la pràctica real. La pràctica pedagògica fonamentada pot nodrir‑se tant de les aplicacions que des de la teoria es dedueixen per a l’acció com de les pràctiques reals que ens semblen adequades, un cop els hi haguem trobat explicació.
Sens dubte, investigar fora i al marge dels problemes reals suposa no contribuir a superar‑los en tant que la investigació estaria, llavors, fragmentada i descontextualitzada.
Tanmateix, la intervenció en l’acció demana la captació global del problema, el que suposa estudiar‑lo amb mètodes apropiats.
Finalment, cal repetir que aquest model integrador i interactiu d'(investigació ‑pràctica educativa cal que connecti estretament, tanmateix, amb la formació i perfeccionament del professorat.
3. PRINCIPIS I METODES D’INVESTIGACIO.
Winne i Marx (1977) elaboren un model cognitiu que pretén vincular els processos d’adopció de decisions del professor amb l’elecció d’estratègies fecundes de processament a l’alumne.
El seu propòsit és analitzar les formes d0influència recíproca entre alumnes i professors i indagar sobre la “vida mental” d’ambdós a la classe.
Tres tipus d’investigacions complementàries s’aprecien com a indispensables per a classificar els processos reals i no només aparents a l’aula:
‑ L’anàlisi de les estratègies de processament que utilitza el professor per a planificar, prendre decisions, actuar a l’ensenyament interactiu i avaluar els processos i resultats.
‑ L’anàlisi de les estratègies de processament d’informació que s’activen en l’alumne com a conseqüència de les activitats d’ensenyament i continguts i experiències d’aprenentatge.
‑ L’anàlisi de les relacions bidireccionals a l’aula. Per tal d’entendre les vies de “causació” dels comportaments d’ensenyament‑aprenentatge és necessari considerar el comportament de l’alumne tant com el del professor com a variables independents i dependents alhora.
Tot i això, les crítiques que podrien fer‑se a aquest model serien:
1. El seu èmfasi en l’enfoc cognitiu i no comportamental assumeix, de fet, la relació directa i causal entre pensament i conducta.
Malgrat això, els vincles entre el “processador” i “l’executor” humà romanen, avui en dia, encara no del tot coneguts i per tant s’aconsella una certa prudència i reconeixement de certa discontinuïtat entre investigació‑pensament‑i acció.
Això suposa, en el nostre discurs, la necessitat de conceptualitzar els processos d’ensenyament abraçant no només les variables cognitives que, efectivament, medien profundament els comportaments, sinó també la descripció i consideració dels mateixos comportaments no totalment explicitats pels processos cognitius subiacents; la peculiaritat dels comportaments dels professors i de l’alumne és una variable que no es pot reduir i que ha de jugar un model conceptual.
2. Probablement aquest model, i aquesta seria una segona objecció concep-
tual, és l’escassa consideració que manifesten vers a variables contextuals.
4. BIBLIOGRAFIA.
– BECHER, R. S.:
Research into practice.
Londre, Pp 64‑71. 1980
– GIMENO, J.:
Teoría de la enseñanza y desarrollo del currículo.
Anaya. Madrid, 1981
– GIMENO, J. i PEREZ, A.:
La enseñanza y su práctica.
Akal. Universitaria. Madrid, 1983