INTRODUCCIÓ
Tal i com afirma Klucklohn, cada infant ñes com els altres infants, com alguns infants i com cap altre infant. En aquest sentit, definim la personalitat com la manera habitual pròpia de respondre a situacions diverses en virtut de l’especial estructuració de les característiques individuals. És evident que la personalitat tñe una base biològica, i aquesta es dóna com a resultat de sumar l’acumulació d’experiències i accions recíproques entre l’organisme i el medi. Per aconseguir una personalitat harmònica, és molt important que en els primers anys de vida es treballin molt bés les capacitats afectives i intel·lectuals dels infants.
1- EL DESENVOLUPAMENT DE LA PERSONALITAT
Hi ha dos processos mitjançant els quals els nens adquireixen actituds, valors i patrons de conducta:
– L’aprenentatge: en base directa o estretament instrumental (pares i educadors fem que els nens aprenguin i modelin la seva conducta a través de recompenses i càstigs).
– Imitació directa: aprèn coses que de vegades no ens havíem plantejat ensenyar de manera directa.
És una evidència que les persones amb les que els nens es relacionen, faran que el nen tingui el seu procés d’identificació, facilitat per dues circumstàncies:
– Motivació: per tal d’identificar-se amb el model.
– Tenir alguna raó per creure que aquell model i ell són semblants en alguns aspectes físics o psicològics.
Regles de conducta: durant la infància es van fent més complexes i resultaran determinants en el comportament diari del nen o la nena. L’adult és el primer que exigeix al menut una conducta en relació a les regles, però amb el temps serà el nen mateix qui valori la seva actitud en relació a les regles. Les relacions amb els grups, també són molt importants ja que en aquestes activitats es creen situacions en les quals el nen renuncia als seus desitjos per arribar a un objectiu comú.
Per això és tan important que els infants estiguin en contacte amb altres infants, immersos dins d’un grup social per aprendre a adaptar-se als altres i a les normes, arribar a acords comuns… Situacions que el nen viurà quan sigui gran i estigui dins de la societat que ens envolta.
Factors més importants en relació al desenvolupament de la personalitat:
– Desenvolupament de l’autoconcepte: durant els dos primers anys de vida és quan l’infant construeix la seva identitat existencial ,és a dir, la consciència de l’existència de si mateix com a subjecte independent dels altres. A partir d’aquest moment la tasca del nen és enriquir aquesta imatge de si mateix amb característiques i atributs que li serveixin per a definir-se com a persona amb una identitat pròpia diferenciada dels altres. El concepte que té el nen de si mateix és força típic i s0ajusta a les següents tendències: es descriuen segons atributs personals externs, èxits o habilitats, aparença física o algun altre tret distintiu de caràcter general, es descriuen en termes globals, sense matisos, conceben les relacions socials com a connexions entre persones, elaboren l’autoconcepte segons evidències externes o arbitràries.
– Desenvolupament de l’autoestima: per tal d’aconseguir un correcte desenvolupament de l’autoestima cal: reconèixer les possibilitats i limitacions dels infants, fer valoracions positives, fer saber les pròpies dificultats. Una clara mostra ens l’ensenya l’article “educar en valors positius”. De l’autoestima al coneixement dels altres. Matilde Juan, revista Guix, num 319, nov. 2005, on diu: “’autoestima cal definir-la com l’actitud que tenim amb nosaltres mateixos com a conseqüència de les successives autovaloracions, i l’assimilació i interiorització de la imatge i l’opinió que els altres tenen i projecten de nosaltres”. L’autoestima és un factor determinant en l’èxit escolar, les relacions socials i la salut mental. Per tal d’aconseguir-ne un correcte desenvolupament, hem de: reconèixer les possibilitats i limitacions dels infants, fer valoracions positives i fer saber les pròpies dificultats. Àrea Descoberta d’un mateix i dels altres.
– Desenvolupament de la identitat sexual: des de l’any fins als tres, el coneixement del grup social al qual es pertany progressa de manera de manera molt important. Entre 1 any i mig i dos anys, el nen comprèn que hi ha objectes sexualment marcats (roba i joguines) i es classifiquen a si mateixos en un grup sexual o en un altre cap als dos o tres anys. Són la societat i els diferents moments històrics els que creen estereotips ja que tenen unes expectatives i uns rols atorgats a un sexe o a un altre. Entenem per estereotips les generalitzacions sense raó ni fonament. En trobem diferents tipus: uns de molt extesos, les nines per les nens i els cotxes per als nens i altres de més subtils.
– Desenvolupament de la socialització: Entenem per socialització el procés pel qual una persona, en el transcurs de la seva vida, aprèn i interioritza els elements del seu entorn habitual i els integra en l’estructura de la seva personalitat integrant-se així a la societat. En aquest sentit és important que el nen vagi de la consciència individual a la consciència de grup. Per tal de poder afirmar que l’infant va cap a la socialització hem de fixar-nos en si apareix en ells el comportament prosocial: ajudar els altres, consolar, protegir…, sol ser cap als tres anys.
2- EL DESENVOLUPAMENT EN ELS NENS I NENES DE 0-6 ANYS
El nadó estableix, un lligam , una relació afectiva amb les persones que interaccionen amb ell, aquest lligam s’anomena vincle afectiu. El primer lligam l’establirà amb la persona que el cuida de manera més directa, és l’anomenada conducta d’inclinació, àmpliament estudiada per Bowly i Harlow. Bowlby va ressaltar el procés de formació d’aquest vincle, que passa per les següents etapes:
|
0/2 mesos |
El nen és un intens buscador d’estímuls a través de la cara, la veu, els gestos… de les persones que té al voltant. |
|
2/6 mesos |
Comença a discriminar les persones que l’atenent habitualment i mostra preferències. |
|
6/12 mesos |
Es posen de manifest conductes de preferència i rebuig cap als desconeguts. |
|
1 any |
Va adquirint autonomia i independència de les figures amb les quals hi té el vincle afectiu. |
|
2/6 anys |
La força del vincle es consolida i s’enriqueixen els components representacionals. Cap als dos anys la paraula no, pren un èmfasi important, el nen en fa un gran ús. Fa referència a l’afirmació de la seva identitat i la diferenciació dels altres. Actituds condesecendents per part de l’adult poden fer nenes sobervis mentre que respostes massa intransigents poden comportar individua insegurs i tímids. Cal buscar el punt mig. Apareixen també situacions de gelosia, rivalitat. Gran paper de l’aprenentatge de la llengua, la relació pares-infants es va anivellant gràcies a aquesta. |
El desenvoluoament del llenguatge i el desenvolupament psicomotor els facilitarà l’adquisició de l’autonomia, a mesura que aquesta augmenti, disminuirà la necessitat de la figura del vincle. Al llarg del desenvolupament infantil dels nens de 0 a 6 anys hem de considerar també que es donaran una sèrie de conflictes emocionals que giren al voltant de tres aspectes: dubte entre l’afecte i el rebuig cap als pares, identificació personal i l’adopció de rols essencials.
Tipus de vincles:
– Vincle segur: aquests nens en presència de la figura d’apego exploren activament l’entorn. Quan la mare no hi és, l’exploració disminueix i l’angoixa per la separació és evident. Quan la mare torna el nen mostra senyals d’alegria i activa les seves conductes d’apego ja que és fàcilment consolat i reconfortat. Els nens classificats com a segurs tenen posteriorment més habilitats socials amb els seus iguals, són més empàtics i pro socials, cooperen millor en activitats escolars, són més imaginatius en els jocs i en la resolució de problemes, regulen millor les seves emocions, són més autònoms i es relacionen més fàcilment amb els educadors.
– Vincle ansiós ambivalent: en aquests nens l’exploració de l’entorn en presència de la mare és baixa o nul·la, no s’allunyen d’ella. Quan la mare se’n va, l’ansietat per la separació és molt intensa. En el retrobament es mostres ambivalents: per una part busquen i procuren mantenir la proximitat i el contacte amb ella, però, a la vegada, sobretot quan la mare inicia un contacte, mostren oposició. A diferència del primer grup de nens, són difícilment consolats.
– Vincle evitatiu: aquests nens es mostren passius o indiferent, manifesten escassa o nul·la ansietat davant de la separació i eviten el contacte quan la figura d’apego torna. Amb els estranys no mostren inquietud.
3- APORTACIONS DE DIFERENTS AUTORS
Quan parlem de nens, cadascun d’ells té alguna cosa que li és pròpia i particular i que el diferencia de la resta d’infants. Aquesta afirmació l’hem de tenir sempre present en la nostra acció educativa. No és positiu generalitzar en cap aspecte, ja que cada infant té el seu ritme.
En el desenvolupament de la personalitat, les teories psicoanalítiques són les de més antiga tradició:
– Freud: psicoanàlisi, el desenvolupament de la personalitat està íntimament lligat al desenvolupament de la sexualitta i distingeix 3 fases des del naixement fins els 6 anys:
– Fase oral: té lloc durant el primer any de vida, l’infant experimenta plaer entorn de la cavitat bucal i els llavis.
– Fase anal: 2-4 anys, experimenta plaer entorn la zona anal i en la defecació.
– Fase fàl·lica: 3 anys, descobreix els òrgans genitals, complex d’Èdip o complex d’Electra, representen una adhesió eròtica cap al pare o la mare.
– Erikson: també psicoanalista, ressalta els aspectes socials i culturals per sobre dels biològics, a diferència de Freud, s’interessa pel modelat del propi jo. Descriu uns estadis:
– Confiança entorn de la desconfiança: durant el primer any es dóna una situació d’estabilitat i benestar en l’infant degut a la continua satisfacció de les seves necessitats, una dependència forta de la mare, que comportarà posteriorment una crisi en el moment del deslletament.
– Autonomia enfront de la vergonya i el dubte: 1-3 anys, la marxa i el control d’esfínters i la parla constituiran una autonomia en l’infant, per part de l’adult comportarà una regulació a base de fermesa i tolerància que pot provocar en el nen, sigui per excés d’una o altra, la vergonya i el dubte.
– Inciativa enfront de culpa, entre 3-6 anys, la iniciativa és una superació de l’autonomia i es tracta d’un períopde de màxima creativitat.
– Wallon: és durant l’etapa 3-6 anys quan es constitueix amb força la personalitat i ressalta dins d’aquest període l’etapa del personalisme amb les següents fases:
– Disposició i inhibició: el nen i nena es defensen i reivindiquen els seus drets davant la realitat adulta, utilitzen una actitud de rebuif i el negativisme.
– Etapa de les gràcies o de la seducció: entorn els 4 anys, l’infant es fa seductor (narcicista) per poder ser admirat, busca l’aprovació adulta.
– Període de la imitació: 4-5 anys, la dependència del seu entorn familiar farà que aquest formi part de la seva identitat personal.
4- LA CONQUESTA DE L’AUTONOMIA
Eix Aprendre a ser i actuar d’una manera cada vegada més autònoma. Capcitats 1,2, 3.
Autonomia: capacitat de decidir, d’independència.. capacitat per moure’s per si mateixos, de solucionar els problemes que es presenten.
Segons Piaget una de les finalitats de l’educació infantil ha de ser el desenvolupament de l’autonomia en tots els seus àmbits, físic, afectiu, cognitiu…
Factors a tenir presents:
– Desenvolupament motor: moure’s i relacionar-se lliurement amb els objectes sense dependre dels altres.
– Desenvolupament intel·lectual: li permet comprendre les relacions amb els objectes i amb els altres, l’ajuda a entendre el món que l’envolta.
– Desenvolupament afectiu: els capacitarà a establir relacions madures d’igual a igual.
– Desenvolupament social: li permetrà establir relacions amb els altres, farà que abandoni l’egocentrisme.
És important, per tal d’assolir l’autonomia, que l’infant es consideri en primer lloc a si mateix com un individu particular, diferent a la resta. També ha d’incorporar unes pautes de comportament i d’habilitats, sempre amb contacte amb la resta de persones.
Totes aquestes conquestes el portaran cap a l’autonomia. Primer la individualització i després la socialització.
– Individualització: als 3 anys adquireix el sentiment d’identitat personal. Comença a allunyar-se del medi, i per autoafirmar-se es mostra cridaner, ploraner, capritxós… aquest és el que s’anomena criteri d’oposició. Posteriorment ve una etapa més equilibrada, degut a les conquestes en el camp motor i del llenguatge que el portaran a estar més segur de si mateix, en aquest període comença a acceptar la seva diferència amb la resta del món, la seva individualitat.
– Socialització: per tal de completar el desenvolupament de l’autonomia, cal que es produeixi també la socialització. Comunicar-se i interactuar amb el món social des del moment del naixement, primer amb els pares i després anar obrint el cercle de manera cada cop més perifèrica.
5- DIRECTRIUS PER A UNA INTERVENCIÓ EDUCATIVA CONCRETA
D 181/2008… articulat, eixos, capacitats…
Palacios va establir una sèrie d’actituds i pràctiques educatives de pares i mares i educadors que faciliten el procés d’aprenentatge dels menuts: educadors i mestres afectuosos, que accepten l’infant i li demostren l’afecte freqüentment, s’interessen per les coses que fan, per tot allò que li succeix, pels seus problemes, seran capaços de mostrar en el tracte personal respecte per l’infant.
Mestres que fan complir els acords i les normes establertes a partir de raonaments fets amb els infants amb fermesa però amb una certa flexibilitat, generalment les normes són clares i es faran complir. Acostumen a plantejar exigències adequades a les possibilitats i se celebren els èxits i els progressos. Mestres amb un sentit democràtic, que estimulen l’infant perquè expressi les seves opinions, es tracta d’una relació de respecte mutu i basada en llaços de confiança en les capacitats de millora i avenç de l’infant.
Ningñu no és el número u en comparació amb la resta, ara bé, qualsevol pot ser sempre el número u davant els seus propis, quan té el paràmetre dins d’ell mateix.