TEMA 11: LES NECESSITATS EDUCATIVES ESPECIALS A L’ETAPA D’EDUCACIÓ INFANTIL. LA RESPOSTA EDUCATIVA A LES NECESSITATS ESPECIALS D’AQUESTS ALUMNES EN EL PROJECTE CURRICULAR I EN LES PROGRAMACIONS. LES ADAPTACION S CURRICULARS
- Introducció
El terme necessitats educatives especials fa referència als ajuts que l’alumne/a necessita per accedir al currículum, que és únic i obligatori per a tots els alumnes.
Un infant presenta necessitats educatives especials, n.e.e., quan mostra retards en el seu desenvolupament, presenta desavantatges i mancances o malalties greus, transitòries o permanents que interfereixen en el seu procés d’aprenentatge.
En aquest tema, estudiarem com enfocar l’atenció i la integració d’aquestes n.e.e. a l’etapa educativa més primerenca, dels 0 als 6 anys.
La finalitat de l’Educació Infantil és desenvolupar les capacitats individuals establertes de caràcter motor, d’equilibri personal, cognitiu, de relació interpersonal i d’inserció social. Per tal d’assolir aquest objectiu, els continguts de l’etapa s’organitzen en tres grans àrees que, tot i la seva diferenciació, s’han de concebre amb un criteri de globalitat i d’interrelació:
1. Descoberta d’un mateix, coneixement de la pròpia persona i noció d’identitat que es constitueix en interacció amb l’entorn.
2. Descoberta de l’entorn natural i social.
3. Intercomunicació i llenguatges: llenguatge verbal, musical, plàstic i matemàtic. Es refereix a la intercomunicació infant – entorn i comprèn uns instruments que es desenvolupen des del naixement.
Així, els currículums d’aquesta etapa centren la seva atenció en la socialització del nen/a i la formació d’hàbits, així com l’adquisició de conceptes i destreses bàsiques, és a dir, preparar el nen/a per a l’Educació Primària.
En desenvolupar el tema, veurem, primer com defineix la LOGSE les n.e.e. i com es planteja la seva integració en el funcionament de l’aula.
Després, intentarem aclarir què és un currículum i què és una adaptació curricular; cosa que ens permetrà comprendre com l’haurem d’aplicar en l’etapa que ens ocupa.
- Les necessitats educatives especials a l’etapa d’Educació Infantil
2.1. Què són les necessitats educatives especials?
L’any 1978 apareix al Regne Unit l’informe elaborat per Mary Warnock, on es defineix el concepte de necessitats educatives especials. Un alumne amb necessitats educatives especials és aquell que pot presentar algun problema d’aprenentatge al llarg de la seva escolaritat que requereixi una atenció específica i més recursos educatius que altres nens de la seva edat.
Aquest plantejament suposa un canvi en el concepte d’Educació Especial, entesa com l’adequació de la resposta educativa a les necessitats particulars de cada un dels alumnes en l’entorn menys restrictiu possible. Per tant, l’èmfasi es troba, no tant en què li passa al nen, com en la resposta educativa que se li ha d’oferir des de l’entorn escolar. A més a més, s’amplia el radi d’acció i l’educació especial passa a incloure els alumnes amb problemes d’aprenentatge i de conducta.
La LOGSE, coherent amb el plantejament defensat des de l’informe Warnock, defineix en el seu glossari les n.e.e. de la següent manera: “L’alumne té n.e.e. si presenta dificultats d’aprenentatge majors que la resta d’alumnes, ja sigui per causes internes, ja sigui per una resposta educativa desajustada, de manera que requereixi adaptacions d’accés i/o adaptacions significatives en més d’una àrea del currículum.”
Així, intenta posar l’èmfasi en la resposta educativa que determinats alumnes precisen i no tant en les seves limitacions personals. Al mateix temps, podem “deduir” que es reconeix que cada alumne/a és diferent dels altres i, en un moment donat, pot requerir una resposta ajustada a les seves necessitats.
I quan podem afirmar que un alumne/a té dificultats d’aprenentatge més grans que la resta? Aquesta és una decisió que requereix de la intervenció de l’EAP i d’una valoració precisa de les condicions personals de l’alumne/a, fruit de la relació entre l’individu i el seu entorn social i físic.
2.2. Necessitats educatives especials a l’Educació Infantil
L’etapa d’Educació Infantil compren els primers anys de vida de l’infant, considerats fonamentals per al desenvolupament posterior:
1) Es construeixen les activitats neuropsíquiques fonamentals.
2) S’organitzen els contactes amb el món.
3) Es desenvolupa la noció d’identitat.
4) Es desenvolupen les primeres formes de participació social.
En acabar l’etapa d’Educació Infantil, el nen i la nena han d’haver adquirit les capacitats següents:
a. Progressar en el coneixement i domini del seu cos i de les seves possibilitats tot adquirint hàbits bàsics de salut i benestar.
b. Assolir el grau de seguretat afectiva i emocional que correspon al seu moment maduratiu i anar-se formant una imatge positiva d’ells mateixos i dels altres.
c. Comportar-se d’acord amb uns hàbits i normes que els portin cap a una autonomia personal i cap a una col·laboració amb el grup social.
d. Observar i explorar l’entorn immediat amb una actitud de curiositat i respecte, tot identificant característiques i propietats significatives dels elements que el conformen i apreciant positivament manifestacions artístiques i culturals adients amb la seva edat.
e. Discriminar, relacionar i retenir dades sensorials.
f. Establir relacions entre els objectes bo i aplicant les estructures del pensament intuïtiu, i elaborant una primera representació mental de l’espai i, a partir de les pròpies vivències, una representació mental del temps.
g. Representar i evocar aspectes de la realitat viscuda, coneguda o imaginada i expressar-los mitjançant les possibilitats simbòliques que els ofereix el joc i altres formes de representació.
h. Comunicar-se i expressar-se de manera ajustada als diferents contextos i situacions de comunicació habituals per mitjà dels diversos llenguatges: corporal, verbal, gràfic, plàstic, musical i matemàtic.
i. Conèixer, mitjançant la participació en manifestacions culturals, tradicionals i folklòriques, signes d’identitat propis de Catalunya.
Una classificació o categorització de condicions generals que poden derivar en l’aparició de necessitats educatives especials ens pot ser d’utilitat, ja que reflecteix el conjunt de condicions més característiques de l’alumnat:
a) Aquells que mostren problemes en el desenvolupament i/o dificultats d’aprenentatge significativament més grans que la majoria de l’alumnat de la seva edat.
b) Aquells que presenten desavantatges o incapacitats que els dificulten l’ús dels recursos generals i ordinaris, dels quals disposen les escoles de la zona per a l’alumnat de la seva edat.
c) Aquells que, per determinades condicions de risc de caire personal, familiar o social poden ser considerats subjectes inclosos als apartats a) i/o b), en cas que en edats molt primerenques no se’ls facilités els ajuts necessaris.
Davant aquesta realitat que trobem sovint a les nostres aules, podem deduir que el centre d’Educació Infantil juga un paper fonamental. Des d’aquesta etapa inicial, es pot contribuir de manera decisiva en el desenvolupament del nen/a per tal d’evitar dificultats posteriors. Així, aquesta etapa adquirirà un caràcter preventiu i compensador per aquells nens/es amb n.e.e.:
1. Evitant que es generin primerencament dificultats d’aprenentatge.
2. Proporcionant l’atenció necessària perquè aquestes no s’intensifiquin. Un altre aspecte a remarcar en aquesta etapa és la detecció de problemes i necessitats educatives especials a través de l’observació del professor o per avís de la família.
Cal que el centre s’organitzi de manera adequada per tal d’optimitzar els processos d’aprenentatge i proporcionar a tots els alumnes les mateixes oportunitats. Per garantir aquest objectiu, el més important serà oferir models rics i variats i un clima de suport i de seguretat que fomenti el plaer d’aprendre; sense oblidar que cada alumne/a té la seva pròpia singularitat.
Per tant, el repte de l’escola és: ajustar la intervenció educativa a la individualitat de l’alumnat. Condicions imprescindibles: un currículum que permeti adaptacions i ajustaments; recursos humans i materials addicionals; recursos que ajudin a comprendre les situacions d’ensenyament – aprenentatge; temps i condicions per revisar la pròpia pràctica.
- La resposta educativa a les necessitats especials d’aquests alumnes en el Projecte Curricular i en les programacions
3.1. Identificació de les necessitats educatives especials
Segons el decret 299/1997 sobre l’atenció educativa a l’alumnat amb necessitats educatives especials, els EAP, en col·laboració amb els mestres i professorat, especialistes i serveis específics, seran els responsables de la identificació i valoració de necessitats educatives especials. Prèviament, però mestre – tutor i especialista en educació especial hauran realitzat la primera detecció, valoració i desenvolupament d’estratègies.
Per tal de realitzar aquesta valoració, utilitzaran “procediments centrats en l’observació, les entrevistes, la revisió dels treballs realitzats per l’alumnat, els protocols i qüestionaris referits a habilitats personals i socials i a competències curriculars (…)”
Podem destacar dos moments fonamentals en què és possible que es doni aquesta identificació de necessitats educatives especials:
a) Abans o durant la matriculació: la detecció es plasma en un document que s’anomena dictamen, elaborat per l’EAP, i que serveix per concretar el nivell de competències de l’alumne/a, les orientacions per a l’adaptació curricular, la proposta del centre educatiu i els serveis que necessita.
b) Una vegada els alumnes estan matriculats, a través de l’observació i l’avaluació del seu procés d’aprenentatge per part del mestre/a.
3.2. L’atenció a les necessitats educatives especials dins del Projecte Curricular de Centre i la programació
3.2.1. Punts de referència
Partim de la base que una adequada resposta a les necessitats educatives especials exigirà disposar d’un Projecte Educatiu de Centre, PEC, que assumeixi, a nivell teòric, organitzatiu i metodològic, la diversitat; i d’un Projecte Curricular de Centre, PCC, que permeti la individualització de l’ensenyament.
En el primer nivell de concreció, de caràcter normatiu, s’hi formulen un conjunt de suggerències i orientacions sobre la intencionalitat de l’educació i sobre les estratègies més adequades.
En el segon nivell trobem el PCC, en el qual els equips docents marquen i detallen els objectius i continguts que proposa el currículum, i els mitjans per assolir-los; considerant la realitat i les característiques concretes del seu centre escolar i alumnat. Aquesta segona concreció curricular ens permet seqüenciar i temporitzar el currículum. La redacció del PCC ha de permetre concrecions ajustades a les característiques i ritmes d’aprenentatge dels alumnes en la darrera concreció i en la programació.
Les decisions que es prenguin en el Projecte Curricular seran el marc de referència per al tercer nivell de concreció: les programacions, que seran una seqüència d’unitats didàctiques. Aquestes unitats són un instrument d’atenció a la diversitat, i la seva aplicació ha de tenir en compte diversos graus d’ajut i activitats d’ensenyament – aprenentatge, per a la consecució dels objectius proposats.
3.2.2. Resposta a les necessitats educatives especials dins del Projecte Curricular de Centre i la programació
La presència al centre educatiu d’alumnes amb n.e.e. s’ha de tenir en compte en el conjunt de les decisions que es prenguin en el PCC. El criteri de referència sempre ha de ser: normalitzar al màxim el procés d’ensenyament i aprenentatge d’aquests nens i nenes. Això suposarà, d’una banda, organitzar el millor possible els recursos materials i personals; d’altra banda, determinar els criteris generals per decidir la modalitat de suport més idònia als alumnes amb n.e.e. (tipus de suport, temps a dedicar, coordinació amb pares).
Coherents amb aquests principis, el punt de referència per a la programació adreçada als alumnes amb n.e.e. ha de ser sempre la programació dels cicles i mai ha de comportar un ensenyament al marge d’aquesta.
- Les adaptacions curriculars individualitzades
Les dificultats d’aprenentatge es poden analitzar com un continu; en un dels pols trobaríem els alumnes per als quals els recursos ordinaris són suficients, i, a l’altre, aquells que exigeixen de mesures extraordinàries per tal d’assolir els objectius establerts.
Quan les dificultats no són molt importants, les mesures habituals d’individualització de l’ensenyament són suficients; quan són generals i permanents, és precís portar a terme adaptacions significatives.
En primer lloc, cal que l’alumne/a disposi de tots aquells recursos necessaris per poder accedir al currículum; és a dir, dels mitjans ajustats i adequats per assolir allò que ha d’aprendre. Aquest conjunt de modificacions se’ls anomena adaptacions d’accés al currículum i, en aquesta etapa, seran ajustaments suficients en la majoria dels casos.
Malgrat tot, en alguns casos, és necessari adaptar també allò que s’ha d’ensenyar, és a dir, el currículum. Les modificacions en els elements bàsics del currículum suposen ajustar mètodes d’ensenyament, objectius, continguts. Aquesta proposta serà necessària en aquells casos en què l’alumne/a presenti n.e.e. derivades de disminucions greus i/o permanents en el seu desenvolupament. La finalitat de les adaptacions curriculars individualitzades, ACI, serà proporcionar i garantir l’atenció educativa als alumnes amb n.e.e., fonamentada en el currículum.
En elaborar aquest document, cal evitar un gran perill: renunciar massa ràpid a objectius establerts per al grup de referència de l’alumne/a; pel fet de no conèixer prou bé les seves possibilitats o competències curriculars, o no haver fet una bona avaluació de les condicions que li faciliten o impedeixen aprendre. Per això, cal decidir entre aquells objectius que han de ser iguals per a tots i aquells que han de ser diferents per a cadascú, en funció de les seves capacitats, interessos i motivacions.
- Referències normatives, bibliogràfiques i altres