1. PROGRAMES D’INTERVENCIÓ FAMILIAR
Segons J:Pourtois (1984) hi ha quatre tipus diferents d’intervenció familiar.
Guia Parenteral: s’aconsella als pares en aquelles coses que els preocupen , de fet són els qui fan la sol·licitud a l’especialista; generalment es tracte de solventar angoixes dels pares i petits problemes.
Assistència familiar: Destinada a aquells nuclis familiars que no puguin complir els requisits mínims a nivell d’hàbits, necessaris per la subsistència. EX: Alimentació , higiene personal, higiene de la vivenda….
Programes de formació de pares: Per formació de pares s’entén el conjunt d’activitats voluntàries d’aprenentatge; l’objectiu es proveir de models adequats de pràctiques educatives en el centre familiar, modificar o millorar les pràctiques existents amb l’objectiu de promoure en els fills comportaments positius i eradicar els negatius.
Característiques de la formació de pares.
Dirigit a totes les famílies.
Millorar les pautes de criança
Responen a un models preventiu.
Factors socioambientals i interpersonals en el procés d’ensenyament aprenentatge.
Bronderfener ens parla que cada microsistema determina un conjunt de rols, actituds i relacions interpersonals que són rellevants pel desenvolupament, per tant les característiques del microsistema ens possibilitaran l’adquisició d’uns determinats aprenentatges els qual ens permetran una relació amb el medi.
S’han realitzat nombroses investigacions sobre factors socio ambientals i els que han adquirit més rellevància ha estat la relació entre classe social i aprenentatge.
§ Les famílies de nivell socio cultural mitjà alt s’adapten millor a l’escola que no les de nivell socieconomic baix, la qual cosa redunda en favor dels fills.
§ No totes les pràctiques familiars són defensables per si mateixes.
Característiques del nivell sòciocultural baix:
n Pràctica educativa més descuidada.
n Nombre més elevat de nens amb complicacions
n Mares més joves i menys preparades
n Condicions de vida estressants
n Es mostren menys afectuosos, permissius i més intolerants.
n Llenguatge més pobre
n Raonen menys amb els seus fills.
Nivell sòciocultural mig alt.
n Recolzen l’ambició la curiositat i la independència.
n Són més permissius i demòcrates.
n Es mostren més afectuosos.
Influència de la família i les expectatives de l’educador sobre el nen i altres col·lectius d’intervenció.
Les impressions que l’educador ( pares, mestres…) es formen sobre l’educand seran causa d’expectatives sobre la futura conducta social i acadèmica de l’infant, això també repercutirà en la creació de l’autoconcepte.
Hi ha impressions sobre el fill/ alumne que són compartides tant per la família com pels professors, però ni hi ha d’altres que són exclusives per cada un dels col·lectius.
La majoria de professors en les primeres setmanes de curs es crea una imatge de cada un dels seus alumnes, aquesta opinió està constituïda a partir de l’ajustament de l’alumne al perfil d’alumne ideal que té el professor.
Un altre aspecte que cal tenir molt pressent és el mecanisme d’atribució el qual es refereix a la classe de judici que es formula quan l’observador tracte d’identificar les causes a les qual pot atribuir alguna acció EX: La professora ha inferit que la Maria es una nena sociable a través de la conducta d’ajut vers el proïsme; aquesta atribució també crearà una sèrie d’expectatives, així s’esperarà que la Maria ajudi i que ho interioritzi com a rol. Per altre part, si es “profetitza” un esdeveniment, l’expectativa creada a l’entorn d’aquest fa que es modifiqui el seu comportament per tal que l’esdeveniment succeeixi, es el que coneixem com efecte “pigmalió”. D’aquells nens dels quals s’espera un desenvolupament superior, solen superar als altres.
Valor educatiu de la intervenció entre iguals.
§ Amb els germans.
§ Amb els altres companys.
Amb els germans. Els nens que tenen germans aprenen a trobar estratègies de negociació i contribueixen a generar pautes de comportament negociables diferents de les imposades. Per altre part entre germans es produeixen sentiments intensos d’ amor, gelosia , acceptació… els qual contribueixen al desenvolupament emocional. També ajuda a equilibrar les relacions dels pares vers els fills.
Amb altres companys: Cada vegada hi ha més famílies amb un sol fill, aquests últims han d’aprendre de les relacions amb els altres companys.
El fet d’estar entre iguals proporciona al nen una seguretat, tots són iguals, alb limitacions i possibilitats similars. En el joc lliure són ells qui han de construir les normes, vigilar que es compleixin i qui les ha de complir, reprodueixen l’estructura social superior.
Tasques educatives i activitats cooperatives.
Des del nostre punt de vista, les relacions entre família i l’ensenyant han de connectar amb l’objectiu general de compartir l’acció educativa en els següents àmbits:
Conèixer l’infant. En cada lloc el nen manifesta la seva personalitat i de vegades la família desconeix les reaccions que el seu fill manifesta a l’escola i al revés.
Establir criteris educatius comuns . Moltes vegades ens trobem amb la necessitat d’establir acords que ajudin al nen a madurar… Això es fa imprescindible en casos de NEE.
Definir models d’intervenció i de relació amb els infants. Cal buscar moments on s’estableixi una relació a tres bandes: escola, família i infant. Possibilitar que la família visiti l’infant quan esta a escola, que la mestre truqui al nen per telèfon a casa…
Les relacions família escola han d’ésser ateses amb gran cura per garantir acords continuats que beneficiïn el desenvolupament infantil
Bibliografia.
Varis. Aprendre i educar en educació infantil E d: Graó Barcelona 1996.
Varis Entorn social i familiar i intervenció psicopedagogica. Ed: Ediuoc, Barcelona 1997
TEMA 13 (Bis)
1. PROGRAMES D’INTERVENCIÓ FAMILIAR.
Les famílies compleixen un paper socialitzador en la nostra cultura, és dins de les famílies on els nens tenen les seves primeres experiències educatives, ja que les famílies transmeten de generació els seus valors, creences, capacitats i tradicions.
La funció de la família és molt important i hauria d’estar estructurada de forma que facilitin el ple desenvolupament dels individus aconseguint així reformar el teixit social.
En molts estudis s’indica que el recolzament social pot influir positivament en el funcionament familiar. En el disseny de programes d’intervenció familiar es té en compte que diversos aspectes de la conducta i funcionament familiar poden ser afectats o alterats de forma positiva mitjançant el recolzament social que es converteix en un element important en el context dels programes d’intervenció social dirigits a la família, aquests programes reconeixen l’efecte positiu del recolzament social en el funcionament de la família.
ASSESSORAMENT ALS PARES EN ELS PROBLEMES EDUCATIUS
El professor-orientador i la família:
D’acord amb la legislació educativa el professor-tutor és el responsable de l’orientació familiar, les seves funcions són:
· Contribuir a l’establiment de relacions fluïdes amb els pares que facilitin la connexió entre el centre i les famílies.
· Implicar els pares en les activitats de recolzament a l’aprenentatge i orientació dels fills.
· Informar els pares de tots els assumptes que afectin l’educació dels seus fills.
Les activitats per al compliment d’aquestes funcions són:
– entrevistes individuals
– reunions informatives o formatives amb grups de pares.
El fet que els orientadors necessitin la col·laboració dels pares es complementa amb l’afirmació de què els pares , a la vegada, necessitin ajuda per a realitzar la seva tasca educativa. Possiblement aquesta necessitat sigui avui en dia més forta per la crisi d’identitat que la família i dins d’ella el matrimoni, està experimentant. Els valors dels pares es transmeten en la família d’una forma “subtil” però eficaç. Els pares eduquen valors malgrat que no s’ho proposin, per tant seria important convertir aquest aspecte en un procés conscient que augmentarà la seva eficàcia i permetrà el seu control. Això és el que l’orientador familiar ha de procurar en la seva relació educativa amb els pares.
PROGRAMES DE RECOLZAMENT A LA FAMÍLIA
Els programes de recolzament a la família reconeixen l’impacte negatiu que nombroses fonts d’estrès ( atur, pobresa, mobilitat i aïllament social, mares solteres,etc) tenen en la vida familiar, així com la relació entre la ruptura i disfunció familiar, un entorn social pobre i desestructurat i nombrosos problemes socials ( fracàs escolar, violència familiar, toxicomania, delinqüència..).
Els programes de recolzament a la família reconeixen la importància que la interrelació entre la família i el seu sistema de recolzament té en el desenvolupament humà, i en aquest sentit, aquests programes es basen en què el recolzament emocional, l’ajuda instrumental i la informació a les famílies ajudarà els pares a reduir l’estrès, a incrementar la seva capacitat d’enfrontar-se a situacions estressants i a millorar les pràctiques educatives, afectant de forma positiva al desenvolupament infantil. En general, aquests programes comparteixen l’objectiu de prevenir una àmplia varietat de problemes socials que estan relacionats amb la falta de recolzament i educació de pares i famílies.
Característiques:
· Promouen el creixement de l’adult i el menor, millorant tant les habilitats de la família en la cura i educació dels seus fills, com en el context comunitari on té lloc l’educació del menor.
· Són programes basats en la comunitat i sensibles a les necessitats i recursos locals.
· Proporcionen serveis: informació, orientació i consell, recolzament emocional, ajuda instrumental i pràctica ( transport, connexió amb altres serveis) i faciliten la integració social.
· Aquests programes s’orienten principalment cap a la prevenció primària i secundària dels problemes familiars. Aquesta orientació reconeix i emfatitza la importància i el poder de l’ajut mutu i també incrementa l’habilitat de la família de funcionar independentment.
· L’apropament a la provisió de serveis és innovador i multilateral, és a dir no és exclusivament professional, i s’utilitza, per exemple, el recolzament dels iguals, el voluntariat i la promoció de xarxes informals de recolzament.
· El respecte de les diferències culturals i individuals és una característica important d’aquests programes.
· Són programes que centren la seva atenció en els punts forts identificats en les famílies i , per tant, assumeixen una visió del funcionament familiar i del desenvolupament infantil no deficitària o patològica.
· La participació en els programes és habitualment voluntària, els pares són els qui determinen la naturalesa i el grau de participació en el programa.
· Existeixen diferents serveis dels quals la família es poden beneficiar.
FUNCIONS DE L’EDUCADOR EN ELS PROGRAMES D’INTERVENCIÓ AMB FAMÍLIES
La funció de l’educador és atendre, identificar i jerarquitzar les necessitats que presenten les famílies que formen part del programa, realitzant després el diagnòstic, així com els plans de treball a realitzar amb cada una de les persones que formen part del nucli familiar.
La intervenció pot ser:
1. Suscitar un aprenentatge:
En investigació sobre un cas familiar ens dóna a conèixer que l’errada prové de la ignorància de coses que cal saber o fer, és freqüent en problemes d’infància, d’orientació als fills, d’educació, de relacions familiars, d’economia domèstica o d’administració de la llar. Llavors , cal proporcionar a les famílies l’aprenentatge que necessiti que en uns casos serà individualitzat i altre vegades podrà ser en comú o amb vàries famílies.
2. Oferir reforços:
Quan el problema ve per la carència d’algun element ( diners, membre familiar) existeix el perill que es produeixi algun retrocés, que s’evitarà amb el reforç oportú que asseguri la satisfacció de les necessitats. En aquest sentit podem destacar tres àmbits d’intervenció social:
a) En el domini social:
Existeixen ajudes econòmiques , per exemple, menjador escolar, medicaments, quotes escolars, i la reorientació de recursos sanitaris, financers, educatius, legals, etc. L’ajuda a domicili l’exerceixen uns treballadors familiars que sostenen l’estructuració quotidiana de la família mitjançant accions puntuals que es desenvolupen en tres grans blocs d’activitats:
– de caràcter domèstic: presta atencions necessàries en les tasques domèstiques, com rentat, planxat de roba, etc.
– De companyia i mobilitat: atenció personal quotidiana i especial, petites gestions, vigilància nocturna, atenció a necessitats bàsiques quotidianes de nens o adults.
– De caràcter psico-sòcio-educatiu: prestant atenció tècnico-professional en situacions de conflicte, ajudant a desenvolupar les capacitats personals, l’afectivitat i la promoció d’hàbits per al ‘organització familiar.
–
b) En el domini psico-sociològic:
Es considera la família com un sistema on un determinat problema és només el símptoma d’algun desarreglo global; s’indicaran les sessions de grup , la teràpia de la grabació de sessions, l’estructura familiar i les dramatitzacions.
c) En el domini de recursos socio-pedagògics:
S’utilitzarà el Centre Obert, que és una espècie de llar addicional del nen. Poden intervenir educadors de carrer, adaptant-se als problemes que descobreixin, i també s’utilitzaran les oportunes institucions del barri o altres alienes al mateix.
3. Establir modificacions en els elements familiars pertorbadors:
Com són les actituds, prejudicis comportament. Es pot anomenar “ la teràpia familiar”. que ha de tenir les següents fases:
– Investigació: donarà un diagnòstic i permetrà elaborar un pla d’acció.
– Contracte terapèutic: és un acord amb la família on queden definits els objectius proposat, els mitjans utilitzats, el temps previst, forma de participació, etc. Tot allò que ens ajudi a millorar la situació familiar.
– Intervenció pròpiament dita: les sessions que han estat planejades.
– Seguiment del cas: recolzament per al procés d’articulació social , interior i exterior de la família.
– Fi de la intervenció.
RECURSOS D’AJUDA A LES FAMÍLIES
1. Serveis d’ajuda a la llar: són serveis socials, amb un personal preparat, ajuden a les famílies o a persones que viuen soles en les tasques domèstiques, per intentar que tinguin una continuïtat de vida familiar, facilitant que puguin viure en casa mentre sigui possible.
Aquests serveis eviten l’internament en institucions.
2. Existeixen famílies que no tenen certs problemes i poden auxiliar a altres que sí que els tinguin. Són intervencions espontànies i ajudes compromeses i institucionalitzades com:
a) adopció
b) guarda i custòdia
c) alternativa temporal: quan la família assumeix un nen durant un temps per a prestar-li un servei personal i educatiu , però sense el desig d’integrar-lo com a un fill més.
3. Planificació familiar.
2. FACTORS SOCIOAMBIENTALS I INTERPERSONALS EN EL PROCÉS D’ENSENYAMENT-APRENENTATGE.
Els factors sòcioambientals tenen grans influències en les nostres relacions personals i , per tant, també influeixen en les relacions amb els usuaris i cal tenir-les en compte a l’hora de realitzar programes d’intervenció amb famílies.
El sexe marca una diferència entre les persones, començant perquè el model d’educació actual és un model masculí on les dones s’han incorporat sense que aquesta incorporació hagi suposat una modificació ni en l’elaboració teòrica ni en la pràctica educativa que inclogui el bagatge cultural i l’experiència de les dones.
El problema del sexisme no és resolc apel·lant a la igualtat d’oportunitats sinó que es fa necessària una acció positiva per a compensar la discriminació que s’arrossega històricament.
La sensibilització de la societat davant aquesta discriminació és imprescindible en aquest procés de transformació.
D’altra banda, la família, els centres educatius i els mitjans de comunicació propicien un procés d’aprenentatge, des del principi, que condicionaran les seves conductes, el seu temperament i la seva capacitat cognitiva, en funció del sexe al qual pertanyin.
L’anàlisi del sexisme suposa revisar des dels gestos més elementals fins als objectius, continguts i activitats que es proposin.
3. INFLUÈNCIA DE LA FAMÍLIA I LES ESPECTATIVES DE L’EDUCADORS SOBRE EL NEN I ALTRES COL.LECTIUS.
RELACIONS PARES-PROFESSORS
En ocasions els nens acostumen a comentar a casa tot allò que ha passat a l’aula, contrarietats , alegries, comportament dels seus professors. A través de tot això donen una imatge més o menys encertades d’aquests, que a la vegada, es modifiquen o matisen amb les estimacions fetes pels pares. Els pares coneixen als professors principalment a través dels fills i aquests confirmen la seva visió del professor a través dels pares.
A més de la informació que arriba a través dels fills, la visió del professor està moltes vegades mediatitzada per prejudicis que condicionen l’actitud negativa dels pares. Per exemple:
– Els estereotips socials sobre la bona vida del professor que es representa en imatges fixes relatives a la comoditat del treball, les vacances i la remuneració.
– Generalització dels defectes individuals d’un professor a tot el col·lectiu : vagància, impuntualitat, absentisme laboral, falta d’estímul innovador i creatiu…
– Suposició sobre l’entrega absoluta a l’ensenyança que haurien de tenir tots els professors, amb la conseqüent decepció davant la realitat.
Altres vegades les actituds de repulsa sorgeixen com a resposta a conflictes concrets, per exemple:
– A causa de la decepció originada pels fracassos del fill.
– Per negar-se a reconèixer les capacitats reals del fill.
– Per envair un terreny on el professor és especialista i els pares no.
Els diferents perfils dels pares en el seu contacte amb els professors es poden representar en els següents:
– Col·laborador: en la tasca educativa. Es tracta de conèixer, malgrat sigui dolorosa, la realitat escolar del fill: la seva actitud, participació, evolució, el ritme de treball exigit, el rendiment en classe…
– Exculpatori, encobridor del fill, protector: el més important és oferir una bona imatge del nen, assegurar que treballa, excusar les faltes i inclòs justificar-les. Tot això malgrat que més tard sigui recriminat a casa.
– Jutge del procés educatiu: fent captar al professor que segueix atentament els seus passos, controla el desenvolupament del programa, la qualitat de les explicacions.. En aquests casos l’objectiu que es controla és el professor i no l’alumne. Aquest comprèn que la responsabilitat dels resultats l’atribueix principalment el seu pare al professor i que pot permetre el luxe de relaxar-se.
– Ansiós pels resultats del fill: creuen que visitant freqüentment el professor-tutor, preguntant-li ansiosament pels seus fills i pensant que les visites constants garantitzen l’èxit en els resultats.
– Indiferent al centre escolar: pares que es mantenen impassibles per diferents motius.
– Com professor particular.
– Demanant de recolzament especial: per a contrarestar la pèrdua d’autoritat davant el fill.
– Desorientats i angoixats: per un canvi radical en l’actitud del fill que aparentment resultat inexplicable. Es busca la col·laboració del professor per a controlar l’assistència a classe, recollir informació dels seus companys, actituds, etc.
RELACIONS PARES-FILLS
L satisfacció de la vida escolar interfereix i distorsiona les relacions familiars. El fill amb bones qualificacions sol tenir un tracte preferent. No obstant el fill que suspèn és perseguit en les qüestions acadèmiques. Els pares es queixen als professors sobre els seus fills, tals com:
– Passivitat: incapaços d’il·lusions per alguna cosa en concret i de mostrar aficions diferents a estar estirats tota l’estona mirant la tele.
– Falta de voluntat: el fill promet amb bona fe però els seus propòsits són inconsistents.
– Tranquil·litat excessiva: creure que sempre hi ha temps, deixar tot per última hora.
– Encobriment de tasques: si els pares no saben que els seus fills tenen deures així no els obligaran a treballar.
Però també els fills es queixen dels pares:
· Haver de patir les comparacions amb els germans que tenen millors notes.
· Que repeteixen contínuament el mateix.
· Que vulguin que es dediquin tot el temps a l’estudi.
· Que vulguin saber què fan a cada moment.
· Que canvien de conversa quan els interessi tractar el tema.
· Que diguin que “no estudio quan jo penso que sí que ho faig”.
Hi ha famílies que després de les primeres desil·lusions són capaces d’acomodar els projectes a la realitat , en canvi hi ha d’altres que no poden o no saben acceptar la contrarietat. Poc importa que la realitat no s’ajusti als desitjos, el pitjor és el torbament de relacions pares-fills i els reprotxes mutus que es tenen en silenci.
Però, en realitat què esperen els pares dels seus fills?, a grans trets podríem dir que esperen:
· Els fills assoleixin un status socials superior o en el pitjor dels casos que mantinguin el de la família.
· Superin la posició econòmica dels pares.
· Destaquin notòriament sobre els veïns, familiars i companys.
· Segueixin directrius marcades per la família: professió, tipus de visa, idees, costums.
RELACIONS PARES-FILLS-ESCOLA
La família juga un paper molt important en el reconeixement que l’alumne fa de la institució escolar en general i del centre d’estudis en particular.
Quan els pares fan comentaris negatius sobre la tasca educativa davant els seus fills, aquests fan seva la visió negativa dels pares , encara intensificada amb les seves batalles particulars en la vida escolar. Les conseqüències més properes són:
· Pèrdua de confiança en la figura del professor, seguida de la pèrdua de respecte cap a la seva persona. Deteriora el procés d’aprenentatge i crea una tensió que pugui provocar conflictes.
· Pèrdua de consideració al centre escolar, que repercuteix desfavorablement en el comportament general i en l’ús de les instal·lacions.
· Progressiva relaxació i deteriorament en l’exigència personal de l’alumne. Això és a causa del malestar generat per les queixes del pare. El fil sap que si les coses van malament la seva família culparà els docents, mai amb ell.
Al contrari, el millor de tot , és que els pares ajudessin els seus fills en les relacions amb els professors o amb l’organització escolar. Possibilitats:
– Analitzar els problemes al marge d’idees estereotipades. Protegir excessivament el fill en petits conflictes anul·la el desenvolupament de defensa, alliberar-lo de les seves responsabilitats pel seu comportament no l’ajuda en la seva formació com a persona.
– Interpretar les sancions i ajudar-li a comprendre el seu significat.
– Coneixent la falta de formació del s seus fills i buscant fórmules per a remeiar-les com per exemple exigint que s’incloguin classes de recuperació i reforç en els plans d’estudi.
– Cal fer un seguiment del treball realitzat en casa pels fills. Adequant un lloc per l’estudi, respectar el silenci, mantenir un temps d’estudi programat i pactat.
– Insistir en la importància del propi esforç per aconseguir la finalitat proposta. No tots els problemes són responsabilitat de “l’altre” ( pare, professor, company) i convé que cada qual assumeixi les seves pròpies.
– Contribuir que els fills valorin els estudis com una forma d’enriquiment i formació, no només com a mitjà per aconseguir un major prestigi o nivell social.
– Mostrar repte cap a la figura del professor al marge de la consideració particular i valorar les accions educatives portades a terme pel centre d’estudis.
4. TASQUES EDUCATIVES I ACTIVITATS COOPERATIVES.
Actualment en la nostra societat abunden els models agressius i competitius, i s’està descobrint la importància de les actituds i comportaments prossocials, tant pel potencial que ofereixen de cara al seu valor preventiu d’higiene mental per la persona en particular sotmesa a fortes pressions d’una societat que noi sempre facilita , espontàniament , les conductes sanes.
Des de l’escola es pot educar en valors bàsics per a la convivència en democràcia sense oblidar que l’efectivitat educativa dependrà sempre de la implicació de la família i de la societat en general, així com de la col·laboració dels mitjans de comunicació que amb el seu poder de persuasió poden arribar a modificar actituds i hàbits.
L’objectiu de qualsevol educador és aconseguir formes correctes de convivència, respecte, diàleg, esperit crític i sensibilització davant els problemes.
Els valors poden ser realitzats, descoberts i incorporats per la persona. Per això els tres pilars bàsics de la tasca educativa són el descobriment. La incorporació i la realització de valors positius.
El terme valor està relacionat amb la pròpia existència de la persona, afecta a la seva conducta, configura i modela les s3eves idees i condiciona els seus sentiments. Es tracta de quelcom canviant, dinàmic, que, en principi, s’ha triat entre diferents alternatives.
EDUCACIÓ EN VALORS
És necessari que tots els implicats en la comunitat educativa participin de forma coherent i efectiva.
Aquesta coherència la necessiten els alumnes, és imprescindible que s’acceptin uns determinats objectius sobre ideals educatius recolzats pels valors que es proposin.
Només d’aquesta forma aconseguirem, a més d’ensenyar, educar, és a dir, guiar en la construcció d’una personalitat humana i forta.
És important que es potenciï la cooperació, perquè un dels objectius és la classificació i selecció dels subjectes més aptes, dóna a les relacions un caràcter excessivament competitiu.
La cooperació es caracteritza per exigir dels nens els següents comportaments:
– compartir
– ajudar
– acceptar
– participar
A través de la cooperació, els nens aprenen a compartir, a relacionar-se amb els altres, a preocupar-se pel sentiment dels altres i a treballar i esforçar-se pel bé comú. Per tot això, la cooperació és una conducta socialment positiva, que a més afavoreix el desenvolupament d’altres conductes prossocials.
Mitjançant la cooperació els nens aprenen a ajudar-se per a millorar els resultats del grup, perquè cada persona és una part necessària del conjunt i té quelcom bo per aportar pel bé de tot. D’aquesta forma, cada nen se sent responsable dels èxits o resultats satisfactoris del grup.
La cooperació provoca sentiments d’acceptació, el nen se sent acceptat i valorat pels companys, millorant així la seva autoestima, el seu autoconcepte i la seguretat i la confiança en si mateix. Aquestes experiències positives enriqueixen el desenvolupament de la personalitat perquè:
– Permet la formació d’un autoconcepte favorable.
– Augmenten l’autovaloració i autoestima.
– Milloren l’autoafirmació i la seguretat en si mateix.
– Creen sentiments d’autoeficàcia i confiança en les pròpies destreses per a les interaccions socials.
Quan es coopera, es crea un clima distès on tots els nens són iguals, però quan es competeix, s’afavoreixen les relacions jeràrquiques de guanyadors i perdedors, superiors i inferiors, vencedors i vençuts.
A més la cooperació evita experiències de fracassos i sentiments negatius cap a un mateix i cap als altres que, en canvi, són freqüents en les relacions competitives, ja que perquè hi hagi un vencedor són necessaris els fracàs i la frustració de l’altre.
BIBLIOGRAFIA
CARRERAS, Ll Como educar en valores Ed. NARCEA ,1995
DÍEZ, J.J. Familia-escuela una relación vital, Ed. NARCEA ,1982
MARÍN, L. “Compartir conm todos: la familias , motor de cambio,” Ciudad Nueva Internacional, nº 250, 1989
QUINTANA, J.M. y otros Pedagogía familiar Ed. NARCEA, 1993
ROCHE, Psicología y educación para la prosocialidad UAB, Barcelona,1995