Introducció
En primer lloc, cal definir un concepte fonamental i previ, que incidirà en tot el plantejament i desenvolupament del tema. Què entenem per necessitats educatives especials? Un/a alumne/a presentarà necessitats educatives especials, n.e.e., quan requereixi d’uns recursos extraordinaris per accedir al currículum ordinari. Cal posar èmfasi en aquest adjectiu, “extraordinaris”, perquè tot alumne/a necessitarà d’uns recursos per accedir al currículum; però considerarem “extraordinaris” aquells que deixen de ser genèrics, per a tothom, i passen a ser “específics”, per a un grup reduït i/o un individu.
Així com tots els alumnes presenten unes necessitats educatives i requereixen d’uns recursos per accedir al currículum, també els alumnes amb una deficiència auditiva manifestaran unes necessitats educatives específiques que intentarem identificar i conèixer al llarg d’aquest tema. Definir la deficiència auditiva no és una tasca senzilla, ja que existeixen moltes i diverses definicions; però totes elles coincideixen en incloure uns trets bàsics. Així, entenem la deficiència auditiva com un conjunt d’alteracions quantitatives en la percepció de l’audició; per tant, no existeix cap problema qualitatiu, de processament o comprensió de la informació.
Existeixen diversos criteris de classificació de la deficiència auditiva. N’esmentarem uns quants:
1. Segons el moment d’aparició:
a. Prenatal (abans del naixement)
b. Perinatal (en el part)
c. Postnatal (després del naixement)
Prenent com a referència un fet cabdal com és l’adquisició del llenguatge, trobem dos tipus de deficiència auditiva:
a) Prelocutiva
b) Postlocutiva
2. Segons la ubicació del dèficit o el tipus de patologia, trobem:
a. Sordesa transmissiva o de conducció: ve donada per la lesió a l’orella externa i/o l’orella mitjana. Es tracta de deficiències que afecten a la intensitat sonora en la percepció dels sons de la llengua.
b. Sordesa perceptiva o neurosensorial: ve donada per la lesió a l’orella interna i les vies nervioses del cervell. Aquestes deficiències afecten a la qualitat de percepció dels sons.
3. D’acord a la quantitat de so que es percep, és a dir, el grau de sordesa:
a. Audició normal: se situa entre –10 i 20 dB.
b. Deficiència Auditiva Lleugera (DAL): el valor mitjà de pèrdua auditiva se situa entre 20 i 40 dB.
c. Deficiència Auditiva Moderada (DAM): el valor mitjà de pèrdua auditiva se situa entre 40 i 70 dB. No perceben la parla en veu baixa.
d. Deficiència Auditiva Severa (DAS): el valor mitjà de pèrdua auditiva se situa entre 70 i 90 dB. Perceben únicament la parla de forta intensitat (crits, sorolls forts).
e. Deficiència Auditiva Profunda (DAP): el valor mitjà de pèrdua auditiva és superior a 90 dB. De forma natural no poden percebre la parla.
f. Deficiència Auditiva Total (DAT): Sense cap resposta en tota l’escala tonal.
Per tant, les conseqüències, atencions, ajudes…, varien molt entre els diferents individus afectats. No és possible dibuixar un perfil psicològic i evolutiu únic per a tots els qui pateixen un dèficit auditiu. La deficiència afecta de manera diferent a cada subjecte.
Quant a la identificació, podem destacar l’important paper de la família i del mestre – tutor/a en la detecció inicial del dèficit i, posteriorment, en l’ajustament de la resposta educativa.
Pel que fa als sistemes de detecció de la deficiència auditiva, hem de tenir en compte dues consideracions. D’una banda, la detecció que pot fer el mestre – tutor/a dins l’aula ordinària, valorant tot un seguit de símptomes que li poden fer sospitar la possibilitat d’una pèrdua auditiva. D’altra banda, l’exploració més acurada per part d’un audioprotesista dins l’àmbit mèdic.
Un cop plantejat el tema des d’una perspectiva global, a continuació desenvoluparé amb més profunditat cadascun dels esmentats apartats que, a més a més, es corresponen amb els que s’expliciten en el mateix títol.
2. Les necessitats educatives especials dels alumnes amb deficiència auditiva
El fet que, sovint, els alumnes amb deficiència auditiva presentin altres deficiències associades, fa que haguem de distingir dos tipus de necessitats educatives especials. D’una banda, aquelles necessitats pròpies del dèficit auditiu i, d’altra banda, aquelles que deriven dels diferents dèficits associats.
Un cop detectades, quin és el procés de valoració d’aquestes necessitats? Ens podem trobar davant dues situacions diferenciades. Per un costat, que el dèficit hagi estat detectat abans de l’escolarització del nen/a. En aquest cas, abans d’iniciar el curs, el tutor/a haurà de revisar tota la informació disponible, des del dictamen elaborat per l’EAP fins a l’informe mèdic i del CDIAP. Al mateix temps, amb la col·laboració de l’especialista d’Educació Especial, haurà de recollir altres dades rellevants mitjançant una entrevista amb la família de l’infant.
D’altra banda, podem trobar que el mestre tutor/a detecti, en un alumne/a del seu grup, possibles dificultats auditives. En aquest cas, haurà de demanar la intervenció de l’especialista d’Educació Especial. Un cop observat l’infant i confirmades les sospites del tutor/a, el mestre d’Educació Especial derivarà el cas a l’EAP, que, al mateix temps, sol·licitarà una valoració específica per part del CREDA. Des del Centre de Recursos per a Deficients Auditius es farà una exploració acurada del llenguatge, mitjançant diverses proves i prioritzant dos elements bàsics:
a. El llenguatge
a. Condicions prèvies: l’existència de capacitats receptives i expressives.
b. Funcions comunicatives: l’existència d’intencionalitat comunicativa; ús del llenguatge.
c. Modalitat comunicativa: llenguatge oral, gestual, signat, escrit.
d. Continguts: a nivell quantitatiu i qualitatiu.
e. Forma: la complexitat de les estructures lingüístiques, tant a nivell morfològic com sintàctic.
b. El context
Les condicions sonores.
3. Aspectes diferencials en les diferents àrees del desenvolupament
Esmentarem els trets generals que caracteritzen el desenvolupament dels alumnes amb dèficit auditiu en les diferents àrees:
a. Desenvolupament motor
Normalment, el desenvolupament motor dels alumnes amb dèficit auditiu s’ajusta a l’evolució establerta amb caràcter general per a tots els infants. Tot i així, quan la deficiència afecta el sentit de l’equilibri, que està situat en l’oïda interna, aquest aspecte pot aparèixer afectat.
b. Desenvolupament lingüístic
L’impacte de la pèrdua auditiva sobre el desenvolupament del llenguatge dependrà de diversos factors, com ara, el moment d’aparició del dèficit, el grau de pèrdua auditiva, la qualitat dels intercanvis comunicatius. Tot i així, en la majoria dels casos, podem trobar mancances, tant en la vessant expressiva com en la comprensiva.
D’una banda, aquests infants reben una menor quantitat d’informació, cosa que incideix en la seva comprensió, que queda molt minvada. D’altra banda, presenten errors en la pronúncia dels diferents fonemes de la llengua –fonologia- i disposen d’escassos i limitats recursos orals –vocabulari, morfosintaxi-.
c. Desenvolupament cognitiu
L’impacte de la sordesa en el desenvolupament cognitiu ha suscitat nombroses investigacions i estudis, tant des de la Psicologia Piagetiana com des de la Cognitiva –Myklebust, Furth, Vernor-. Totes elles es complementen i coincideixen en assenyalar la influència del llenguatge en com s’interpreta la informació, com s’emmagatzema i com s’utilitza.
Les limitacions en la quantitat i qualitat d’estímuls, així com en l’adquisició i desenvolupament del llenguatge, impedeixen poder desenvolupar al màxim les capacitats i potencialitats intel·lectuals. Les capacitats existeixen, però queden molt reduïdes i minvades. Així, l’infant amb deficiència auditiva té problemes per:
· adquirir coneixements
· autorregular i planificar la seva conducta
· representar mentalment la informació
d. Desenvolupament social
La manca de llenguatge té un impacte, tant en el medi intern del nen/a (autoestima), com en les seves relacions amb l’entorn exterior (interaccions amb els seus familiars, professors, companys).
Sovint, els alumnes amb dèficit auditiu manifesten limitacions en habilitats tals com comprendre emocions, resoldre problemes, així com en els processos d’atribució.
4. Identificació de les necessitats educatives especials d’aquests alumnes
En parlar del procés d’identificació de les n.e.e. d’aquests alumnes, també cal que partim de dues situacions diferents davant les quals en podem trobar:
a. Identificació de les n.e.e. prèvia a l’escolarització
En aquest cas, l’alumne/a té un dictamen de l’EAP, en el qual es descriu el seu nivell actual de competències i es valora els recursos que necessita. Aquest document, juntament amb els informes elaborats pels diferents professionals implicats, com ara CDIAP o CREDA, seran el punt de partida per tal de poder conèixer i precisar les necessitats de l’alumne/a i els ajuts que requereix.
b. Identificació de les n.e.e. un cop l’alumne/a ha estat escolaritzat
El procés, tal com ja hem esmentat anteriorment, serà el següent:
1. El tutor/a observa i detecta les dificultats auditives d’un alumne/a en concret. Juntament amb el mestre especialista d’Educació Especial valora les necessitats d’aquest alumne/a.
2. El mestre d’Educació Especial demana la intervenció de l’EAP.
3. L’EAP informa la família i sol·licita una valoració tècnica mitjançant una audiometria.
4. L’EAP deriva el cas al Centre de Recursos per a Deficients Auditius (CREDA), on faran una exploració acurada del llenguatge.
A partir d’aquest diagnòstic, disposarem dels elements necessaris per a seleccionar els recursos més ajustats a les necessitats de l’alumne/a, tant a nivell escolar com a nivell mèdic.
En ambdós situacions, però, ens trobem davant un alumne/a amb deficiència auditiva; un alumne/a amb unes n.e.e. que hem de valorar i atendre. En el primer pas, la identificació, caldrà començar per una avaluació de les condicions audiològiques. Aquesta avaluació s’iniciarà amb el diagnòstic de la pèrdua auditiva, diagnòstic que durà a terme un professional de l’àmbit mèdic.
Un cop confirmada i precisada la pèrdua, serà important conèixer la capacitat auditiva del nen/a i el seu grau d’aprofitament de l’audició residual. Aquesta segona avaluació la realitzen, freqüentment, especialistes del llenguatge, amb l’avaluació dels aspectes comunicatiu – lingüístics anteriorment descrits: intencionalitat comunicativa; modalitat comunicativa; nivell simbòlic; fonologia, morfosintaxi i lèxic.
Lògicament, trobarem les majors mancances en l’àmbit del llenguatge oral, tant en la recepció com en la producció. Concretament, si ens centrem en la producció, podem trobar els següents trastorns:
1. Dislàlia: es caracteritza per errors en l’articulació de la paraula, deguts a la col·locació incorrecta dels òrgans implicats en la parla: llengua, vel del paladar..
2. Disglòsia: és la malformació d’alguna part de l’aparell bucofonatori; per exemple, una llengua molt gran o el paladar molt alt.
3. Disfèmia o caqueig.
4. Disprosòdia: és l’alteració en el ritme de la paraula.
5. Disàrtria: és l’alteració del control muscular.
En el cas dels alumnes amb deficiència auditiva, l’afectació més freqüent és la dislàlia.
És possible que en el cas d’alguns nens/es, al llarg de l’avaluació inicial, sigui precís conèixer altres aspectes, a més dels audiològics i comunicatiu – lingüístics. Així, pot ser necessari dur a terme una avaluació de la intel·ligència o d’alguns aspectes de la personalitat o de l’ajustament del nen/a a l’entorn.
Ara bé, una bona avaluació no només s’ha de centrar en el nen/a, sinó que ha d’atendre també a les característiques de l’entorn; particularment de l’entorn escolar i, sobretot, del familiar. Per tant, caldrà avaluar certes característiques de l’entorn familiar, especialment en el que a la comunicació es refereix:
1. Acceptació del dèficit auditiu.
2. Característiques dels intercanvis comunicatius: estil comunicatiu, adaptacions comunicatives.
5. Sistemes de detecció del dèficit
El grau de pèrdua auditiva s’ha de diagnosticar, tant quantitativament com qualitativament, com a pas previ al seu tractament.
Les proves audiomètriques es poden dividir en objectives i subjectives. En les primeres no es requereix la col·laboració voluntària del subjecte, mentre que en les segones, es requereix de la seva col·laboració.
Entre les proves objectives podem destacar les següents:
1. POTENCIALS EVOCATS:
Aquesta tècnica consisteix en comparar el temps de conducció entre ambdós oïdes. És útil en nens/es petits quan no es pot aconseguir el mínim exigible de col·laboració.
2. IMPEDANCIOMETRIA:
Mesura l’elasticitat o capacitat de vibració de la membrana timpànica. Cal dir que aquest tipus de proves són complementàries o excloents, és a dir que, quan el resultat és positiu, es presumeix lesió; però quan és negatiu, no es descarta lesió.
Pel que fa a les proves subjectives, hem de parlar de l’audiometria. L’audiometria és la tècnica o conjunt de tècniques que es fa servir de l’audiòmetre per mesurar l’audició. Segons l’estímul, les audiometries es poden dividir en tonals, vocals o verbotonals.
1. AUDIOMETRIA TONAL: utilitza, com a estímuls, els tons purs i busca la valoració quantitativa de l’audició.
2. AUDIOMETRIA VOCAL: els estímuls són paraules i frases, i busca la valoració qualitativa de l’audició, el nivell d’intel·ligibilitat del llenguatge.
3. AUDIOMETRIA VERBOTONAL: utilitza logotemes, és a dir, segments de parla sense significat. L’objectiu és localitzar el camp òptim d’audició per tal d’implantar una pròtesi i rehabilitar la parla.
A més a més de l’audiometria, hi ha l’acumetria; tècnica que es basa en l’observació i es pot aplicar sense cap instrument, fàcilment, amb rapidesa i amb un cost nul. El seu objectiu és orientar sobre la pèrdua auditiva. Només necessita d’un espai tancat, tranquil i ampli, on poder conèixer la distància en què l’individu és capaç de discriminar (i repetir) un so (xifra de 4 síl·labes) amb una intensitat constant.
6. Referències normatives i bibliogràfiques