Introducció
En primer lloc, cal definir un concepte fonamental i previ, que incidirà en tot el plantejament i desenvolupament del tema. Què entenem per necessitats educatives especials? Un/a alumne/a presentarà necessitats educatives especials, n.e.e., quan requereixi d’uns recursos extraordinaris per accedir al currículum ordinari. Cal posar èmfasi en aquest adjectiu, “extraordinaris”, perquè tot alumne/a necessitarà d’uns recursos per accedir al currículum; però considerarem “extraordinaris” aquells que deixen de ser genèrics, per a tothom, i passen a ser “específics”, per a un grup reduït i/o un individu.
Per donar una resposta adequada i coherent a aquestes necessitats, cal disposar i desplegar tot un conjunt de recursos de diferent tipus. Així doncs, convindrà intentar delimitar les necessitats educatives especials de l’alumne/a, en un context determinat, per tal de precisar el tipus de resposta educativa que requereix per tal d’accedir al currículum ordinari:
a) Ajustaments
b) Adaptacions, entenent per adaptació curricular individualitzada, el conjunt de precisions i canvis en els components del projecte curricular de centre o la programació, per tal d’ajustar la resposta educativa a les necessitats educatives especials d’un alumne, en aquest cas de l’alumne amb deficiència motora.
c) Modificacions (afecten als elements prescriptius)
Així com tots els alumnes presenten unes necessitats educatives i requereixen d’uns recursos per accedir al currículum, també els alumnes amb una deficiència motora manifestaran unes necessitats educatives específiques. Caldrà elaborar prèviament una definició d’aquesta deficiència per tal de comprendre amb més precisió els trets que caracteritzaran els nostres alumnes.
En definir la deficiència motora, ens trobem davant un ventall amplíssim i divers de graus d’afectació, localització, causes, conseqüències i limitacions. Tot i així, existeix un element comú: una alteració o deficiència orgànica de l’aparell motor o del seu funcionament. Aquesta afectació es pot localitzar en el sistema ossi, articular, nerviós i/o muscular, de manera transitòria o permanent i amb grau variable de limitació en el desplaçament, la coordinació i/o la manipulació; de vegades pot estar associada a altres alteracions de tipus sensorial, perceptiu o verbal.
Existeixen diversos criteris de classificació de la deficiència motora. N’esmentarem uns quants:
a. Segons el moment d’aparició:
a. Prenatal
b. Perinatal
c. Postnatal
b. Segons l’origen de la deficiència:
a. Referides al sistema nerviós: és el cas de la paràlisi cerebral, les encefalopaties i els traumatismes cranioencefàlics.
b. D’origen espinal: és el cas de l’espina bífida, la poliomelitis i els traumatismes medul·lars.
c. Referides al sistema muscular: les miopaties o les distròfies musculars progressives.
d. D’origen ossi – articular: malformacions congènites i artrogriposi.
c. Segons la localització topogràfica:
a. Paràlisi: és la impossibilitat de moure la part del cos afectada.
b. Parèsia: existeix moviment, però amb un mal funcionament.
d. Segons el grau de to muscular:
a. Hipertonia: el to és molt elevat i el cos està molt tens.
b. Hipotonia: el to és mol baix i el cos és massa flàccid.
c. Distonia: el to és inadequat, l’individu no controla el to.
e. Segons l’etiologia:
a. Malformacions, és el cas de l’espina bífida.
b. Encefalopaties connatals.
c. Encefalopaties postnatals.
d. Paràlisi obstètrica, és el cas de l’anòxia en el naixement.
e. Infeccions del sistema nerviós, com ara la meningitis o l’encefalitis.
Partint d’aquestes classificacions, podem deduir la gran diversitat d’afectacions, característiques, pronòstics i limitacions, que podem trobar en la població d’alumnes que anomenem amb deficiència motora. A més a més, el dèficit motor i les necessitats educatives que comporta estan directament relacionats amb el grau d’afecció, que, al mateix temps, condiciona enormement les possibilitats de mobilitat de l’alumne.
Cal esmentar també l’important paper que jugaran determinats serveis educatius, externs a l’escola, en la identificació de les necessitats educatives especials d’aquests alumnes. És el cas de l’EAP de zona i de la Unitat de Tècniques Augmentatives de Comunicació (UTAC). Aquest últim recurs, depenent del Departament de Benestar i Família i de la Universitat de Barcelona, té com a objectiu principal l’avaluació i seguiment dels alumnes amb deficiència motora i la col·laboració en el disseny i l’organització d’una resposta educativa ajustada.
- Criteris per a l’elaboració d’adaptacions curriculars individualitzades per a alumnes amb deficiència motora
Prèviament cal tenir en compte que tot alumne amb deficiència motora necessitarà d’una intervenció intensiva en les següents àrees:
a) Balbuceig i adquisició del llenguatge.
b) Facilitació postural per tal d’ajudar a la respiració i, així, l’emissió.
c) Alimentació.
d) Aspectes familiars i escolars: cal instruir família i escola sobre habilitació dels espais, mobiliari adaptat i instrumental relacionat amb el llenguatge, l’alimentació i altres aspectes.
e) Tractament dels moviments de la zona oral.
f) Babeig, per manca d’automatització de la deglució.
g) Respiració – Fonació: treballar per arribar a una respiració voluntària.
h) Prosòdia i entonació
i) Sistemes augmentatius o alternatius de comunicació, en els casos que sigui necessari afavorir la capacitat d’expressió.
Un cop identificades les necessitats educatives especials dels alumnes que presenten deficiència visual, el següent pas serà determinar els ajustaments pedagògics que caldrà realitzar en els diferents elements de l’oferta educativa.
En la presa de decisions, haurem de tenir en compte dos nivells d’intervenció:
a) A nivell de centre: l’equip docent haurà de proposar les adaptacions necessàries per a l’alumne amb deficiència motora; adaptacions que s’hauran d’incloure en el Projecte Curricular:
Un cop realitzada l’avaluació, l’escola haurà d’analitzar les adaptacions que es requereixin d’infraestructura (serveis adaptats, rampes, etc.), d’aula (situació, tipus i distribució del mobiliari, etc.) i material didàctic (plafons de comunicació, ordinadors, etc.).
b) A nivell d’aula: el professor d’aula sovint haurà de realitzar certs canvis en elaborar les seves programacions i unitats didàctiques.
A més a més, haurà de desenvolupar també totes les adaptacions que s’hagin proposat des del Projecte Curricular.
A continuació esmentem alguns criteris bàsics que ens poden orientar en l’elaboració de les adaptacions curriculars per aquests alumnes:
a) Que les adaptacions siguin el menys significatives possibles, és a dir, s’aproximin al màxim al currículum ordinari.
b) Que les adaptacions beneficiïn indirectament a la resta del grup.
c) Disposar dels elements necessaris per portar a terme els suports programats.
d) Disposar d’un temps de dedicació per activitats de coordinació, programació específica, atenció a famílies.
Més concretament, en elaborar l’adaptació curricular per un alumne amb deficiència motora, sigui quin sigui el grau d’afectació, caldrà parar atenció en dos elements fonamentals:
1. Les adaptacions en els elements d’accés al currículum:
i. Recursos personals: fisioterapeuta (valoració, tractament i seguiment de la rehabilitació física de l’alumne, optimitzant els seus patrons motors i les seves possibilitats físiques, prevenint dificultats i orientant el mestre i la família); el logopeda (avaluació de la capacitat comunicativa de l’alumne i la conveniència d’utilitzar un sistema augmentatiu de la comunicació); auxiliar d’educació especial (actuació en la cura personal, alimentació, control d’esfínters, desplaçaments).
ii. Recursos materials: adaptacions en els accessos, aules, espais, materials didàctics i mobiliari.
2. Les adaptacions en els elements curriculars bàsics:
i. Objectius i continguts: pot necessitar més temps en la seva consecució i, per tant, s’hauria d’allargar la temporalització. D’altra banda, pot ser necessari introduir i/o eliminar determinats objectius o continguts; per exemple, l’adquisició d’un sistema alternatiu o augmentatiu per a la comunicació. En el cas que sorgeixin noves necessitats, caldria prioritzar aquestes sobre altres; per exemple, la socialització, l’autonomia. Per últim, en altres casos, s’haurà de reformular els objectius; com ara, enlloc de dir “participar oralment”, diríem “participar amb el seu propi sistema de comunicació”.
ii. Metodologia: no ha de ser diferent. Només caldrà ajustar el tipus d’ajut educatiu a les seves necessitats educatives especials. En aquest tipus d’alumne, serà important afavorir el treball cooperatiu, per tal de reforçar les interaccions positives.
Cal esmentar que, en l’atenció d’un alumne que requereixi l’ús d’un SAAC, serà necessari un replantejament del ritme i desenvolupament de les programacions. El mestre haurà de modificar les interaccions, organitzar un entorn afavoridor i realitzar les adaptacions curriculars per a un bon desenvolupament de l’alumne, per tal que els ajuts siguin un element més de l’aula.
iii. Presentació de materials: en la seva selecció tindrem en compte el camp visual de l’alumne, l’amplitud dels seus moviments, la seva capacitat de manipulació, etc.
iv. Avaluació: actua com a indicador de com evoluciona el procés, de com intervenir per a millorar-lo.
La utilització de diversos tipus de recursos serà un element cabdal que no podrem oblidar a l’hora de plantejar i dissenyar la resposta educativa per a l’alumnat amb deficiència motora. A continuació descriurem, encara que breument, els recursos existents en cadascun dels àmbits en què els individus amb dèficit motor manifesten majors dificultats i mancances:
a. Àmbit motor i d’autonomia personal
Per al desplaçament a través del centre, cal tenir en compte:
a) Supressió de barreres arquitectòniques mitjançant rampes, ascensors, elevadors,
b) Condicionament de l’edifici: amplada de les portes, alçada dels interruptors, portes amb manetes de palanca.
c) Materials que ajudin al desplaçament: substituïdors de la marxa: cadira de rodes; facilitadors de la marxa: crosses, bastons o caminadors.
Hem de tenir en compte la importància que té per a l’alumnat la utilització de tot el material didàctic del que habitualment es disposa en el context normal d’una aula. De la mateixa manera, aquesta és una necessitat de l’alumne amb deficiència motriu; pel qual el centre escolar haurà de potenciar el desenvolupament de les habilitats manipulatives necessàries i proporcionar els ajuts tècnics necessaris. Disposem dels següents recursos:
a) Instruments que facilitin agafar i deixar anar objectes: tisores adaptades, llapis engrossits, etc.
b) Ajuts tècnics específics per a la manipulació, que tenen la finalitat d’ajudar a realitzar o realitzar per si mateix una conducta que la persona no pot portar a terme; en aquest cas, la manipulació:
a. Ordinador amb impressora
b. Protectors de teclat per facilitar la pulsació
c. Punter de cap o capçal – licorni, com a substitut de les mans
d. Faristol per a l’elevació i subjecció de material gràfic
e. Commutadors o interruptors per accionar instruments elèctrics a través de la pulsació, aprofitant el moviment funcional residual de cap, mà, peu…
A nivell de centre, serà important l’adaptació, tant a nivell material com personal, dels serveis i del menjador de l’escola; cosa que facilitarà l’autonomia personal de l’alumnat amb dèficit motriu:
– Alçada i tamany adequats de la tassa i el lavabo.
– Barres al voltant de la tassa.
– Aixetes de palanca, dosificador de sabó.
– Dutxa adaptadora.
– Vasos, plats i coberts adaptats.
b. Àmbit de la comunicació
Els ajuts tècnics per a la comunicació tenen la seva base en els SAAC, considerats, des de la UTAC, com una mesura d’habilitació dirigida a facilitar la comprensió i l’expressió del llenguatge. La seva finalitat és augmentar la parla o substituir-la quan aquesta no es pot desenvolupar o és incomprensible. S’ensenyen a través de procediments específics d’instrucció.
Hi ha sistemes sense ajut tècnic, en els quals el vehicle d’expressió consisteix en gestos, mímica o signes manuals (el propi cos); i altres que requereixen l’ús d’ajuts tècnics i que es basen en símbols gràfics que l’alumne ha d’indicar per a comunicar-se.
Entre els sistemes que es basen en símbols gràfics trobem: el SPC, el Bliss i els plafons de comunicació. Tant el SPC com el Bliss són sistemes amb un cert nivell d’abstracció que no es redueixen a un repertori d’unes lletres o paraules d’ús freqüent; sinó que permeten la producció de nous significats, introduint, així, més possibilitats d’expressió.
- Organització de la resposta educativa
En elaborar i organitzar la resposta educativa per als alumnes amb deficiència motora, haurem de tenir molt presents els aspectes diferencials que caracteritzen el seu desenvolupament i procés d’ensenyament – aprenentatge; aspectes que hem anat descrivint al llarg del tema.
Valorada aquesta informació, primerament a nivell d’escola, caldrà contemplar i explicitar, en els corresponents documents de centre, ajustaments, adaptacions i/o modificacions.
A continuació, un cop identifiquem les necessitats de l’alumne/a i coneixem els recursos de què disposem, propis i externs al centre, caldrà dissenyar un calendari on explicitarem:
– Què ensenyar: objectius i continguts
– Qui ho farà: professional responsable
– Quan ho farà: franja horària
– On ho farà: espai on s’ubicarà
– Com ho farà: material i metodologia que utilitzarà
Aquest calendari permetrà l’optimització dels recursos que es disposen. A més a més, caldrà preveure i fixar tot un seguit de trobades amb els serveis externs implicats, especialment amb l’especialista de la UTAC, i la família de l’alumne/a, per tal de garantir la seva col·laboració i una intervenció coherent i coordinada. La periodicitat d‘aquestes reunions haurà de ser, com a mínim, trimestral; però es podrà modificar segons l’evolució de l’alumne/a.
En el cas de l’alumne amb deficiència motriu, serà fonamental la coordinació amb la família, degut als constants controls mèdics que exigeix la seva afectació. Al mateix temps, aquests contactes permetran actuar conjuntament en l’assoliment d’uns objectius comuns des dels dos àmbits més habituals en què l’alumne es mou. També cal tenir en compte la facilitació i generalització dels ajuts tècnics específics en els diversos entorns, especialment en el familiar.
Cal esmentar que els alumnes que presenten dèficit motor com a conseqüència d’una distròfia es troben en una situació molt particular que cal considerar en tot moment. Progressivament l’afectació d’aquests alumnes s’anirà agreujant; cosa que suposarà un replantejament regular de la resposta educativa inicial i de l’emplaçament escolar proposat.
- Referències bibliogràfiques i normativa
– www.xtec.es/ esoro