1. CONCEPTE DE CULTURA.
Cultura = procés, producte, readaptació, intercanvi i difusió constants als llarg de la història dels pobles. Cada cultura és una proposta global d’organització dels grups humans als seu entorns, entenent que els propis éssers humans formen part d’aquest entorn. Tota cultura s’organitza en funció d’allò que no està previst d’una manera concreta en la constitució biològica dels individus humans: sexualitat, relacions de parentiu, organització de la reproducció, ús selectiu dels recursos, creació de tecnologies, accés als recursos, estatus, rols, creences…. Les cultures són sistemes adaptatius que configuren les formes de viure, de pensar i de sentir dels grups humans.
La cultura és quelcom variable.
Totes les societats planifiquen alguna manera d’ensenyar els infants a viure segons els seus plantejaments culturals.
En una societat complexa, està poc determinat el comportament que s’espera de cadascun dels seus membres..
Les cultures no poden situar-se en un únic eix evolutiu; són diverses i evolucionen de manera diferent.
2. El SER HUMÀ COM A SER CULTURAL
Procés d’enculturació = procés molt ampli per mitjà del qual una generació aprèn, fa seus o interioritza sabers i valors, formes d’organització, d’expressió i de relació desenvolupades pel grup en què neix, que inclouen la manera de pensar sobre les persones, el propi grup i els altres éssers humans.
Més endavant en la nostra vida, anem pensant sobre les nostres preferències, habilitats i ens relacionem amb qui creiem que és com nosaltres. Aprenem a pensar com som nosaltres i com és el grup social o grups socials als quals pertanyen.
3. MODEL CULTURAL.
Model cultural: model de pensament i conducta que és compartida per una cultura i que la diferencia d’una altra.
Etnocentrisme: jutjar altres cultures amb criteris de la pròpia cultura.
Una cultura s’ha d’estudiar des dels seus propis significats i valors.
Veiem quins són els trets distintius dels models culturals:
· El model cultural està definit en l’espai: en general , cada civilització està lligada a un àmbit i límits més o menys estables. Així com varien els condicionaments territorials, varien també els problemes que es presenten i les respostes a aquests problemes.
· El model cultural està definit per la societat: com ja hem dit, els conceptes de societat i cultura són imparables. Quan las societat es mou transforma, la cultura també es transforma o mou.
Per exemple: a Occident la urbanització de les ciutats ha fet canviar la cultura tradicional pagesa per una més cosmopolita.
· El model cultural es fonamenta per la seva economia: lligada al primer punt, tota cultura està lligada a l’economia, factors tècnics, biològics, demogràfics.
· El model cultural és fonamentalment una mentalitat col·lectiva: a cada època correspon una determinada concepció del món i de les coses, una mentalitat col·lectiva, predominant que dirigeix la massa de la societat. Exemple: Religió en les cultures no europees.
En definitiva, el model cultural seria cadascun dels exemples culturals que descric a continuació.
4. APROXIMACIÓ ALS MODELS DOMINANTS: OCCIDENTAL, ORIENTAL, ÀRAB-MUSULMÀ.
MODEL ÀRAB-MUSULMÀ
Es correspon a una vella civilització orgullosa, complexa i lluitadora. Està basada en grans conquestes que li van permetre exercir una llarga preponderància però, avui en dia, corre el perill d’un futur incert.
Història:
MAHOMA, últim dels profetes de la tradició bíblica, va unificar les tribus disperses al voltant d’una religió, l’ Islam, la base de la cultura musulmana.
Situació actual:
Fragmentació del seu espai i de la seva unitat ( els nacionalismes exacerbats). A part aquesta fragmentació condueix a una davallada economia que fomenta els conflictes.
Malgrat , en alguns països àrabs, s’han intentat fer algunes reformes importants ( emancipacions de la dona, desaparició de la poligàmia, supressió del vel…) encara manca una modificació de l’Islam si es vol aconseguir un procés social i econòmic d’aquests països: Si volen sortir del tercer món han de començar la seva revolució industrial i això implica un canvi en el seu model cultural . Això vol dir separar el poder espiritual del poder polític.
La situació actual econòmica es basa, en general, en el petroli i en la desigualtat econòmica de la societat ( riquesa d’uns quants enfront la misèria de molts).
MODEL ORIENTAL
Les dos grans civilitzacions d’Orient són mil·lenàries: Xina i Índia.
XINA: la societat xinesa ve marcada per les religions:
– El confucionisme: a part de moral religiosa és una moral política i social. És l’expressió d’una casta, els mandarins ( lletrats). Imposa unes regles de vida que tendeixen a mantenir l’ordre i jerarquia en la societat i en l’estat.
– El taoisme: busca la salvació de l’individu, la immortalitat de l’ànima i el cos. Es reflex de les castes més baixes de la societat.
– El budisme: pretén abolir el privilegi de les castes, es proposa la unitat del gènere humà.
Situació actual:
És una societat patriarcal, esclavista i camperola.<<<<<<<<<<en l’aspecte social es manté l’ordre de les quatre jerarquies: els lletrats, els artesans, mercaders i camperols.
El problema és el de la superpoblació que obstaculitza el progrés tecnològic i afavoreix la immobilització social.
ÍNDIA:
La religió predominant és l’Hinduisme que es base en l’existència d’un Déu sota noms diferents que és misericordiós, accessible i caritatiu.
Situació actual:
Problema comú a la Xina , la superpoblació i l’escassetat de recursos. Malgrat els esforços del president NERHU, als anys 60, segueix la desigualtat social degut al sistema de castes afavorida per la religió d’aquesta societat.
MODEL OCCIDENTAL
A diferència dels altres models culturals, la religió no té la força social que hem vist en els altres models.
El cristianisme segueix essent el component religiós del pensament occidental. Sorgeix l’humanisme, que creu que l’home té les possibilitats i capacitats per a millorar o modificar el seu destí. Amb l’humanisme el centre del món és l’home, no Déu. Aquest moviment va ser l’impulsor del pensament científic al segle XVIII: la industrialització i la ciència és el nostre motor de la dinàmica social a Occident.
5. INTERCULTURALITAT I MULTICULTURALITAT
L’interculturalisme és un conjunt de principis antiracistes, antisegregadors i, en potència i voluntat, igualitaristes, segons els quals és convenient fomentar els contactes i els coneixements entre cultures per tal d’afavorir entre elles relacions socials positives. Es defensa que les relacions culturals entre els grups humans s’han de produir en un pla d’igualtat que permeti la interacció positiva, per mitjà del coneixement i del consegüent enriquiment mutu. Malgrat tot hem d’anar amb compte en no caure en els paranys que aquest enunciat pot tenir amagats: el fet que suposa que hi ha una interacció o interrelació entre cultures, quan en realitat són els individus i els seus bagatges culturals el que sovint són considerats com a barreres; el segon parany està en creure que pel fet de conèixer les maneres de viure i de pensar dels nostres veïns diferents, la convivència serà més bona. Hi ha exemples que ens demostren el contrari: a casa nostra el cas dels gitanos.
Realment només podem ser realment interculturals, si les persones intenten apropar-se i els grups intenten negociar, pensant que realment podem aprendre els uns dels altres.
Multiculturalitat és el mot per a designar l’existència d’identitats o codis diferents dins d’un mateix àmbit social.
Davant d’aquest fet , s’han plantejat diverses opcions:
– L’assimilació : renúncia a la pròpia identitat cultural per adoptar la del país d’acollida.
– La segregació: implica la conservació dels trets identificatius culturals propis però sense establir lligams amb la societat on estan inserits, parlaríem de ghettos o àmbits separats de la resta de la societat.
Actualment hi ha una nova concepció : la interculturalitat, té l’objectiu d’integrar les minories ètniques i culturals a la societat , conservant la pròpia cultura.
La interculturalitat , doncs, és un projecte integrador de cultures diferents en un pla d’igualtats basant-se en respecte mutu i en el dret a la diferència, possibilitant una convivència democràtica i propiciant l’intercanvi cultural.
6. FENÒMENS DE TRANSMISSIÓ I “PERMANÈNCIA” CULTURAL.
La transmissió cultural és un procés conservador en el sentit que fomenta la permanència cultural de la societat. La família té un paper important en aquest procés, com agent primer de socialització dels seus fills.
Cal cuidar i potenciar la cultura pròpia dels alumnes. És el cas dels immigrants de diferents ètnies: marroquins, asiàtics.. Vull dir se’ls ha de transmetre la cultura pròpia d’aquest país sense oblidar que ells formen part d’una altra. L’objectiu és la seva integració dins la societat, sense rebutjar la pròpia cultura.
7. PROCESSOS D’ACULTURACIÓ I COLONIALISME CULTURAL
Aculturació: conjunt de canvis culturals resultants dels contactes continus i directes entre dos grups culturals independents.
Des d’aquesta definició es poden establir diferents modes d’aculturació:
– Integració: quan es volen establir relacions interètniques, conservant la pròpia identitat ètnia-cultura.
– Marginació: quan no es volen establir relacions interètniques i tampoc es conserven les pròpies característiques culturals.
– Assimilació: s’estableixen relacions interètniques, però no es conserven la identitat ètnica-cultural.
– Separació-segregació: no s’estableixen relacions interètniques , però sí es conserva la identitat ètnica-cultural.
En aquests casos estem parlant d’una aculturació “voluntària”, encara que val a dir que moltes vegades poden veure’s “forçades”.
En el cas d’aculturació imposada, parlem de colonialisme cultural. Ens referim al colonialisme dels països occidentals des dels segle XVII fins al començament del XX.
Aquest procés va imposar una cultura pròpia del país colonitzador sobre les societats tradicionals que hi havia a les colònies. Això és el que es coneix com l’aculturació forçada o colonialisme cultural.
BIBLIOGRAFIA
CARRASCO, S: De la diversitat a la desigualtat. RACISMES, SOCIETATS I IDENTITATS. Ed. Graó. Biblioteca de la Classe. BCN 1997.
ROQUE; M.A.: Valors i diversitat cultural a les societats d’Europa i del Magreb. Ed. Proa BCN1998 ( * per donar a llegir als alumnes “la veritat d’Occident” de Gianni Vattimo)
HARRIS, Marvin: Introducción a la antropología
MUÑOZ SEDANO, Antonio: El educador social :profesión y formación universitaria.
Ed. Popular S.A., Madrid, 1994