Introducció
En primer lloc, cal definir un concepte fonamental i previ, que incidirà en tot el plantejament i desenvolupament del tema. Què entenem per necessitats educatives especials? Un/a alumne/a presentarà necessitats educatives especials, n.e.e., quan requereixi d’uns recursos extraordinaris per accedir al currículum ordinari. Cal posar èmfasi en aquest adjectiu, “extraordinaris”, perquè tot alumne/a necessitarà d’uns recursos per accedir al currículum; però considerarem “extraordinaris” aquells que deixen de ser genèrics, per a tothom, i passen a ser “específics”, per a un grup reduït i/o un individu.
Així com tots els alumnes presenten unes necessitats educatives i requereixen d’uns recursos per accedir al currículum, també els alumnes amb sobredotació manifestaran unes necessitats educatives específiques que intentarem identificar i conèixer en el desenvolupament d’aquest tema.
Sempre ha resultat difícil definir adequadament el concepte de superdotació. Primerament, cal tenir en compte que les persones superdotades no constitueixen un col·lectiu homogeni i, per tant, una intervenció educativa ajustada requereix d’un adequat coneixement i examen de les seves característiques diferencials.
La intel·ligència ha estat, al llarg de la història, el criteri més utilitzat per definir i identificar a les persones superdotades. L’any 1922, a la Universitat de Stanford, Terman i els seus col·laboradors van establir la puntuació de 130 – 140 a l’escala Stanford-Binet com a límit inferior de la superdotació. Van utilitzar, així, un criteri totalment psicomètric per a reconèixer a la població amb una intel·ligència superior. Aquesta és la concepció que més ha arrelat i que segueix sent utilitzada actualment: Entenem per superdotada aquella persona que té una intel·ligència molt superior a la mitjana (generalment per damunt de 30 a nivell psicomètric), observant-se diferències cognitives tant a nivell quantitatiu com qualitatiu, major maduresa en els processaments d’informació (percepció i memòria visual), desenvolupament de la capacitat metacognitiva a edat primerenca (aproximadament als sis anys) i “insight” en la resolució de problemes, bona capacitat creativa, motivació intrínseca per l’aprenentatge, precocitat i talent.
Caldrà aclarir i diferenciar alguns conceptes:
1. Talent: és una predisposició i una capacitat d’aprenentatge excepcional en alguna àrea o faceta del saber.
2. Precocitat: és el desenvolupament primerenc en una determinada àrea. La majoria de superdotats són precoços en una o vàries àrees del desenvolupament.
3. Prodigi: seria el nen/a que realitza una activitat fora del comú per a la seva edat.
4. Geni: aquella persona que dins de la superdotació i el seu compromís en la tasca assoleix una obra genial.
Tot i l’heterogeneïtat esmentada que podem trobar en aquest grup d’alumnes; cal dir que sí que trobarem un conjunt de necessitats educatives que seran comunes, en major o menor grau, en tots ells. La identificació d’aquestes necessitats és feina, no sols de la família, sinó també de l’escola; àmbit en què les conseqüències de la superdotació es faran més evidents i visibles.
D’altra banda, en organitzar la resposta educativa, cal recordar que el referent sempre serà el currículum ordinari, tot tenint en compte que es poden plantejar adaptacions i modificacions tal com preveu la normativa.
2. Els alumnes i les alumnes amb precocitat, amb talent i superdotats
Encara i la dificultat de parlar d’un perfil únic de superdotació i sabent el risc que això implica, intentaré enumerar les característiques diferencials més rellevants i comunament reconegudes:
a) Gran sensibilitat cap al món que l’envolta i profundes preocupacions per temes de moralitat i justícia; cosa que implica manca de comprensió per part dels altres.
b) Capacitat de processament d’informació per damunt dels esperats a la seva edat, principalment a nivell de percepció i memòria visual.
c) Recerca de major informació i profundització.
d) Alta capacitat creativa. Presenten formes originals de resoldre problemes.
e) Elevada capacitat d’aprenentatge. Resultat: el ritme d’aprenentatge pot ser repetitiu i lent, fins arribar a desenvolupar sentiments de frustració i avorriment.
Així, sovint se senten inferiors als seus companys i veuen les diferències com quelcom negatiu.
f) Idealisme i desig d’arribar a la perfecció en els seus treballs.
g) Gran sentit de l’humor. El seu humor no és comprés pels altres. Poden convertir-se en el “pallasso” de la classe per a cridar l’atenció.
h) Són independents, prefereixen el treball individualitzat, confiant en ells mateixos. No són conformistes.
i) Recerca d’un “desenvolupament social adaptat”. Davant la pressió que ha de suportar dels diferents entorns, tendeix a un comportament més normalitzat, com el de la resta.
Diversos autors han estudiat les característiques d’aquests alumnes i han definit alguns trets comuns. Destaquem ara les característiques de comportament que descriu Renzulli (1977).
– Capacitat intel·lectual en general i aptitud acadèmica específica.
– Pensament creatiu i productiu.
– Lideratge.
– Arts plàstiques.
– Habilitat psicomotora.
– Motivació i voluntat.
El següent exemple té gran importància, ja que per a cada característica positiva que pugui aparèixer, el nen/a podrà ser vulnerable a les dificultats corresponents (Martinson, 1981):
|
1. Molt observador i obert a coses i situacions inusuals i poc corrents. |
1. Possiblement molt crèdul i confiat. |
|
2. Li agraden els conceptes abstractes, resoldre els seus propis problemes i té una forma de pensar independent. |
2. Mostra gran resistència a les instruccions dels altres. Pot ser bastant desobedient. |
|
3. Té molt interès en les connexions entre conceptes. |
3. Dificultat en acceptar el que no és lògic. |
|
4. És molt crític amb ell mateix i amb els altres. |
4. Exigeix massa de si mateix i dels altres. Pot estar sempre insatisfet. |
|
5. Gaudeix creant i inventant nous camins per a realitzar quelcom. |
5. Obsessionat per crear i descobrir les coses per si mateix, rebutjarà seguir el camí habitual generalment acceptat. |
|
6. Té una gran capacitat de concentració, ignorant el seu entorn quan està ocupat en les seves tasques. |
6. Es resisteix fortament a ser interromput. |
|
7. Persistent amb els seus propis objectius. |
7. Necessitat de tenir èxit, vulnerable a fracassar i al rebuig dels seus companys. |
|
8. Enèrgic i actiu. |
8. Frustrat amb la inactivitat o manca de progrés. |
Cal esmentar també una altra característica, la disincronia, que va ser definida per Terrassier com “el desenvolupament heterogeni específic en els subjectes intel·lectualment superdotats”. Es referia a la “no sincronia” que existeix entre el desenvolupament psicològic i intel·lectual. Presenten precocitat en l’evolució intel·lectual, però la maduració afectiva i social es desenvolupa d’acord amb la seva edat cronològica; cosa que ocasiona dificultats específiques amb el seu entorn educatiu i social.
En resum, segons García Yagüe, el nen superdotat observa críticament, analitza, és incrèdul, dóna respostes enèrgiques a la gent, té capacitat de lideratge, té una percepció independent de si mateix i del món, és individualista, intel·lectual i persistent, té riquesa de vocabulari, facilitat verbal i retentiva, és original i tendeix a l’erudició, té un pensament lògic i mostra interès per qüestions poc usuals.
Aquests alumnes presenten una tendència a problemes de relació, a l’aïllament i a l’avorriment. Poden tenir problemes de relació amb els de la seva edat, i tendir a relacionar-se amb companys més grans.
3. Identificació de les necessitats educatives especials d’aquests alumnes
La identificació a simple vista a l’aula no sempre és fàcil, ja que, en moltes ocasions, aquests alumnes passen desapercebuts, tenen una “superdotació encoberta”. Així, la identificació única i exclusiva a través de tests d’intel·ligència resulta inadequada; de la mateixa manera que és qüestionable triar únicament els assoliments escolars o rendiment satisfactori.
Un bon diagnòstic requereix que s’estableixi amb rigor l’status intel·lectual del subjecte, mitjançant proves fiables que valorin els factors de tipus cognitiu, aptitud verbal, numèrica i espaial. Cal considerar la presència d’alguns obstacles que poden impedir la identificació del nen/a amb altes capacitats; entre d’altres, les expectatives estereotipades sobre el rendiment, la falta de motivació per a participar i rendir, la timidesa, els comportaments inadequats, etc.
En l’avaluació i identificació de l’alumne superdotat (abans dels 6 – 7 anys, perquè després es fa molt difícil) cal utilitzar múltiples procediments i instruments:
1) Entrevistes amb la família, alumnat i professorat
2) Observació de la seva conducta. Haurem de fixar la nostra atenció en:
a) La utilització del llenguatge: amplitud vocabulari, precisió de paraules, complexitat de frases.
b) La qualitat de les seves preguntes.
c) La forma de comunicar i transmetre les seves idees.
d) L’habilitat per a dissenyar estratègies per a resoldre problemes.
e) La utilització innovadora de materials comuns.
f) Amplitud i profunditat dels seus coneixements en una àrea específica.
g) Tendència a col·leccionar o tenir moltes afeccions.
h) La persistència i constància per a terminar treballs.
i) Predisposició a tasques intel·lectuals.
j) La tendència a ser molt crític i exacte amb si mateix.
k) La preferència a buscar activitats molt complicades, novedoses i poc corrents.
Observant aquests aspectes és possible descobrir les característiques de la intel·ligència, creativitat i dedicació al treball.
3) Anàlisi del rendiment del nen/a
Els nens superdotats destaquen en la seva avançada habilitat:
– d’aprendre com fer les coses
– per a planificar què fer i com fer-ho
– realitzar realment allò que han après i planificat fer
En analitzar el seu rendiment caldrà:
1- Recopilar i analitzar els treballs realitzats.
2- Recollir el màxim d’opinions possibles de diferents persones.
3- Oferir possibilitats per a produir treballs de gran varietat.
4. Recursos psicomètrics
a. Tests d’intel·ligència
a. The Stanford-Binet Test of Intelligence
b. The Wechsler Intelligence Scale for Children-Revised (WISC-R)
c. The Wechsler Preschool and Primary Scale of Intelligence (WPPSI)
b. Tests de rendiment, centrats en llenguatge, lectura i matemàtiques
c. Tests de creativitat, que cerquen indicis d’originalitat i respostes divergents.
5. Organització de la resposta educativa
Existeixen infinitat de models per a ajudar en l’educació d’alumnes superdotats, que han anat variant segons els recursos disponibles i les prioritats educatives. Entre els programes usualment disponibles, els més freqüents i que ara descriurem seran: l’acceleració, l’adaptació curricular, l’enriquiment i la tutoria.
† Acceleració
Aquesta estratègia consisteix en avançar l’alumne un o varis cursos per oferir-li un context curricular més apropiat a les seves capacitats, assolint així una major motivació, donat que s’ajusta més al seu nivell i ritme d’aprenentatge.
L’acceleració es pot concretar en:
– Una entrada primerenca en l’escolaritat formal.
– Un salt de nivells.
– Una acceleració per àrea.
– Un ritme flexible, podent fer dos o tres anys d’escolaritat en un de sol.
L’aplicació d’aquesta mesura sempre suposarà l’elaboració d’una modificació curricular.
|
AVANTATGES |
INCONVENIENTS |
|
1. Reducció de l’avorriment 2. Increment de reptes acadèmics 3. Prevenció de la mandra mental. 4. Augment de la satisfacció, motivació i autoconfiança. 5. Facilitar millors actituds cap a l’escola. |
1. Por a la reacció social de la separació del grup d’edat. 2. Increment de pressió per créixer i madurar ràpidament. 3. Disincronies en el desenvolupament físic, social i emocional. 4. En alguns casos, problemes de compatibilitat d’horaris. |
Sigui quina sigui la forma de portar a terme l’acceleració, aquesta només tindrà èxit si es fa d’una forma continuada i coordinada.
† Adaptació Curricular
Un cop valorades les n.e.e. de l’alumne, es farà una proposta curricular específica. La decisió de modificar elements prescriptius del currículum és necessària només quan s’han esgotat les possibilitats d’adaptació que ofereix el propi Projecte Curricular, programació de cicle i unitats de programació que ha elaborat el centre.
Les adaptacions poden afectar al què, com i quan ensenyar i al què i com avaluar:
· Què i per a què ensenyar:
i. Seqüenciar els continguts segons els coneixements previs i les capacitats de l’alumne.
ii. Modificar la temporalització segons el ritme d’aprenentatge de l’alumne.
iii. Prioritzar continguts.
iv. Incloure nous continguts.
En presentar i desenvolupar els continguts, caldrà:
v. Presentar continguts basats en temes i resolució de problemes amb base àmplia i multidisciplinar.
vi. Proporcionar la possibilitat d’aprofundir en un tema triat de forma personal.
vii. Desenvolupar tècniques de pensament que fomentin productes creatius.
viii. Desenvolupar el domini afectiu (role-playing)
· Qui i com ensenyar:
Podem desplegar diferents estratègies:
i. Desenvolupar activitats complementàries.
ii. Possibilitar la informació conceptual o procedimental bàsica per iniciar una seqüència d’aprenentatges.
· Què com i quan avaluar:
Cal prendre com a referent cada alumne, segons la seva situació inicial, evolució i situació final.
En tot moment l’avaluació requerirà la cooperació de totes les parts implicades. És aconsellable recollir informació dels pares i la resta del professorat.
També pot ser convenient ajudar el nen/a a practicar les seves habilitats de pensament crític i formar-lo en la seva autoavaluació.
† Enriquiment
Aquesta estratègia consisteix en el disseny d’una sèrie de programes educatius individualitzats i en petits grups aplicats fora de l’horari escolar.
Aquests programes incorporen l’estudi d’àrees o disciplines que no poden desenvolupar-se a l’aula ordinària i que requereixen de la presència d’un especialista.
† Tutoria
En aquest cas, es responsabilitza al superdotat del rendiment d’un alumne de capacitat inferior. D’aquesta manera, millora la seva comunicació amb la resta de companys i l’acceptació per part dels altres.
L’augment de la motivació repercuteix positivament en el rendiment acadèmic i en la relació social.
D’altra banda, aquest sistema millora el seu coneixement de la matèria i, al mateix temps, facilita l’aprenentatge del menys dotat.
6. Referències bibliogràfiques i normativa