1. LA INVESTIGACIÓ SOCIAL: LA METODOLOGIA EN L’ANÀLISI SOCIOLÒGICA.
1.1. LA INVESTIGACIÓ SOCIAL
La investigació és una activitat orientada a descobrir quelcom desconegut. La investigació serà científica quan actua segons un mètode científic i només serà social si el camp d’investigació és la societat.
Definició d’investigació científico-social: procés d’aplicació del mètode i tècniques científiques a situacions i problemes concrets en l’àrea de la realitat científica.
Caraterístiques de la investigació social i els seus problemes
a) Caràcter qualitatiu de molts fenòmens i aspectes de la realitat social , aquest caràcter comporta dos dificultats : a vegades allò superficial no és el més important , sinó que per sota de la realitat aparent hi ha freqüentment interessos , ideologies i actituds dels subjectes socials que intervenen en ells; d’altra banda la investigació social tracta sobre idees morals( solidaritat, autoritarisme, etc.) que no tenen una realitat objectiva externa i que ncomés es pot investigar per procediments indirectes. Aquest fet allunya a les Ciències Socials de l’exactitud que constitueix l’ideal de la ciència.
b) Multiplicitat de factors dels fenòmens socials. És a dir , en tots ells intervenen un gran nombre de variables, generalment en interacció mútua.
c) El grau de variabilitat dels fenòmens socials en l’espai i en el temps. D’aquí que l’establiment de regularitats i generalitzacions ha de ser més prudent i limitat que en altres ciències.
d) L’absència fins ara en les ciències socials d’instruments d’observació potents i precisos. Només es pot utilitzar molt imperfectament i amb moltes limitacions, l’experiment.
e) La influència que tenen en el mateix objecte d’investigació , la societat.
f) Problemes dels valors en la investigació social, de la possible influència de les ideologies, o judicis de valors ( en sociologia). L’activitat investigadora dels científics socials està el menys mediatizada possible pels seus judicis de valors particulars.
g) La investigació social és possible.
Tipus d’investigació social
Són diferents segons atenguin als següents aspectes:
A) FINALITAT:
§ Bàsica: té com a finalitat el millor coneixement i comprensió dels fenòmens socials. És el fonament de tota investigació.
§ Aplicada: busca millorar la societat i resoldre els seus problemes , aplicant allò aconseguit en la investigació bàsica.
B) ASSOLIMENT TEMPORAL
§ Seccional o sincrònica: la investigació es refereix a un moment específic o a un temps únic.
§ Longitudinal o diacrònica: la investigació es pot estendre a una successió de moments temporals, això permet estudiar l’evolució d’un fenomen en un període donat.
C) PROFUNDITAT
§ Descriptives: té com a objecte central l’estudi d’una variable en una població o mostra definida.
§ Explicatives :pretenen mesurar variables i estudiar les relacions d’influència entre elles.
D)AMPLITUD:
§ Microsociològiques: fan referència a l’estudi de variables i les seves relacions en grups petits i mitjans.
§ Macrosociològiques: es caracteritzen per abordar l’estudi respecte de grans grups o societats humanes.
E)FONTS:
§ Dades primàries: les dades són de primera mà, recollides per a la investigació i per aquells que l’efectuen.
§ Dades secundàries: les que treballen amb dades i fets recollits per diferents persones i per altres finalitats o investigacions diferents.
F)CARÀCTER: fa referència a dos enfocs històrics de la investigació social.
§ Quantitatiu: centra la investigació en els aspectes objectius i susceptibles de quantificació dels fenòmens socials .
§ Qualitatius: el que s’orienta a descobrir el sentit i significat de les accions socials.
G)NATURALESA:
§ Empíriques: treballen amb fets d’experiència directa no manipulats.
§ Experimentals: es recolzen en l’observació de fenòmens provocats o manipulats en laboratoris o ambients artificials.
§ Documentals : tenen com a objecte directe l’observació de fonts documentals.
§ Enquestes: les dades procedents de les manifestacions verbals o escrites dels subjectes observats.
H) L’objecte social al qual es refereix:
§ Per la disciplina : les investigacions socials poden ser de Sociologia, de Psicologia , de Psicologia socials, d’Antropologia social i d’Ecologia Social.
§ Per les institucions que estudien : família, l’economia , l’empresa, el dret, la política, l’oci i els mass media, la religió i l’educació.
§ Pels sectors socials : sobre el rural , l’urbà, l’estructura social , la cultura i els problemes socials.
I)Segons el marc on té lloc:
§ Investigació de camp: s’observa el grup o fenomen en el seu ambient natural.
J)Tipus d’estudi a què donen lloc:
§ Estudis de pilot: són investigacions que precedeixen a les enquestes socials amb la finalitat de perfeccionar i provar les tècniques utilitzades.
§ Les monogràfiques són estudis sociològics descriptius sobre temes particulars.
§ Els informes socials són estudis detallats de tots els aspectes d’una comunitat, ciutat o comarca determinada.
§ El mètode de casos : l’objectiu és recollir les dades que descriuen el procés vital d’una persona, una família , una institució i inclús, una nació, utilitzant freqüentment documents personals.
§ Les enquestes són investigacions que , com els informes , normalment s’estenen a amplis sectors de la població i pretenen obtenir informació sobre múltiples temes recollits en els qüestionaris.
§ Els sondejos d’opinió: es poden considerar com un tipus especial d’enquesta, malgrat que els temes dels quals pretenen treure informació són molt més reduïts i concrets.
§ Estudis de replicació: es realitzen en uns ambients i condicions noves.
1.2. EL PROCÉS DE LA INVESTIGACIÓ SOCIAL
La investigació científica és un mètode per a contrastar teories i hipòtesis mitjançant l’aplicació de certes normes d’anàlisi. Aquest procés consta de sis etapes diferents:
a) Formulació de la teoria:
Cal seleccionar un tema d’investigació, caldrà formular el tema de la forma més específica possible.
b) Operacionalització de la teoria:
Consisteix en la conversió o redefinició de normes teòriques en termes concrets que ens permet mesurar allò proposat.
c) Selecció de tècniques d’investigació apropiades:
La tècnica viable és aquella que ofereix màxima eficàcia. Una forma de mesurar aquestes variables poden ser:
1. Que les tècniques siguin coherents amb les nostres definicions de treball. 2. Que sigui factible.
d) Observació del comportament:
Són nombrosos els factors que s’han de tenir en compte , malgrat que hi ha dos molt importants:
1. La possibilitat de generalització: es fa a través del procediment de mostreig
2. la reactivitat: fa referència a la sospita que la persona que realitza l’estudi o els mètodes del propi estudi , poden influir en la forma de comportar-se o de pensar dels subjectes observats.
e) Anàlisi de les dades
Els elements d’informació són les dades. El que cal fer després és establir la mesura en què es correspon l’anàlisi d’aquestes de dades amb les nostres expectatives, és a dir ratificar o no, les hipòtesis de treball .
f) Interpretació dels resultats
És un procés que comença on acaba el de verificació de les dades, malgrat que agafa un camí oposat. El procés de verificació és deductiu, és a dir , va de la generalitat a allò concret ( de la teoria exposades en idees a les dades empíriques trobades ), en canvi , el procés de teorització és inductiu o ascendent , o sigui, d’allò concret a allò abstracte ( de les dades a la teoria ).
2. FONTS I TÈCNIQUES PER A L’ESTUDI DEL FET SOCIAL
L’observació engloba tots els procediments utilitzats en les ciències socials . Proporciona a l’investigador la matèria de treball que posteriorment serà objectes de tractament i estudi científic.
2.1.OBSERVACIÓ DOCUMENTAL (Fonts d’investigació bibliogràfica)
Els documents són totes les realitzacions fetes per l’home , quant ens pot revelar les seves idees , opinions i formes de viure i actuar. Per tant els documents es poden classificar:
§ documents escrits: llibres, diaris, cartes,..
§ documents numèrics o estadístics: l’enquesta de població activa o sociomètriques,.
§ documents de reproducció de la imatge i el so: cinema, televisió, discos, magnetòfons,..
§ documents-objecte: tota classe de realitzacions tècniques i artístiques de l’home.
Ara analitzaré els primers tipus de documents. els escrits, per tant cal una forma de determinar, buscar i examinar una varietat de fonts d’informació diferents i que estiguin relacionades amb el nostre estudi.
A) Utilització de publicacions ja existents:
Quan s’inicia una investigació cal llegir tot allò publicat sobre les qüestions relacionades amb el tema d’estudi, per tant cal considerar:
§ quines preguntes s’han fet ( quines teories s’han plantejat)
§ com han intentat respondre a aquestes preguntes els anteriors investigadors.
§ què han averiguat.
La recerca a cegues és inadequada, cal determinar els documents que ens interessen. Per aquesta raó cal procedir a una recerca bibliogràfica sistemàtica que aporti solucions o discrimini quins seran els documents oportuns.
B) Elaboració d’un sistema:
Cal codificar els nostres interessos amb la major precisió possible.
2.2. OBSERVACIÓ DIRECTA SIMPLE
És la inspecció i estudi realitzat per l’investigador , mitjançant la utilització dels propis sentits, especialment la vista, amb o sense ajuda d’aparells tècnics, de les coses i fets d’interès social, tal i com són o tenen lloc espontàniament. Diferents graus o modalitats d’aquest tipus d’observació:
a) Observació participant: té lloc quan l’investigador es barreja amb el grup observat i participa en les seves activitats més o menys intensament. Si la participació és més perllongada i es realitza convivint amb el grup observat, llavors es té l’observació antropològica o etnogràfica.
b) Observació precientífica: més que una tècnica concreta és una actitud davant la realitat social. Constitueix l’element fonamental de l’esperit sociològic, és a dir de la capacitat per a qualificar-los i jutjar-los segons categories sociològiques.
c) Observació global: consisteix en un primer contacte general amb l’àrea urbana o rural on es pensa desenvolupar la investigació. La seva finalitat és adonar-se del paisatge i ambient natural, econòmic , social i humà, als quals es va a referir l’estudi.
d) Observació descriptiva: es determina només els aspectes del camp d’observació que seran objecte de la nostra atenció , o , en termes més concrets, especificar les variables sobre les que pretenem obtenir informació.
e) Observació explicativa: manté els mateixos fonaments que l’observació descriptiva, però més reduït la finalitat de la investigació, perquè tendeix a comprovar determinades hipòtesis formulades prèviament.
2.3. OBSERVACIÓ EXPERIMENTAL
L’experiment és una observació directa, malgrat que no és simple, per què consisteix en l’estudi de grups i fenòmens preparat o manipulats per l’investigador.
L’experiment és l’instrument d’investigació causal per excel·lència.
Implica la contraposició de dos grups o fenòmens similars.
Cal mantenir sota control a cada un dels elements que intervé en l’experiment:
§ Control de l’ambient: amb l’aïllament en un laboratori de caràcter social.
§ Control dels grups: amb la igualació dels grups experimentals i de control.
§ Control de l’estímul : depèn de la facultat de l’investigador per a incidir amb ell en el grau i moment oportú.
A l’experiment les variables independents o estímuls són les que l’investigador fa variar ( p. e. l’edat) i les dependents són les que observa per veure si varien ( p. e. la ideologia política) .
3. EL MOSTREIG I EL TREBALL DE CAMP
3.1. CONCEPTES
Cal aclarir els conceptes claus dins el camp del mostreig:
Poblacions : qualsevol grup de persones, organitzacions o objectes sobre els quals desitgem treure conclusions.
Cas: és qualsevol membre d’aquesta població.
Mostra: és qualsevol subgrup d’una població de casos que s’ha escollit per a analitzar-lo, amb l’objectiu de generalitzar els resultats a la totalitat de la població.
Mostra representativa: és un model més reduït ,però exacte de la totalitat de la població.
Mostra segada: és aquella on no es poden extrapolar les definicions de la població a la mostra seleccionada.
3.2. PROCEDIMENT DE SELECCIÓ D’UNA MOSTRA REPRESENTATIVA
La selecció ha de ser aleatòria, per tant cal que es compleixin dos condicions:
a) S’ha d’haver escollir de tal manera que tots i cada un dels individus o casos de la població tinguin igual oportunitat de ser seleccionats.
b) On cada una de les combinacions possibles de n casos ( n és el número de casos de l’exemple)també tenen la mateixa probabilitat de sortir.
S’assigna un número a cada un dels casos de la població .
Una variació comuna és l’anomenada mostra aleatòria sistemàtica que s’utilitza quan volem estudiar una població relativament àmplia.
També s’utilitza el mostreig per conglomerats quan en compte d’identificar als membres d’una mostra com a individus els identifiquem com a residents d’unitats de convivència.
En canvi el mostreig estratificat és quan la població no és homogènia , sinó que està formada per estrats diferents, llavors selecciona els subgrups de cada estrat per separat.
En ocasions serà necessari seleccionar un altre tipus de mostra és la mostra de quotes, on els membres d’una població es classifiquen atenen a la prescripció d’unes característiques pertinents: sexe, edat, etc.
En d’altres serà la mostra intencionada on l’investigador es limita a escollir els casos que es creuen típics o representatius. Malgrat que cal tenir en compte que aquests dos tipus de mostres poden no ser representatives.
3.3. DETERMINACIÓ DEL TAMANY DE LA MOSTRA
Un factor que determina el tamany de la mostra és l’homogeneïtat. Quant major sigui l’exactitud desitjada en les estimacions aplicades al comú de la població , més àmplia haurà de ser la mostra. D’aquí se’n deriva el fonament de l’error mostral: és un error estadístic que delimita els intervals de confiança ( la probabilitat d’encertar o no) a l’hora de mantenir una afirmació sobre la població.
Quant menor sigui el percentatge de l’error del mostreig i major sigui el nivell de confiança, major serà la qualitat del treball realitzat.
Se sap , a través de la teoria de les mostres, que un número suficientment gran de casos agafats aleatòriament d’una població presenta amb tota seguretat, els mateixos caràcters que la població. Cal tenir clar que el número de casos a incloure en una mostra no depèn de les dimensions de la població.
4. L’ELABORACIÓ DE QÜESTIONARIS I ENTREVISTES
4.1. INVESTIGACIÓ PER ENQUESTA
La investigació per enquesta és un mètode de recollida de dades on la informació s’obté directament de persones que han estat seleccionades en una mostra. Aquesta informació s’aconsegueix preguntant directament a través d’entrevistes personals o telefòniques o bé que emplenin qüestionaris.
Les enquestes proporcionen cinc tipus d’informació sobre els entrevistats:
§ Fets: o característiques bàsiques de la persona: edat, lloc de naixement,etc.
§ Percepcions: enunciats sobre el que els individus saben sobre el món o creuen saber: noms de dirigents polítics, etc.
§ Opinions: enunciats de les preferències o les creences de la gent sobre determinats events o objectes.
§ Actituds: són avaluacions relativament estables dels events ,objectes i idees, i orientacions sobre els mateixos.
§ Informes del comportament: són declaracions on la gent expressen la seva manera d’actuar.
Etapes del procés d’enquesta
1. Conceptualització:
En aquesta etapa el tema general d’investigació es redueix a un conjunt de qüestions molt més concretes que es puguin abordar empíricament.
2. Disseny de l’enquesta:
Les enquestes de disseny transversal són més adequades pels estudis exploratoris o descriptius .En canvi les enquestes longitudinals ho són quan es pretén explicar causalment uns fets, les dades s’obtenen dels esquestats en més d’una ocasió.
3. Instrumentació:
L’investigador haurà d’elaborar un conjunt de preguntes per a utilitzar-les com a instrument d’obtenció de mesures. Caldrà que tingui en compte:
§ El contingut: ha de ser el més breu possible.
§ La forma: fa referència si les preguntes són obertes o tancades.
§ El format: es refereix a la tècnica amb què les preguntes són presentades i contestades. Normalment poden ser orals o escrites, malgrat que també poden ser amb mitjans visuals, com diagrames , fotografies, etc.
§ La redacció: és un element primordial per l’èxit de l’enquesta. Si les preguntes no es formulen amb precisió, no s’obtindran dades fiables.
§ L’explicació: ha d’informar als consultats de la finalitat de l’estudi, i els ha de convèncer de què l’enquesta té la importància suficient com per merèixer el seu temps i atenció.
4. Planificació i mostreig:
L’etapa de planificació comprèn :
a)la determinació del tipus d’enquesta que es realitzarà.
b)l’elaboració de la seva metodologia.
c)l’obtenció dels fons necessaris.
Un cop determinat el tipus d’enquesta hi ha quatre opcions per la seva elecció:
– Les entrevistes personals.
– Les enquestes per correus.
– Les entrevistes telefòniques.
5. La prova prèvia o pretext:
Es realitza fent l’enquesta a una petita mostra de consultats, de característiques semblants als quals s’inclouran en la mostra definitiva. D’aquesta manera es detectaran en la pràctica els problemes que presenta l’enquesta, bé de redacció, format, temps, etc.
6. Realització de l’enquesta:
Es portarà a terme d’acord al tipus d’enquesta seleccionada, personal, per correu o telefònica. És necessari avaluar cada cas concret d’estudi.
7. Supervisió i verificació:
Cal vigilar la realització de l’enquesta per a assegurar-se de la validesa dels resultats.
8. Codificació. Procediment i anàlisi:
Enquesta etapa es produeix la reducció de les dades obtingudes a termes numèrics, d’acord a un sistema de codificació que assigna freqüències numèriques a cada resposta donada.
9. Redacció d’informes:
Es condensen tot allò que s’ha trobat al llarg de la investigació. De les conclusions que s’obtenen es deriven ara multitud d’interrogants que poden ser l’inici de noves investigacions.
4.2. L’ENTREVISTA
L’entrevista personal és un dels millors i pitjors mitjans de recollida de dades.
Inconvenients: la situació en què es produeix pot donar una certa reactivitat.
Avantatges: s’afavoreix la interacció social, i per tant l’apropament a aspectes objectius i subjectius de la realitat de l’entrevistat.
És important contactar abans amb l’entrevistat per tal d’establir certs lligams, bé per telèfon o amb una tarja postal. Quan sigui el dia de l’entrevista , caldrà elaborar un petit discurs que expliqui amb senzillesa l’objectiu de l’estudi , igualment els entrevistadors han de portar una carta de representació o un número de telèfon que els permeti identificar-se.
En el desenvolupament de l’entrevista no es poden mediatitzar les respostes, aportant ,per exemple, l’entrevistador opcions personals. Aquesta ha guiar-se amb les preguntes mínimes i necessàries, amb l’objectiu que sigui l’entrevistat que ocupi el major temps disponible.
a) Redacció de les preguntes
El guió de l’entrevista pot ser el següent:
– Extensió mínima: forma breu , capaç de comunicar amb efectivitat allò que es pretén. Les preguntes llargues consumeixen més temps i `poden confondre l’entrevistat.
– Les preguntes no han de ser generals o imprecises quant al temps. La ubicació o el punt de comparació.
– Evitar les preguntes amb significat compost, és a dir, les preguntes de doble efecte, on es qüestionin dos coses en una mateixa pregunta .
– Seguir la neutralitat en la redacció.
– Evitar els enunciats negatius.
– No fer un excès d’argumentació: és un error donar arguments a favor d’una posició determinada.
– Evitar una redacció grandiloqüent: per exemple si s’utilitza en la pregunta termes desconeguts per a l’entrevistat , és possible que no s’obtingui la informació desitjada.
– Evitar la “jerga” en la redacció, ja que pot treure professionalitat a l’entrevista.
– Evitar les preguntes que suscitin respostes condicionades. Davant una pregunta dirigida, l’entrevistat optarà per la resposta socialment acceptada.
– Evitar la resposta forçada.
b) Selecció dels entrevistadors
Els entrevistadors han de ser tranquil·litzadors i discrets. El vestuari ha de ser molt convencional.
La seva actitud ha de ser neutral, oberta i cordial. El to d’una bona entrevista és el mateix que una conversa amistosa però informativa.
5. L’ANÀLISI ESTADÍSTIC APLICAT A LA INVESTIGACIÓ SOCIAL
L’estadística s’utilitza per a operar amb números que reflexen valors. L’estadística és sempre una bona ajuda , però mai un substitut per a un bon raonamentr teòric.
5.1. FUNCIONS DE L’ESTADÍSTICA: ESTADÍSTICA DESCRIPTIVA I ESTADÍSTICA INFERENCIAL.
Les funcions generals que realitzen els mètodes estadístics:
§ Resum de les dades i extracció d’informació rellevant dels mateixos, és a dir de les medicionsobservables, que poden ser numèriques, classificatòries, ordinals o un altre tipus.
§ Recerca i avaluació dels models i pautes que ofereixen les dades, però que es troben amagats per la seva variabilitat aleatòria.
§ Contribuir al disseny eficient d’experiments i enquestes.
§ Facilitar la comunicació entre els científics.
Aquestes funcions fan que l’estadística es divideixi en dos parts ben diferenciades:
§ L’Estadística Descriptiva: consisteix en el conjunt d’instruments i temes relacionats amb la descripció de col·lecció d’observacions estadístiques. En aquest tipus s’estimula la lògica de l’anàlisi comparat, bé entre grups , entre un grup i un individu, o entre un resultat estàndard i l’obtingut d’un estudi.
§ L’Estadística Inferencial o Inductiva: s’ocupa de la lògica i procediments per a la inferència o inducció de propietats d’una població d’acord als resultats obtinguts d’una mostra a. Aquí es desenvolupa tot el càlcul de probabilitats.
6.2. ESTADÍSTICA I MEDICIÓ DE VARIABLES
La variable és una característica o propietat d’un objecte o aconteixement que contingui dos o més categories possibles ( l’edat, el sexe, el status social, la conciència regional,etc ) .
Els indicadors són els elements quantitatius que serveixen per a mesurar aquests conceptes ( anys d’escolaritat, tipus d’ocupació,..)
En sociologia es poden distingir quatre nivells de medició, cada un dels quals requereix la utilització d’un determinat conjunt d’instruments estadístics:
– Mesures nominals : quan la propietat estudiada en els objectes o aconteixements només es pot agrupar en categories lògicament exhaustives i mútuament excluients. S’aconsegueix la classificació. Per exemple: estat civil, el sexe, el tipus de comunitat, el tipus de religiositat, etc.
– Mesures ordinals : S’ha d’incloure a més les propietats de la mesura nominal i les propietats que les categories poden ser ordenades en el sentit major que o menor que.
– Mesures d’intèrval : inclouen les nominals i les ordinals, les seves categories es defineixen en termes d’una unitat de medició estàndar , tal com els anys d’edat, anys d’escolaritat , pessetes d’ingressos,etc. Es realitza quan poden assignar-se a l’objecte estudiat números que , permeten la interpretació de la diferència entre dos mesures.
– Mesures de quoficient o proporció : quan una mesura té totes les característiques d’una mesura d’intèrval i a més se li pot assignar un punt d’origen verdader de valor 0, llavors es té una mesura de cocient o proporció. Per exemple , la massa, el pes, o l’escala de temps en segons.
Segons el nivell de mesura que se’ls apliqui, les variables es poden classficar en: nominals, ordinals i d’intèrval.
Una altra forma de categoritzar les variables , és en l’ús que es fa d’elles en la investigació: Variable independent i dependent.
6. TÈCNIQUES DE SOCIOMETRIA
La sociometria és la ciència que mesura les relacions interpersonals.
El Test Sociomètric : és un qüestionari amb un reduït númnero de preguntes directes , senzilles i clares, a través de les quals es pretèn saber la naturalesa de les relacions socials.
Entre els dominis que es poden investigar:
– Relacions d’atracció o rebuig entre els membres del grup.
– Preferències d’interacions entre els membres.
– Relacions interactives de fet , és a dir les relacions que efectivament es produeixen.
Es formulen unes preguntes determinades. L’investigador ha de tenir un coneixement previ de les característiques del grup: el tamany, el temps passat des de la seva formació, la data d’incorporació dels seus membres o els objectius que pretenen. És important la definició dels propis objectius, és a dir , la definició de la situació preferencial.
L’ Anàlisi Sociomètric: la base d’aquest anàlisi és l’agrupació i classificació en taules de les dades obtingudes.
El sociograma . suposa una agilitat visual. Representen gràficament l’ estructura de les relacions existents en grup en un moment donat.
BIBLIOGRAFIA
CORNEJO ,J.M. : Tècnicas de investigación social
MANHEIM, J.B. i RICH, R.C.: Análisis político empírico. Método de investigació en ciencia política. Alianza Editorial , Madrid, 1988
GARCIA ,M. : Socioestadística. Introducción a la estadística en Sociologia. Alianza Editorial, Mdrid, 1989.
SIERRA, R. : Técnica de investigación social Paraninfo, Madrid, 1988