1. L’ATENCIÓ A LA DIVERSITAT EDUCATIVA EN CENTRES D’ATENCIÓ A LA INFÀNCIA.
Introducció
Enfront de moltes irracionalitats que es donen al fer atribucions errònies que generen actituds i conductes que rebutgen, margines o persegueixen les diferències, cal establir el dret a la diversitat en reciprocitat, que implica:
a) dret a la pròpia identitat com a persona, grup i poble. Dret a ser diferent, tenint la mateixa dignitat, els mateixos drets i obligacions que els altres
b) drets dels altres a tenir la seva pròpia identitat com a persones, grup o poble. Dret dels altres a ser diferents, i a tenir – des de la llibertat de la diferència- la mateixa dignitat, els mateixos drets i les mateixes obligacions que nosaltres.
La fonamentació de la diversitat la podríem remuntar a la República Francesa ” llibertat, igualtat i fraternitat”.
Arguments a favor de la diversitat:
a) tota persona és genèticament única i per tant diferent. Tots tenim una identitat personal.
b) Tota persona és home o dona. Cosa que ens fa diferents segons la identitat sexual.
c) Tota personal al néixer té unes característiques corporals, morfològiques i temperamentals, això ens diferencia; ens fa plusvàlids en alguns coses minusvàlids ens d’altres.
d) Tota persona neix en un moment històric, en una família, grup, classe social i cultura. Tot això ens diferencia segons l’edat, la generació a la que pertanyem, la família, la llengua, la cultura, les creences, les actituds, els valors i les característiques psicològiques i de la personalitat.
Cada ésser humà és únic i irrepetible, però a la vegada , comparteix nombroses característiques genèriques amb d’altres éssers humans ( sexe, ètnica, cultura…) que el fan semblant a uns i diferent a altres.
Aquesta diversitat cal acceptar-la no com a inevitable, sinó com a riquesa per a la humanitat.
El terme diversitat és un terme ampli i complex però alhora creiem que posseeix un significat amb un abast prou obert perquè hi càpiga tothom, tot respectant les peculiaritats de cadascun. No parlem de dèficits d’uns quants com de capacitats i potencialitats de tots.
Un dels problemes que els professionals de l’educació hem d’afrontar és el de la diversitat dels alumnes. No és un problema nou. Des de sempre sabem que els alumnes no són iguals. Per tant, haurem de tractar a cada alumne de diferent manera.
En general, en tots els centres d’atenció a la infància: llars d’infants, escoles, etc. L’atenció a la diversitat educativa és l’eix clau per fer que els alumnes avancin i es desenvolupin segons les pròpies capacitats.
L’enfoc humà ha de ser: preocupar-nos d’atendre tots els infants , que són diversos , perquè tots aprenguin més i millor. Segons aquest enfoc la diversitat és una característica intrínseca de la realitat humana i fins i tot, una riquesa, el que cal és procurar que tots els infants tinguin l’oportunitat de desenvolupar-se com a persones diferents, i , en definitiva, compensar les diferències que, més que això, són desigualtats.
Atendre la diversitat educativa significa trobar els recursos que permetin millorar el procés d’ensenyament/aprenentatge i que beneficiïn a tots els infants.
2. FACTORS DE DIVERSITAT EN LA INFÀNCIA
Els que fan referència al sexe: identitat sexual, rols de gèneres, orientació sexual,.. discriminació sexual de la dona, educació sexista, abús i violència sexual.
Els que fan referència a les relacions de parella i parentiu: famílies monoparentals, parelles homosexuals,… cal acceptar els diferents tipus de família i parella, i col·laborar amb tots ells en l’educació dels infants.
Els referits a l’edat: en relació amb la infància, la forma de discriminació fonamenta és no considerar-los subjectes actius en totes les decisions que els afecten. Acceptar-los en el seu propi curs evolutiu.
Els referits a l’ètnia: diferències que comporten les diferents races i cultures. Acceptar la seva diversitat sense colonitzar-la, alhora que es fa prevaler els drets universals dels nens. Afavorir el bilingüisme i els diferents espais i activitats per a la doble cultura, són algunes de les condicions que cal protegir.
Els que fan referència als diferents tipus de minusvàlues: és important comprendre que tots som minusvàlids i plusvàlids en alguns aspectes de la vida. Cal acceptar qualsevol minusvàlua o plusvàlua com un tret de diversitat que s’ha de tenir en compte educativament i socialment, a fi de desenvolupar les millors qualitats de cadascú.
Les diferències referides a les classes socials: famílies de procedència, nivell econòmic familiar, tipus de cultura, o qualsevol altre tipus de consideració social que en subestimi una en relació a altres. S’ha de fer tot el possible perquè es compensin les diferències negatives que ells mateixos desitgen superar.
Les diferències referides a les característiques físiques o indumentàries: tota persona té el dret a ser acceptada qualsevulla que sigui la seva figura corporal, indumentària o guarniments, dins les exigències de la higiene i respecte als altres que dicta el sentit comú.
Els referits a les creences religioses, ideologies polítiques, etc: han de ser acceptades en la seva diversitat. En la democràcia és essencial la tolerància, el respecte, i l’acceptació davant qui no comparteix les idees i creences pròpies.
3. CLASSIFICACIÓ I NECESSITATS MÉS FREQÜENTS:
Les necessitats educatives “especials” les definim com les condicions materials i de suport personal que són essencials poder disposar per la consecució dels objectius de l’educació, allò que un alumne necessita si es vol que individualment progressi.
Aquestes ajudes poden ser temporals o permanents.
Les necessitats educatives més freqüents atenen als possibles trastorns del desenvolupament són:
A) Les derivades de trastorns físics importants:
Paràlisi Cerebral, espina Bífida.. Són nens que necessiten bàsicament suports materials adequats per a pal·liar els seus dèficits el màxim possible: utilització de cadires de rodes, taules i cadires especials, adaptadors pels ordinadors o les màquines d’escriure.
B) Les derivades de dèficits sensorials:
CECS:
Cal la utilitzasió del sistema braile per a podes llegir, escriure i manejar-se amb material escrit en general.
De fet, tot el material que es presenti a un cec haurà de tenir unes característiques especials de textura i volum per a facilitar la utilització del sentit del tacte. L’actuació del mestre d’E.E. de l’escola i de l’especialista de cecs serà imprescindible per a facilitar l’ajut pedagògic que aquests nens necessiten.
SORDS:
Caldrà tenir en compte l’actitud del mestre i les formes d’adreçar-se al nen que ajuden en la relació educativa ( parlar sempre de cara al nen, tenir-lo a prop…)així com utilitzar molt de material gràfic que permeti una certa comprensió del dèficits. Serà imprescindible una bona coordinació entre el mestre d’E.E. i el logopeda.
C) Les derivades de dèficits psíquics:
Nens amb dificultats d’aprenentatge severes.
Cecs
Ambliops
Sords
Hipoacústics
Epilèptic
Dificultats d’aprenentatge lleugers
Inadaptat
Disminuït físic
Defecte de parla
Delicat o malaltís
Malaltia crònica
Dislèxic
Autista.
LA INTEGRACIÓ ESCOLAR: OBJECTIUS I RECURSOS. REFERÈNCIES LEGISLATIVES.
Entenem per integració el procés mitjançant el qual es facilita que el nen, adolescent o adult participi del grup amb tots el seus drets i en la mesura de les possibilitats.
(Departament d’ensenyament 1986)
Possibilitats que ofereix el procés d’integració:
Oportunitat d’accedir a múltiples i variades experiències d’aprenentatge
Facilitat per actuar com un ciutadà lliure i independent.
Oportunitat per establir relacions personals i canviar percepcions i expectatives de la gent
Facilitat per emetre una conducta adaptada que rebi reforçament natural de l’entorn
Possibilitat de millorar la seva pròpia auto-imatge
Contribuir al desenvolupament de la comunitat
Integració educative és le procés mitjançant el qual s’assegura que tots els nens i adolescents d’un mateix entorn naturla puguin gaudir del dret a l’educació, independentment de les necessitats educatives que tinguin, en un context comú.
Principis que actuen :
Principi d’individualització: el procés d’integració exigeix com a condició essencial una educació individualitzada: planificació tasques, ordenament progressiu i seqüenciat de tasques segons el grau de dificultat, flexibilitat dels programes, major utilització de processos de transferència, programes més adequats i estructurats.
Principi de sectorització: fa referència a descentralitzar els serveis, a la distribució per sectors dels serveis educatius. L’atenció educativa s’ha de rebre en el si de la pròpia comunitats, sense separar la persona de l’entorn.
Nivells d’integració:
Educació en temps complet en una classe normal amb tota l’ajuda i el suport necessari
Educació en una classe normal amb períodes d’assistència en una classe o aula especial o de suport
Educació en una aula o unitat especial amb períodes d’assistència a l’aula normal, amb plena participació.
Educació a temps complet en una aula o unitat especial amb contacte amb l’escola
Educació en una escola especial amb algunes àrees compartides amb una escola normal pròxima.
Educació a temps complet en una escola especial amb contacte social amb una escola normal.
Educació a curt termini en hospitals i altres establiments
Educació a llarg termini en hospitals i altres establiments
Educació a domicili.
Referències legislatives.
Patronato nacional de educació especial (1955)
Instituto nacional de E.E. (1975)
 |
 |
Constitución española ( art. 49) 1978
 |
 |
||
Estat espanyol Catalunya
LISMI, 1982 Ciruclar-1981
Decret de Ord. Educ. Esp., 1985 Decret 117/84
LOGSE 1990, arts. 36, 37 Decret 299/97
Llei general d’educaicó de1970
· principi de normalització i dret a la integració laboral (art.499
· diagnòstic i atenció mèdica escolar mitjançant la col·laboració de professors especialistes en pedagogia terapèutica (art. 50)
· integració escolar en centres ordinaris per deficients lleugers i mitjans, quedant els centres específics per les minusvàlues més greus (art. 51)
· creació de programes, estructura, duració i límits de l’educació especial, en funció de cada deficient i de la seva edat ( art. 52)
Art. 49 de la CONSTITUCIÓ ESPANYOLA, 1978.
” els poders públics duran a terme la política de prevenció, tractament , rehabilitació i integració dels disminuïts físics, sensorials i psíquics, als que se’ls donarà l’atenció especialitzada que requereixin i ampararà especialment la consecució dels drets que aquest títol otorga als ciutadans”
El decret 117/ 1984 de 17 d’abril , sobre ordenació de l’educació especial per a la seva integració en el sistema educatiu ordinari. DOGC, n. 435 de 18.5.84
Decret 299/1997 de 25 de novembre, sobre l’atenció educativa a l’alumnat amb necessitats educatives especials
Col·laboració amb la família
La participació i la col·laboració amb la família són cabdals durant el procés educatiu per afavorir el desenvolupament del nen. Aquest principi en general per tothom acceptat, resulta difícil de portar a la pràctica, ja que és precís delimitar quines són les possibilitats de intervenció dels pares, quins els seus drets i quin són aquells aspectes educatius en els que hi pot haver un ampli marge de col·laboració.
La fase d’avaluació i diagnòstic dels alumnes és un dels períodes on es fa més necessària aquesta col·laboració. A vegades un cop han estat consultats tots els professionals implicats en el diagnòstic, la valoració o resultat no és satisfactori pels pares, ja sia perquè no estan d’acord amb la valoració feta, ja sigui perquè no hi ha recursos disponibles en els centres per oferir una resposta satisfactòria, quins són els drets dels pares? En el nostre país no hi ha un marc legal que determini la participació dels paren en aquesta decisió, ni que estableixi quin ha de ser el camí adequat per reclamar contra la valoració, o com lluitar contra l’absència de recursos disponibles.
La participació però no és només sobre el diagnòstic i valoració, i en la decisió sobre l’escolarització. La col·laboració amb els mestres perquè el seu fill progressi en la consecució dels objectius proposats, i la coordinació en les activitats, activitats i normes present en la llar i en el col·legi, seran factors amb una gran repercussió en el nen.
Aquesta col·laboració pote veure’s favorablement reforçada si els pares poden també contribuir a l’organització d’activitats pels nens. Així el pares poden compartir més fàcilment les seves preocupacions i expectatives i prendre decisions conjuntes que afavoreixin l’educació dels fills
BIBLIOGRAFIA
· TEMES D’INFÀNCIA AVUI. Educar de 0 a 6 anys. Volum I. Ed. Rosa Sensat. BCN 1994.
· Fotocòpia adjuntada.
· Revista infància:
· Número 91: Una més del grup. La convivència amb la Carla, una nena amb síndrome de Down, ens ajuda a reflexionar sobre la importància de l’atenció individualitzada.
· Número 93: Infància i sida.
· “””””””””””: Punt de vista sobre la integració d’infants amb disminució.
· Atención a la diversidad del alumnada. Margaret C. Wang. Narcea Madrid 1995.
· L’atenció de les diferències a l’escola. Compilació a càrrec de Rosa Sellarés. Ajuntament de BCN. 1993.