Introducció
El nen comença a mostrar interès pels altres a partir del 6è mes, abans el seu comportament està lligat a les formes primitives d’exploració del cos. Ch Bühler, diu que els nens de 7-8 mesos comencen a observar-se, a somriure’s, a imitar-se,… als nou mesos ja té una consciència plena del seu cos i pren consciència de l’altre. És en aquesta edat que també aprèn a fer imitacions mímiques, certs gestos que van agafant significació social: dir no, fer gracietes, …
HÀBILITATS SOCIALS EN LA INFÀNCIA
L’Aprenentatge de les habilitats socials s’ha estudiat des de l’àmbit de les teories neoconductistes, principalment en el marc de les teories de l’aprenentatge social que consideren el desenvolupament moral com l’aprenentatge de la conducta socialment acceptada, fent incidència en l’adquisició i internalització de les normes i valors vigents en els diferents àmbits de relació. Aquestes teories afirmen que les habilitats social es poden aprendre com qualsevol altra conducta mitjançant un procés d’observació, identificació, imitació i reproducció de conductes. Cal però que considerem teories més cognitives si no volem que l’educació es redueixi merament a la transmissió unilateral de conductes, actituds i valors, i volem que tingui com a finalitat la construcció raciona i autònoma dels valors.
Per això una dels objectius de l’educació infantil ha de ser l’oferir al nen i la nena un ventall d’experiències relacionades amb totes aquelles capacitats que afavoreixen el desenvolupament i representacions de la realitat, com a les diferents maneres d’actuació, que han de guiar-se per les actituds i valors moral que es comencen a interioritzar en aquest període evolutiu.
Totes aquestes aportacions teòriques ens permeten parlar de les habilitats socials com el conjunts de comportament interpersonal que va aprenent la persona i que configuraran la seva competència social en els diferents àmbits de relació. En tenir habilitats social la persona es troba més acceptada i valorada pels altres ja que manifesta conductes de caràcter assertiu, de forma oberta i sincera. Tot aquest conjunt de conductes que va aprenent la personal li permetran prendre decisions , elaborar judicis , resoldre conflictes, i establir relacions satisfactòries amb un mateix i amb els altres.
Quines habilitats social treballar? Habilitats personal: identitat i autonomia personal, habilitats d’interacció social: relació amb el medi físic i social i habilitats de diàleg: la comunicació amb els altres. Cal que no oblidem que el fet de treballar aquestes habilitats ens afavorirà la convivència dins l’aula.
Educació de la sociabilitat en la primera infància.
Makarenko ens diu que cal que desenvolupem l’hàbit de percebre el que passa al seu voltant, de reconèixer i determinar les relacions amb noves persones, i d’adoptar el més aviat possible la línia de conducta que correspongui millor als interessos d’un grup..
Procés d’ensenyament – aprenentatge de les habilitats socials
Les habilitats d’interacció social s’aprenen de la mateixa forma que altres tipus de conducta a través dels següents mecanismes:
a) aprenentatge per experiència directa: les conductes interpersonals estan en funció de les conseqüències aplicades pel seu entorn després de cada comportament.( reforçament o aversió)
b) aprenentatge per observació: El nen aprèn com a resultat de l’exposició davant de models significatius.( també dit d’imitació)
c) aprenentatge verbal o instruccional: el nen aprèn a través del que se li diu, a través del llenguatge parlat, a través de preguntes, instruccions, incitacions, explicacions o suggerències verbals.
d) Aprenentatge per feed-back personal: explicació per part dels observadors de com ha estat el nostre comportament cosa que ajuda a la correcció de la conducta sense necessitat d’assajos.
e) Reforçament positiu: fa referència al procés a través del qual les respostes augmenten en freqüència perquè són seguides per una recompensa. ( hi ha la versió de reforçament negatiu)
f) Ensenyança de les habilitats de resolució de problemes.
g) Procediments per promoure la generalització: ensenyar comportament que seran recolzats en l’ambient natural, ensenyar diverses respostes, ensenyar sota condicions variades, ensenyar a través de moltes persones i marcs comuns a l’ambient natural 8 d’aquí la importància de treballar cooperativament amb les famílies), … La generalització dels repertoris és bàsica en qualsevol programa socioeducatiu, ja que sinó només s’utilitzarien en el marc del procés ensenyança-aprenentatge i aquest no és l’objectiu del programa.
L’ensenyament de les habilitats socials requereix la utilització de diverses tècniques i procediments. Això suposa un procés que s’inicia oferint la informació sobre l’habilitat que es vol treballar, i a continuació es donen models positius i /o negatius de l’habilitat. Aquestes dues fases es complementen amb representacions de situacions on es practiquen els comportaments observats, representacions que han d’anar seguides d’una informació que inclou el reforç social. I per últim per afavorir la generalització de les conductes apreses, s’han de proposar exercicis que permetin la seva transferència i generalització a d’altres àmbits de relació.
1) Instrucció/ informació
2) Modelament / aprenentatge per imitació
3) Representació de papers
4) Retroalimentació /reforçament
5) Generalització/ transferència.
En tot el procés l’educador ha de potenciar situacions on es posin en joc determinades capacitats que permetran un desenvolupament més òptim de les conductes prosocials. Ens estem referint a situacions que possibilitin l’adopció de perspectives i l’empatia, així com els processos d’imitació de models positius i la utilització del raonament, ja que aquestes capacitats contribueixen a la internalització de les habilitats socials que es treballen. ( l’article del guix nº 180 citat exemplifica aquestes teories)
Orientacions per a una bona intervenció educativa
1) Mantenir una actitud contrària vers determinats estereotips i prejudicis socials
2) Actitud oberta a l’intercanvi de idees i a la participació, al treball en grup, a la crítica i a l’autocrítica
3) Mantenir actituds i conductes coherents, i estables de tal forma que els nens puguin interpretar i predir les intencions i comportaments
4) Actituds tolerants, no autoritàries animant a que els nens assumeixen responsabilitats de forma palatina
5) Actituds favorables cap el tracte amb els nens, afavorint l’apropament, el contacte corporal i el diàleg afectiu
Actituds de respecte i confiança en el nen possibilitant que expressi els seus sentiments, opinions, interessos sense por a cometre errors, fomentant així un sentiment de seguretat i autoestima.
Avaluació :
L’avaluació és un component important en qualsevol programa. Inicialment mesura o determina l’actual coneixement dels components de les habilitats socials i mesura també la qualitat de l’actual comportament.
Bàsicament hi ha 3 grans tipus d’avaluació:
OBSERVACIÓ CONDUCTUAL: observació natural i observació anàloga ( en situacions artificials amb role-playing o situacions simulades)
INFORMES D’ALTRES PERSONES: qualsevol persona que sigui membre significatiu del medi social del nen pot proporcionar informació útil per a l’avaluació de les habilitats socials.
MESURES D’AUTOINFORME ( tipus test)
Taula resum d’un model d’intervenció tipus
I. Fonamentació teòrica per part de l’educador
II. Model de lliçó pels nen
A) Introducció del tema
B) Fonamentació teòrica
1.- Avantatges
2.- Inconvenients
III. Imitació ( amb o sense guions)
A) entre educadors
B) entre educadors i nens
C) entre nens:
1:- informació (feed-back ) de l’educador
2.- reforçament
3.- informació (feed-back) de la classe
D) discussió de grup
IV. Assaig conductual ( amb o sense guions de tota la classe)
A) Role-playing
B) Intercanvi de papers
C) Informació (feed-back) de l’educador
D) Discussió en petits grups
V. Discussió a classe
VI. Revisió i avaluació de la sessió
VII. Assignació de deure
VIII. Revisió de deure
IX. Avaluació general del programa.
Quins són els conflictes més freqüents en aquestes edats?
1) Els més freqüents sorgeixen a causa d’un objecte, ambdós volen el mateix.
2) Quan un nen plora, a vegades excita i provoca als seus companys
3) A vegades es mostren agressius sense causa aparent, pot donar-se el cas que un nen es senti invadit en el seu territori.
4) Mutisme
5) Inhibició
Cal que tinguem en compte l’adaptació del nen a un lloc nou o a una situació nova, cal que siguem sempre dolços i optimistes ( els educadors) ja que som un model a seguir. Cal que també deixem de banda una mica el fet de pensar que hi ha molta càrrega hereditària en el caràcter d’un nen i que recordem que en aquesta edat són molt moldejables i modificables.
El paper de la sociabilitat té un gran paper a jugar, preveu les formes negatives de conducta.
Molts plors i rabietes s’evitarien amb una mica d’atenció individualitzada, utilitzant tècniques per distreure i satisfer la necessitat d’intercanvis social, reduint al mínim els temps que s’avorreixen i procurant tenir sempre un contacte verbal amb ells.
A partir dels 15-18 mesos podem aconseguir que els nens obeeixin petites ordres però no n’hem d’abusar ni voler l’obediència com a pura “domesticació” sinó que l’hem de voler i aconseguir per a un millor clima d’afectivitat.
És bo que els nen s’acostumi aviat a tenir consideració i respecte envers els altres, no només urbanitat convencional ( bon dia, gràcies…) sinó veritable atenció:
· que no destrueixi les construccions que ha fet l’altre
· que no arrenqui les joguines de les mans dels altres
· que faci el que se li diu, per fer un favor i no per obediència rígida i sense calor.
Es pot aconseguir més fàcilment si es reforcen aspectes positius i no pas els negatius.
Hem de procurar no dramatitzar.
A través del joc podem:
· donar una possibilitat d’obertura, seguretat i confiança
· i fomentar els mateixos hàbits social que han de servir més endavant
Trastorns més freqüents. Caracterització .
Negativisme. “no”.
Disciplina/ conducta oposicionista
Conducta agressiva ( es baralla, té rabietes, li costa obeir, destructivitat respecte a les propietats pròpies o dels altres, “descaro”, pertorbador, no col·laborador, tendeix a fer el contrari del que se li diu, inquiet, agitació, irritabilitat, hiperactivitat, llenguatge ordinari, gelós dels altres nens, irresponsabilitat, i no li agrada gaire la institució escolar. Solen ser nens que tenen constants problemes amb els seus iguals. Són cruel i irritables. Només es preocupen d’aconseguir els seus interessos. Els agrada manar i a vegades tenen atemorits als seus companys. Pertorben la dinàmica del grup ).
Retraïment social (tristesa i soledat, semblen abandonats, no es relacionen amb els altres nens o amb els adults. El nen tímid evita les situacions socials, passa apuros, s’angoixa, amb ella i es troba infeliç. Els nens tímids no inicien ni responen a les interaccions. Juguen més aviat sols, no s’impliquen en el joc. Els veiem com introvertits, passius i /o temorencs del contacte social. Romanen aïllats, i tenen pocs amics. Tenen por de no agradar als altres nens. Generalment la resta de nens els oblida i no els té gaire en compte per res.)
Hiperactivitat: nens que actuen abans de pensar, impulsivament. Difícil de concentrar-se. Incapaç d’estar més de tres minuts fent la mateixa tasca. Generalment es veuen en “lios” però de forma involuntària ni s’adonen del que fan. No hi ha dèficit ni trastorn mental ni personal.
Enuresis i encopresis: dificultat per controlar els esfínters ( pipí – caca) a partir dels dos anys no controlar la caca diürna és un problema i a partir dels dos anys i mig presentar problemes en el control del pipí també.
Mutisme selectiu: patró de la parla en la que el nen selecciona exclusivament certes situacions específiques o determinades persones amb qui parlar. Cal afegir que quan parla el nen té un patró de la parla que se li correspon a la seva edat cronològica. Les causes poden ser vàries: trauma psicosocial durant un dels períodes crítics del desenvolupament del llenguatge, manca ambiental que proporcioni seguretat, fixació social del mutisme com a mecanisme de reducció de la por, factors familiars. Cal teràpia orientada específicament
L’adquisició d’autonomia progressiva en activitats quotidianes com ara són el son, l’alimentació els esfínters,… són de vital importància en l’etapa de 0 a 6 anys.
En un principi el nen depèn absolutament de l’adult, però a poc a poc va participant de forma activa en el fet de cobrir les seves necessitats bàsiques.
És important que pares i educador coneguin les bases fisiològiques de les rutines diàries a fi d’afavorir una bona educació i habituació de les mateixes.
És important que el nen vagi aconseguint autonomia en les seves activitats quotidianes.
En aquest procés d’habituació és important que l’adult actuï amb regularitat i estabilitat i que aconsegueixi un ambient tranquil i relaxat. És necessari que hi hagi harmonia entre els punts de vista i actituds i criteris de tots els adults que intervenen en l’educació del nen, i que es respectin les seves característiques individuals.
L’ALIMENTACIÓ
L’alimentació és un complex procés de desenvolupament psicològic.
Per Ajuriaguerra signifac al mateix temps alimentar-se, saciar una necessitat, sentir un plaer i relacionar-se amb els altres. La conducta alimentària cobreix varis objectius:
a) saciar la gana del nen
b) necessitat de comunicada amb els adults i els altres nens
c) activitat del nen durant els àpats: la boca és pel nen la primera zona d’activitat, de satisfacció i plaer; així com de relació amb el món extern.
d) Descobriment sensorial
Mentre menja l’infant ha d’estar relaxat, i el fet de menjar ha de ser una activitat agradable. Els àpats són uns dels moment en que el nen posa a prova als adults per saber fins a on pot arribar en les seves exigències i les seves toleràncies.
Les nostres conductes respecte als moments dels àpats influeixen en relacions posteriors.
La conducta alimentària ens pot ser útil per realitzar durant les mateixes algunes observacions del desenvolupament psicomotor del nen en els seus primers mesos i anys.
Des del punt de vista evolutiu s’han de respectar els diferents ritmes i apetits dels infants.
Hem de tenir cura en tots els passos que fem durant l’alimentació així com en la introducció dels diferents gustos i textures
Els infants han de menjar cada tres o quatre hores. L’horari, llevat dels primer mesos que respon a les necessitats fisiològiques de l’infant, s’adapta aviat a les normes socials i culturals, regulars i constants cosa que no vol dir rígides.
A partir dels cinc o sis mesos comença a menjar assegut, als 12 menja amb els dits ajudant-se d’una cullera, als 18 sap manipular la cullera, de mica en mica se li anirà donant la forquilla.
Educació de l’alimentació en l’escola infantil
Funció del professor: important el clima, i l’ambient. Important que sempre sigui el mateix adult el qui dóna el menjar al nen.
Criteris importants a tenir en compte: s’ha de vigilar el canvi de tipus d’aliment, primer a casa i quasi paral·lelament a l’escola bressol, prestar atenció especial al pas de biberó a cullera, i més tard a forquilla, així com en el canvi i introducció de gustos. Important la participació activa del nen en l’àpat així com la comunicació que s’estableixi amb l’adult.
Menú: ha de ser conegut pel nen i la seva família, i se’ls ha de presentar de forma atractiva.
Espai i local: ha de ser reduït, no hi ha d’haver molts nens a l’hora, ja que sinó es genera molt enrenou i dispersió
Horari. El nen ha de menjar cada 4 hores més o menys.
Hàbits:
· La conducta alimentària s’ha de recolzar en normes higièniques i culturals de les que s’ha de tenir cura tant a casa com a l’escola
· El nen ha de rentar-se les mans abans de cada àpat.
· Els nens han de menjar al seu ritme, amb tranquilitat i mastegant bé. Han d’aprendre a menjar sols, de forma autònoma.
· Se’ls ha de motivar per prepara la taula, netejar-la ….
· A partir dels dos anys se’ls ha de començar a habituar a rentar-se les dents després de menjar.
· Se’ls ha d’ensenyar a comportar-se a taula
· Se’ls ha d’acostumar a menjar de tot, mastegar bé i acabar-se el que tenen al plat.
EL CONTROL D’ESFÍNTERS
Per aconseguir un control tant del pipí com de la caca cal un desenvolupament físic, motòric, cognitiu i afectiu.
Els problemes associats a aquest control són : enuresis i encopresis.
La conducta i la relació que mantinguem els adults amb els infants en els moments de canvi de bolques i de control d’esfínters serà molt important a l’hora d’ajudar als infants a ser autònoms en aquest sentit.
La tolerància o exigència de l’adult al respecte de la conducta esfinteriana del nen té una forta repercussió en l’adquisició del control
Som els adults els que ens adaptem a les necessitats dels nen i comencem a habituar-lo a fer-ho a l’orinal. Hem de procurar que el nen tingui cert equilibri i control motòric abans de fer-li fer a l’orinal.
És al cap d’un temps que el nen demana d’anar al lavabo, va assimilant i comprenent la demanda, la seva necessitat i la situació de lavabo.
A més del control del pipí i la caca és important que l’infant aprengui a anar sol al lavabo i de forma autònoma, que sàpiga desvestir-se, netejar-se, vestir-se, rentar-se les mans.
El local del lavabo tant en els parvulari com en les escoles bressol ha de ser un lloc net i adaptat.
EL SON
Necessari pel bon desenvolupament intel·lectual. Cal respectar el ritme de cada infant. Quan són petits dormen moltes hores i a mesura que creixen estan més hores desperts.
Despertar: depèn de l’edat del nen. En un principi es desperta perquè té gana o està moll.
A mesura que creix es va adquirint l’hàbit. Hi ha diferents ritmes, i cal que es respecti, ja que el despertar provocat incomoda al nen.
El son a casa i a l’escola infantil: És important controlar les condicions del son.
Cal que considerem:
· Horaris: el nen ha de dormir vàries hores seguides al vespre i despertar-se per si mateix als matins. Fins als 4-5 anys és convenient fer la migdiada després de dinar.
· Espai: ha de dormir independent, a la seva habitació o amb algun germà. L’habitació ha de ser ventilada, calenta i silenciosa. Decorada amb gust i estimulant. Còmoda
· Materials: poden dormir amb joguines, sempre que siguin adequades.
· Rituals: segons
· A l’escola bressol: és bo que els primers dies estiguem primer amb aquells nens que les costa menys de dormir i així poder dedicar més temps als que els costa. La sal ha d’estar ventilada, amb temperatura adequada, insonoritzada, s’ha de poder enfosquir, i disposar de les condicions higièniques necessàries. L’espai en el que dormen els ha de ser familiar i facilitar-los dita familiarització. Els llitets alts a fi de facilitar la tasca a les educadores. Han de tenir barrots. Se’ls ha de preparar pel son: recollir, rentar cara i mans,…
És important que assegurem un son saludable a l’infant.
Cal que a l’escola bressol coneguem quines són les rutines del nen a l’hora del son i fer-les servir sempre que sigui necessari.
Moltes vegades cal que a l’escola es reeduqui el son, hem de revaloritzar-lo i educar a pares i fills perquè sigui el més saludable possible.
Hi ha una sèrie d’hàbits que els nens han d’anar coneixent i alguns pares també cal que els ensenyem.
CLASSIFICACIÓ DE PROBLEMES INFANTIL A L’ESCOLA
1.- conductes que dificulten el funcionament de la classe:
· Desobediència
· Rabietes
· Aixecar-se de la cadira, no acabar la feina
· Fer el pallasso
· Dir mentides
2.- CONDUCTES INMADURES
· Distracció i inatenció
· Hiperactivitat
· Impulsivitat
· Manca d’higiene
· Plors i crits
· Retard motriu i pobre coordinació
3.- PROBLEMES EMOCIONALS
· Angoixa i tensió
· Fòbies i perfeccionisme
· Depressió
· Mutisme selectiu
4.- HABITS MAL ADQUIRITS
· Enuresis i encopresis
· Masturbació excessiva
· Xumar els dits o mossegar-se les ungles
· Quequeig
· Llenguatge no oible
5.- PROBLEMES EN LA RELACIÓ AMB ELS ALTRES
· Agressivitat
· Timidesa i aïllament social
6.- PROBLES DE RELACIÓ AMB ELS PROFESSORS
· Inhibició
· Excessiva dependència
7.- TRANSTORS RELACIONALS AMB L’ALIMENTACIÓ
· Malnutrició per excés o per defecte
· Anorèxia nerviosa
· Bulímia
· Obessitat infantil
9.- TRANSTORNS DEL SON
· Causes físiques: dentició, febre, còlic
· Dificultats emocionals
· Cansament en excés
· Malestar físic
· Mals hàbits
· Terrors nocturns
· Pesadilles
· Sonambulisme
· Somniloqui: parlar mentre es dorm
Bibliografia:
CARRRILLO I, LOPEZ S.: HABILITATS SOCIALS A LA INFÀNCIA.GUIX nº 180, octubre 1992.
PISCOPEDAGOGIA DEL NEN DE 0 A 36 MESOS. Dossiers Rosa Sensat. BCN 1986.
JARDÍN DE INFANCIA. Tecnologia II. Editex 1985.
OLLENDICK, T.; HERSEN M.: Psicopatologia infantil. Ed. Martínez Roca. BCN 1988
CABALLO, E.V.: TEORIA , EVALUACIÓN Y ENTRENAMIENTO DE LAS HABILIDADES SOCIALES. Promolibro. Valencia 1988
MICHELSO,L.: Las habilidades sociales en la infancia. Evaluación y tratamiento. Ed. Martínez Roca. BCN 1987.
MONJAS, I: PROGRAMA DE ENSEÑANZA DE HABILIDADES DE INTERACCION SOCIAL (PEHIS) Para niños y adolescentes. Ed.CEPE Madrid 1997.
ÁLVARE PILLADO,A.: DESARROLLO DE LAS HABILIDADES SOCIALES EN NIÑOS DE 3 6 AÑOS. ED. Visor Madrid 1990.