Tema 62 – Planificación y programación de la intervención social. Fases del proceso de planificación. Elementos y técnicas de la programación. Organización y gestión de los recursos.

1. PLANIFICACIÓ I PROGRAMACIÓ DE LA INTERVENCIÓ SOCIAL.

{ Introducció

La Intervenció sociocultural constitueix aquella etapa decisiva del procés d’animació on s’ha de portar a la pràctica el programa sissenyat prèviament.

Quins llocs ocupa la intervenció dins del procés d’animació?

Realitat inicial

(Entrada)

Contextualització

Programació de Fonamentació Seguiment

L’Animació

Anàlisi del medi

Planificació i Programació

Intervenció

Avaluació

Canvi Social

(Sortida)

La funció bàsica de la intervenció és la de verificar en la pràctica allò planificat. Es tracta, per tant, d’una funció executiva i de gestió que intenta convertir allò previst en realitat.

Un moment crític i decisiu, perquè en aquest pas està en joc la mateixa validesa i utilitat de tot procés d’animació.

El que hi ha El que es vol El que s’aconsegueix

PLANIFICACIÓ INTERVENCIÓ

ANALISI……….PROJECTE……………RESULTAT

{ Aclarir terminologia

Programa:

Primera concreció del pla que cnstitueix, d’una forma encara general, en un enunciat i definició d’objectius i de la modalitat de la intervenció global.

Planificar i programar:

Acció de dur a terme, indistintament, programes i projectes.

{ Justificació del procés de planificació

¨ Optimitzar recursos tant econòmics com materials i humans.

¨ Orientar les nostres accions.

¨ Establir prioritats i criteris d’actuació comuns i coherents.

¨ Dotar-nos d’un marc de referència inicial clar per facilitar i orientar la posterior presa de decisió.

¨ Tenir i oferir un grau de seguretat abans i al llarg del procés d’intervenció.

¨ Realitzar un fort treball individual i d’equip per tal de tenir un procés de reflexió teòric-pràctic, i ser un moment de llençament d’idees, propostes i suggeriments.

¨ Mobilitzar diferents sectors al voltant d’un interés comú que cal definir, de vegades, col·lectivament. Aixó força a un debat necessari i enriquidor.

¨ Oferir una imatge de seriositat i professionalitat davant “els nostres” interlocutors.

{ Requisits de la plinificació

Cal:

Þ Saber els pressupostos ideològics que guiaran la planificació: poder polític, professional i social.

Þ Que hi hagi una coherència entre cadascuna de les fases.

Þ Que arribi al màxim de resultats extesos amb el mínim de costos.

Þ Establir una tempordització del procés: etapes ben definides i enllaçades entre sí.

Þ Que sigui un instrument al servei dels objectius del procés d’intervenció.

Þ Que permeti la presa de decisions.

Þ Que, vist l’impacte social de tota intervenció, pdrevegi i potenciï la participació de la comunitat tant en la part del disseny com en la mateixa execució i la seva valoració posterior.

Þ Que pugui aportar un fort component d’innovació, renovació i originalitat.

Þ Que tot i que se seccioni el treball en fases, hi hagi sempre la sensació de globalitata.

Þ Que tot procés d’intervenció ijntenti ser fruit d’algun procés anterior i, alhora, estigui a l’origen d’altres projectes que donin una continuïtat al conjunt.

Þ Que sigui racional, estructurada i lògica, sense haver de recórrer forçosament a la improvisació ni a la intuïció.

{ Dificultats de la planificació

Q No es pot quantificar sempre l’impacte social i cultural del projecte.

Q Atés que es confonen els límits amb altres professions, hi ha aspectes que es poden superposar i, d’altres, que poden quedar desatesos.

Q Sovint hi ha molta influència de la persona que planifica en el projecte.

Q El procés de planificar, pot servir, en alguns casos, com a justificació de cara a un superior o com a imatge a l’exterior.

2. FASES DEL PROCÉS DE PLANIFICACIÓ.

I. LA IMPORTÀNCIA DE CONÈIXER LA REALITAT

L’encert d’una bona intervenció correspon, sovint, a haver sabut donar reposta adhient a una situació concreta.

Per tal d’enfocar correctament la nostra intervenció, s’ha de conèixer tant el marc general com l’àmbit concret de referència en els qsue s’insereix l’objecte de la nostra acció.

Tota informació que es recopila i s’analitza ha de servir per situar el projecte, començant per plantejar-se els objectius corresponents.

Es cau en un error greu i freqüent: començar pel nivell de l’activitat, i, només és porteriorment quan es fa un aanàlisi de la realitat i un plantejament d’objectius que busquen justificar allò que la intuïció ha establert.

II. L’ANÀLISI EXTERNA: ELS COMPONENTS QUE CAL TENIR EN COMPTE I LES SEVES VARIABLES

Aquesta fase inicial d’informanció i anàlisi de la realitat es pot situar a dos nivells diferents:

ENTORN GENERAL.

En un document base complert i alhora sintetitzat, es relata quin és l’estat de la qüestió. Sempre en relació amb el camp d’intervenció general i en els aspectes següents:

– Social: situació general, modes, tendències, hàbits…

– Culturals: tradicions, costums,…

– Educatius: models, valors, escolaritat,…ç

– Polític: situació general i la seva influència.

– Econòmic: tendències, situacions generals.

– Tecnològic: influència de la tecnologia en la societat

actual.

– Legal: marc general d’actuació, normatives, noves

lleis.

– D’oci i lleure: realitat actual, hàbits, recursos.

Cal tenir ben clar que aquest nivell d’anàlisi és molt general i és força teòric.

Per recaptar la informació s’ha de recórrer a l’anàlisi d’especialistes, a opinions d’entesos, i a la pròpia capacitat de síntesi i visió global de la societat.

ENTORN ESPECÍFIC O ENTORN DE MERCAT.

Entorn específic : és el conjunt de factors que envolten l’objecte de la nostra intervenció i que l’influencien de manera directa i cnvret.

Es pot situar a diferents nivells:

– Territorial: es tracta de barri, poble, ciutat, pais,…

– Sectorial: es tracta de diversos grups d’edats en

relació a un aspecte concret.

– Temàtic: es tracta d’un aspecte concret de la nostra

societat.

Per conèixer la realitat d’un territori (per ex d’un barri) s’hauria de recollir i analitzar aquesta informació:

§ Origen i història del barri

§ Descripció general

§ Dades demogràfiques

§ Equipaments i serveis

§ Entitats i associacions

Per a l’estudi de la realitat és interessant recollir, a més del mètode sociològic, l’ideari i els mètodes emprats per al marketing. Aquest basa la seva estratègia en un coneixement molt acurat del mercat o de l’entorn concret de la intervenció.

S’enten per mercat: els grups de població sobre els quals, potencialment, es pot intervenir. D’entrada es poden acotar generacionalment, si es tracta de projectes adreçats a una determinada franja d’edat. Territorrialment, si l’àmbit és local. I sectorialment i temàticament, segons l’orientació general del projecte.

El primer que s’ha de fer és una segmentació de la població o públic potencial amb una identificació, descripció i queatificació d’aquest grup en funció d’algunes variables que considerem que determinen diferents components.

Aquestes variables configuren un estil de vida que defineix el grup.

Un cop feta aquesta segmentació del públic potencial, se seleccionen aquells grups als quals es vol adreçar o bé aquells que encaixen més bé amb el futur projecte.

Posteriorment, caldrà veure quina és la proposta ideal que els fem en front d’altres ofertes que satisfan necessitats similars.

ENTORN COMPETITIU

Es defineix com a aquells sectors que d’una manera o altra intervenen sobre els mateixos segments de població que nosaltres i que afecten en l’èxit o fracàs del nostre projecte.

Podem citar, entre d’altres:

¨ Competència directa:

Aquella que ofereix el mateix servei i el públic potencial ha d’escollir forçosament a l’hora de dur a terme l’activitat.

¨ Competència indirecta:

Aquella que tot oferint un servei diferent, actua de tal manera que també pot forçar al públic a escollir entre activitats aparentment diferents.

Una dificultat que es troba en el treball sociocultural és la relació que s’estableix amb aquesta competècia indirecta. Sovint se li reconeix un valor social i cultural important i no es pretén eliminar-la.

III. TÈCNIQUES CONCRETES I LA SEVA APLICACIÓ A L’ESTUDI DE LA REALITAT.

Ens basem en tècniques que aporten tant la investigació social (sociologia i antropologia) com el màrketing.

— — Objecte de la investigació:

Cal tenir ben clar què es vol aconseguir amb l’anàlisi de l’entorn, ja que s’orientarà aquesta en funció d’això. Cal concretar cada variable a estudiar i veure quins són els valors que es poden trobar.

— — Selecció de la mostra:

Tenint en compte que els seus resultats han de ser extrapolables i generalitzables a tota la població.

— — Selecció de la tècnica precisa a utilitzar:
* Buidat de censos, padrons, llistat, estudis. Recull bibliogràfic.

* L’observació tècnica quantitativament important. Consisteix a ser presents en tot allò que ens interesa.

* L’enquesta és un mètode molt complert i precís.

Per redactar-la cal tenir en compte les regles de BOURLAY.

* L’entrevista oral és una tècnica qualitativament important

IV ANÀLISI INTERNA DE L’ORGANITZACIÓ

Un cop es coneix la realitat sobre la qual s’intervindrà, és important saber quin és l’estat de l’organització i el que es pot esperar.

Els punts a estudiar són 4:

— la trajectòria anterir

— l’estructura organitzativa formal i estàtica i el seu organigrama i estructura teòrica del mode de gestió

— els sistemes de gestió o l’organització real i dinàmica

— els recursos humans, econòmics i materials disponibles

V EL DIAGNÒSTIC DE LA SITUACIÓ

Aquest és un pas essencial entre l’estudi de l’entorn en el que es vol intervenir i el plantejament posterior de la línia d’actuació.

El primer només és una recopilació de dades més o menys indicaves, però de les quals cal extreure unes conclusions que orientin el projecte.

El diagnòstic de la situació és una breu però completa anàlisi de tots i cadascun dels aspectes que interessen de l’entorn sobre el qual s’intervindrà.

És el resultat de recollir i creuar la informació per fer-ne una reflexió posterior que permetrè veure les potencialitats, les carències, les característiques generals de l’entorn.

És important recalcar els aspectes positiud d’una població, un sector o un entorn determinats i no limitar-nos a les carències i problemes, cosa que els estudis socials han tendit a remarcar contínuament.

ESQUEMA: FASES PER A LA INTERVENCIÓ

Detecció de necessitats

Voluntat d’intervanció

FASE

Anàlisi PRELIMINAR

De l’entorn De la necessitat De les pròpies

competències

Definició d’objectius

“LA IDEA”

Determinació d’estratégies ELABORACIÓ

Descripció d’actuacions

Planificació Quantificació

El projecte

“Posta” en marxa

Desenvolupament i creixement EXECUCIÓ

Avaluació

Difusió

3. ELEMENTS I TÈCNIQUES DE LA PROGRAMACIÓ.

Elements de la programació:

— Objectius.

— Activitats.

— Mitjans

— Temps i seguiment

— Revisió o avaluació

(estan explicats al tema 18)

4. ORGANITZACIÓ I GESTIÓ DELS RECURSOS.

Organitzar és adaptar els recursos als objectius.

Les quatres orientacions ideològiques que pot agafar una organització:

– Orientació cap al poder, o les coses es fan tal com mana el cap superior.

– Orientació cap a lafunció, o les coses es fan tal com diu el reglament o s’han fet sempre.

– Orientació cap a la feina, o les coses es fan per aconseguir alguna cosa.

– Orientció cap a la persona, o les coses es fan de la manera més gratificant.

Les organitzacions adopten una combinació de les quatre orientacions.

L’estructura formal de l’organització té en compte:

® Previsió de feina: es concreta les feines que cal preveure, definir, agrupar, temporalitzar, coordinar i assignar a persones determinades.

® Gràfics calendàrics: són sistemes per temporalitzar les feines. Indiques tant la durada de cadascuna d’elles com l’ordre en que es duen a terme.

Un cop realitzada això hi ha dues maneres de fer el diagrama:

– Diagrama PERT: permet situar cada activitat en el seu inici i el seu final establint el temps transcorregut

– Diagrama ROY: proposa una variació al diagrama PERT. La línia uneix dos activitat en un temps determinat.

® L’assignació de feines: un cop s’ha definit temporalitzar i ordenat consecutivament les feines a realitzar dins una aactivitat, cal saber quanta gent es necessita per a dur-la a terme. El diagrama de Gannt permet veura la quantitat mínima de persones que cal a cada fase del projecte.

® Recursos humans: funcions i competències: Un cop se sap les feines s’assignen a diferents persones que tindran una funció determinada dins el conjunt.

Es tindran en compte el temps i els recursos de què es disposa i la idoneïtat, capacitat i preparació de cada persona al seu lloc de treball.

® L’organigrama: Totes les persones que intervenen en un mateix projecte exerceixen una activitat determinada amb un cert grau de coordinació i de dependéncia en relació a les altres.

Això es materilitza i visualitza en l’organigrama que és el resultat, d’una banda, de l’agrupació de totes aquelles feines interconnectades i, d’altra, de la jerarquització de funcions, de responsabilitats i de poder.

L’organigram és només una representació gràfica i simple de l’estructura organitzativa tant en la configuració del poder, com de la informació, comunicació i coordianció.

® Fluxes de treball: són mecanismes de funcionament d’una organització. Aquest funcionament es pot definir de dues maneres:

– La formalització de la conducta .- consisteix a establir de manera clara quina és la manera de realitzar la feina de cada persona o equips de treball.

– La planificació de resultat.- insisteix forçosament en el resultats desitjats, i no tant en el procés per obtenir-los.

® Mecanismes de coordinació: la coordinació és esencial quan intervenen diveros agents sobre un mateix aspecte per evitar repeticions estèrils d’accions i buits no coberts amb el conjunt de les accions.

La coordinació requereix una actitud per part de les persones amb una forta predisposició a assumir el que comporta i desitjar la millora de resultats.

La coordinació se sol exercir a través de reunions, que cal estructurar-les bé, en la seva periocitat i en els mecanismes d’informació, discussió i presa de decisions.

Hi ha d’altres sistemes que complementen la coordinació: la comunicació oral o escrita, la visita, certes publicacions, etc.

En els procediments de coordinació podem diferenciar:

L’ajustament mutu.

La supervisió directa.

® Seguiment i control: els elements objecte del seguiment o control són:

– Compliment del calendari en les seves fases previstes.

– Assoliment dels objectius prou mesurables a cada moment.

– Utilització correcta dels recursos.

– Desenvolupament correcte del pressupost.

® Relacions amb els interlocutors del nostre entorn inmediat

® Organització dels recursos materials: diferents tipus d’activitats comporten diverses maneres d’organitzar-se. Dependerà del tamany de l’acció, de la seva durada, de la gent que hi intervé, etc.

GESTIÓ DE RECURSOS

® Elaboració de pressupostos:

Cal tenir una sèrie d’aspectes:

Treball per programes

Pressupost en base zero

Equilibri d’ingressos i despeses

Control financer.

Transparència i comparació dels pressupostos.

® El balanç

® Control de despesa

® Anàlisi de costos

BIBLIOGRAFIA

· Revista

· VEGA, F.J. i VENTOSA, V.J. (1996): Programar, acompañar y evaluar . ed. Social.

Ed. CCS, Madrid.

1. ELEMENTS I TÈCNIQUES DE LA PROGRAMACIÓ.

A- FONAMENTACIÓ

· Cal argumentar de forma clara i breu el “ per què” l’existència del Programa.

· Fer al·lusió a la situació de necessitat a la que tracta de donar resposta, expressant els seus aspectes quantitatius i qualitatius en la zona de referència.

· Manifestar el o els objectius generals del Pla que tracta de complir.

· Evitar inflació de dades estadístiques , sòcioculturals o altres, presentant només les més significatives. Per ampliar-les es pot remetre a annexos.

B- OBJECTIUS ESPECÍFICS

· Enuncia “ efectes específics” a aconseguir en una realitat concreta.

· Defineix dispositius prestacionals ( serveis).

C- PRIORITATS

· Han de formular-se prenent com a referència els fonaments del Programa ( el perquè de la seva existència), els seus objectius específics que tenen a veure amb la situació quantitativa i qualitativa de les necessitats de la zona i amb els recursos potencialment disponibles.

· Han de tenir-se en compte la política global de la Institució ( les seves prioritats) i els Programes d’altres Serveis o Àrees coincidents.

D- ESTRUCTURA DE RECURSOS

· S’ha d’especificar els recursos disponibles, així com l’organització que s’estableix pels mateixos:

– per conceptes: -personal

-immobiliari i materials

-suministraments i serveis

-per a subvencions i ajudes

– per projectes: -recursos específics disponibles per a projectes

-recursos per a la coordinació del Programa.

E- ENUNCIAT DE PROJECTES

· Pot enunciar-se els projectes que es consideren imprescindibles desenvolupar ( malgrat que siguin enunciats genèrics que han de concretar-se oportunament).

F- AVALUACIÓ

· Han de definir-se les estratègies d’avaluació del Programa (metodologia, temps, recursos, responsables ..) així com els indicadors a utilitzar.

· En relació amb ells, han de dissenyar-se els suports documentals per a la recollida sistemàtica de la informació.

2. ORGANITZACIÓ I GESTIÓ DELS RECURSOS.

ESTRUCTURA DELS RECURSOS D’UN PROJECTE:

1. Pel seu contingut:

– materials

– humans

– monetaris

2. Per la seva vinculació al projecte:

– específics

– assignats

– imputats

PRESSUPOSTOS:

expressió monetària dels valors dels seus inputs o recursos:

Ordinari

D’inversió

Gastos: humans

Materials

Monetaris

Imprevistos i varis

Ingressos: aportació entitat promotora

Aportació dels usuaris

Ingressos generats per l’activitat

Subvencions i ajudes

Altres ingressos no previstos

TOTAL GASTOS — Equilibri en la seva previsió — TOTAL INGRESSOS