Implicacions educatives.
Sumari. Pàg.
1. L’ADOLESCENCIA I JOVENTUT. . . . . . . . . . . . . . . . .
1.1 Introducció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.2 La socio‑afectivitat. . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.3 La crisi dels valors familiars. . . . . . . . . . . . .
1.4 L’autoconcepte. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.5 La identitat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.6 Els interessos. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1.7 La joventut o alta adolescència. . . . . . . . . . . .
2. CANVIS QUE ACOMPANYEN A LA PUBERTAT. . . . . . . . . . . .
2.1 La crisi biològica. . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.2 Etapes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2.3 Canvis en el desenvolupament físic‑motriu. . . . . . .
2.4 Les causes que motiven els canvis físics. . . . . . . .
3. IMPLICACIONS EDUCATIVES. . . . . . . . . . . . . . . . . . .
4. BIBLIOGRAFIA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Linees d’acció tutorial MEC.
APLICACIO PRACTICA:
– Sessions de tutoria grupal.
– ” ” ” individual.
– ” ” ” pares.
1. L’ADOLESCENCIA I JOVENTUT
1.1 Introducció
El desenvolupament de l’home travessa etapes successives, des del naixement fins la mort, i cadascuna d’aquestes etapes es recolza en l’anterior. Durant aquesta evolució hi ha un període en què sembla que tot trontolla, i es perd la seguretat i l’equilibri que es gaudia fins aquell moment; és quan s’inicia l’adolescència.
L’adolescència és definida per Folch i Camarasa com “una crisi vital i existen-cial, vital perquè és necessària per a la vida, per al desenvolupament de les nostres possibilitats; existencial perquè és una realitat viscuda en un incessant, continu i apassionant esdevenir”.
Durant l’adolescència, el canvi biològic i psicològic no es produeix d’una ma-nera uniforme. Alguns elements característics d’aquesta etapa s’anticipen, altres romanen endarrerits però sempre és un tot que evoluciona.
L’adolescència és un estadi propi de l’espècie humana i les seves manifestacions i durada varien segons les èpoques i els grups socials. Els canvis evo-lutius que es presenten al llarg de l’existència en el ser humà, han estat considerats durant molts anys, gairebé per totes les societats, en quatre es-tadis: nadó, nen, adult i ancià, però podem comprovar que l’adolescència tan sols es té en compte en determinats grups. Ara ens ocuparem de desglossar cro-nològicament els fenòmens de l’evolució.
El concepte d’adolescència entès com a període del desenvolupament humà, ha necessitat un temps per obrir‑se pas. La major part dels historiadors estan d’acord en què l’actual punt de vista de l’adolescència com una etapa diferenciada del desenvolupament físic i psíquic, és molt recent. També mols d’aquests investigadors defensen que tant les teories elaborades del desenvolupament humà, com el tractament que d’ell se n’ha fet, estan intensament afectades per la realitat econòmica, és a dir, pel factor socioeconòmic i la formació escolar dependent d’aquest fet.
Les societats occidentals, si bé és cert que coneixien les evolucions de la maduresa sexual abans d’arribar al segle XX, també és cert que no donaven importància als problemes psicològics, principalment perquè no creien en el seu significat específic. Podem afirmar, doncs, que la raó prioritària que les societats modernes reconeguin l’adolescència com un període diferenciat, és a conseqüència de la preparació i formació educacional necessària per a l’entrada al món professional, cada vegada més complex.
Fa pocs anys, la meitat dels joves que iniciaven l’escola secundària l’acabaven i, actualment, un nombre equivalent acaba els estudis superiors.
Els adolescents, doncs, són cada vegada més dependents, econòmicament, dels seus pares, la qual cosa provoca, en algun d’aquests joves, una interferència en el procés de maduresa social i emocional significativa, alhora que conflictes en les relacions paternals.
Aquest període de l’adolescència pot considerar‑se difícil i alguns autors, fins i tot, el consideren període de “tempesta” ja que la persona és sexualment madura i socialment dependent.
En nombrosos grups primitius, la noció d’adolescència ni tan sols existeix i assenyalen el pas de nen a adult mitjançant un breu ritual simbòlic conegut per “ritu de la pubertat”. Aquesta cerimònia representa l’arribada a la maduresa sexual i a la decisió de la cel.lebració d’aquest fet es deixa al propi individu o bé al grup d’ancians de la tribu. Al marge de qualsevol procediment tots els homes i les dones joves han de sotmetre’s a una iniciació a la maduresa.
Els antropòlegs sostenen que pel fet de disposar d’un temps concret i d’unes exigències o cel.lebracions determinades, els pobles primitius faciliten l’evolució
del jove. En canvi, l’adolescent occidental s’enfronta a un temps de transició ampli i perllongat en el qual no és ni nen ni adult, on apareix i es justifica el concepte d’adolescència.
1.2 La socio‑afectivitat.
L’element afectiu es presenta a l’adolescència amb una intensitat superior a les etapes viscudes anteriorment. Es donen manifestacions contradictòries, hi ha una combinació de sociabilitat i soledat atès que, en aquesta època, la formació de la seva personalitat està en un període decisiu d’estructuració.
L’època de la pubertat ha estat, als inicis, una etapa d’aïllament on el noi ha gaudit d’ell mateix, complaent‑se en ell, experimentant‑se i considerant‑se autosuficient. Posteriorment es dóna el que própiament anomenem la fase de l’adolescència en la qual es trenca aquesta etapa de recolliment que ha viscut el púber i surt vers l’exterior on descobreix “l’altre” en l’amic i en el grup. De “l’amic íntim” rep l’ajut per a destapar afinitats, per a identificar‑se i per a comprovar que els seus problemes, preocupacions i esperances també són compartides per altres nois com ell. Amb aquesta amistat íntima hi ha un alliberament de tensió, es pot esplaiar perquè l’amic el comprendrà.
Alhora que en la vida de l’adolescent ha sorgit l’amic, neix el grup, on aquest se sentirà acceptat, cosa que li resulta molt necessària. El noi està cristal.litzant la seva identitat i gràcies als seus amics pot contrastar i provar la seva manera de ser per tal d’afiançar la seva personalitat. El grup li facilita experiències fonamentals d’aprenentatge per a l’adquisició de contactes socials que li ser-viran com a patró de les futures relacions d’adult i del tracte amb el sexe contrari. Aquest recolzament i seguretat que li dóna el grup és un factor in-dispensable per a l’adolescent, atès que en aquest moment els lligams de la família es troben en un procés de transformació.
La raó que explica en certa manera aquesta conformitat al grup, és atribuïda a què l’adolescent ha abandonat el món de la infantesa però que no ha estat admès, encara, al de l’adult, com a conseqüència del retard que li suposa el procés de la seva formació cultural. Per tant, es fa palès un buit potencial que se situa entre la infància i l’edat adulta i en el qual el jove necessita d’un grup que el comprengui i que li doni un lloc real en la societat. Per aquest motiu, entre d’altres, el grup d’adolescents es mostra “diferent” del dels adults en la seva manera de vestir, en la música que li agrada i també en el llenguatge que empra.
El grup és, en el temps de l’adolescència, un factor decisiu en l’evolució de la personalitat del jove i, molt sovint, l’amistat “personal” amb aquest grup de companys subsistirà tota la vida.
1.3 La crisi dels valors familiars.
Les paraules adolescent‑família suposen per si soles un sentiment en oposició a la vegada que descobreixen l’existència d’una tensió que fa l’esforç de trencar els lligams anteriors corresponents al període de la infància. D’acord amb aquest procés, és important analitzar el grau d’intensitat que es dóna en aquesta tensió, perquè segons sigui el nivell d’aquest grau i la seva direcció, apareixeran uns problemes o uns altres, com poden ésser el fracàs afectiu de l’adolescent o bé el fracàs de l’equilibri emocional dels pares. També en altres casos, l’estructura familiar és tan dèbil que no es produeixen aquests conflictes obertament i tot això representa una càrrega de conseqüències negatives im-portants per a contemplar i valorar detingudament.
Per tal de tractar el procés que es produeix en la relació adolescent‑família cal esmentar, en el seu desenvolupament, els següents punts:
1. Al final de la infància el nen segueix depenent dels seus pares, però comença a patir una objectivització amb relació a ells. Es l’inici, tanmateix, de l’interès per al món que l’envolta.
2. Entre els 13‑15 anys es manifesta una contraposició de forces, és a dir, un “pols” per assolir l’emancipació familiar. Es l’êpoca de conflictes, d’ansietats obertes o latents.
3. En aquest punt, l’adolescent comença a ésser adult. La dependència social i econòmica de la família continua, la necessitats d’emancipació segueix latent però la comprensió del problema i les conseqüències que se’n desprenen són diferents i estan íntimament relacionades amb les característiques que defineixen la fase posterior, en la qual es trobarà el noi.
L’estatus psicosocial de l’adolescent és el que descriu (Hetzer, 1970) com un “enclavament fronterer”: el jove ja no es sent tan lligat a la família com quan era nen, més aviat vol trencar els vincles de dependència i desenvolupar les pròpies formes de vida.
Per altra banda, s’esforça per accentuar i imposar els seus sentiments d’auto-nomia i d’independència, però també és cert que encara es troba en un període de formació o de preparació professional i, per tant, de dependència econòmica, la qual cosa no li permet de satisfer les seves necessitats sense desprendre’s de l’ajut familiar.
En aquesta fase és convenient recordar que el fenomen socio‑cultural, en l’adolescència, no presenta formes unitàries de manifestació a tota la societat occidental, si bé de forma global té uns trets fonamentals convergents, es donen variacions entre les diferents esferes culturals i les formes de societat que inclouen diferents tradicions, actituds, normes i sistemes de valors.
Cal considerar que molts dels conflictes que s’estableixen en les relacions pares‑fills, cimenten les seves bases a les edats anteriors. En els primers anys té molt a veure l’actitud dels pares respecte a l’autoritat i la llibertat. Els pares que donen explicacions del per què de les normes de conducta i de les seves expectatives ajuden, molt positivament, a que els fills aprenguin a ésser més independents i responsables i fomenten la capacitat de prendre decisions.
La psicologia moderna manté la posició a favor d’un ambient familiar propici al diàleg i a les explicacions. Per altra banda, la crisi de valors familiars ha d’entendre’s com un pas endavant vers una forma pròpia i personal de pensar i d’actuar.
1.4 Autoconcepte
La Teoria de la Personalitat de C. Rogers (1951) argumenta que l’individu té al seu abast un camp d’experiències fenomenològiques o perceptives que no són més que el seu regne total de les experiències, on el seu “jo” es converteix en un concepte desenvolupat per un pensament reflexiu extret del seu camp expe-riencial. Per tant, a l’interactuar el jo amb la realitat que percep, aquesta es va convertint en una autoexperiència i es va adquirint el concepte de si mateix que és una configuració organitzada de percepcions de si mateix, admeses de forma conscient. Aquestes percepcions o experiències que va adquirint la persona es donen d’una forma continuada degut a les modificacions d’aquesta mateixa expe-riència així com a l’evolució personal de l’individu. Els elements que composen les experiències de l’individu apareixen com un valor positiu o negatiu i són:
‑ les pròpies característiques i capacitats de la persona,
‑ els principis i concepte de si mateix en relació a les demés persones amb qui té contacte personal,
‑ les relacions que desenvolupa en l’ambient social on es mou,
‑ els valor i fites que entén com a valuosos.
D’entre els elements esmentats el que comprèn les relacions amb les demés persones amb qui té contecte personal és el que influeix més l’individu perquè, mitjançant la seva interrelació, assoleix el seu autoconcepte positiu o negatiu, segons siguin els reforços que rebi. L’infant també té amb els pares aquesta relació, si aquests li donen apreci positiu, és a dir, acceptació, respecte i afecte, l’infant adquireix, paulatinament, un concepte bo i adeuqat d’ell mateix.
Durant l’adolescència, època en la qual es dóna un avenç important en el desenvolupament de la personalitat, continuen essent de gran importància les relacions amb les persones més properes com són els pares, professors i grups de companys, malgrat que el jove passa forçosament, en aquesta edat, per un desfasament íntimament experimental entre l’ideal a què aspira i les dificultats de la seva realització.
1.5 La identitat.
La recerca de la identitat segons Erickson és una preocupació que té l’individu al llarg de tota la vida i el seu cim el trobem a l’adolescència. Si tenim en compte que a les societats industrials el període d’adolescència és molt llarg, és fàcil comprendre que, per elaborar la seva pròpia identitat, durant aquesta època es desenvoluparan greus crisis dins les quals tenen cabuda canvis significatius de la personalitat. Allport ha assenyalat que la tendència del jove vers la rebel.lia és un indicador clar de la recerca de la identitat. Es la rèplica al negativisme del nen de dos o tres anys.
En el procés d’elaboració del sentit de la identitat intervenen moltes variables; elements físics‑sexuals, necessitats intel.lectuals, socials, afectives, vocacionals i altres però sobresurten, prioritàries i molt significatives, dues d’elles com integradores de la resta, la variable pares i fills i el valor de la jerarquia de valors.
La relació pares‑fills positiva, implica assolir la identificació amb el pare del mateix sexe, servint aquest de model en el procés de la maduració sexual.
El valor de la jerarquia de valors és important en aquesta edat, perquè els problemes de responsabilitat moral i les normes de conducta són motiu de permanent preocupació en el jove.
El conflicte que l’individu sent en l’evolució de la identitat no pot deslligar‑se del problema dels valors. A fi que l’individu pugui mantenir una estabilitat en la concepció de si mateix, ha d’ésser fidel a determinats valors. Amb paraules d’Erickson: “jo diria que quasi tenim un instint de fidelitat, per això crec que quan s’arriba a una determinada edat, es pot i s’ha de ser fidel a alguna concepció ideològica.
Si el procés d’aconseguir un sentiment d’identitat és correcte, l’individu té la convicció que havia d’arribar a ésser tal com és. Aquest fet implica que se sent integrat amb si mateix i amb el seu entorn. Però per altra banda, cal puntualitzar que el sentit de la identitat és un ideal que ningú no arriba a assolir plenament, sinó que és una qüestió de grau que es desenvolupa durant tota l’existència de l’home.
1.6 Interessos
Ja és sabuda la importància dels interessos per a la millora de l’aprenentatge. La psicologia considera que els interessos són una necessitat mental que provoca l’activitat per satisfer‑los.
Durant la infància es tenen uns interessos molt concrets i es dóna valor a coses que no es poden tocar. Després de passar una etapa de transició, en la qual a molts preadolescentes els agrada, per exemple, col.leccionar objectes de valor molt subjectiu, adquireixen interessos més abstractes i valorats per la societat. També és molt freqüent, degut al període romàntic que estan vivint, escriure poesies i, fins i tot, diaris personals.
En l’aspecte professional tenen els interessos molt dispersos, les activitats i els treballs que els agraden avui poden no agradar‑los demà degut a que passen per una època de tempteigs que Super (1957) situa entre els 15 i 17 anys i Ginzberg (1951) entre els 10 i els 15 anys. Poc a poc el perfil d’interessos va cristal.lizant (aspecte que ja s’ha tractat al parlar de l’autoconcepte) i està influït per les aptituds, la personalitat i, de vegades, per l’herència, junt amb les oportunitats i valors socials.
Els interessos professionals han estat molt estudiats pels orientadors. En principi no hi havia un criteri únic per a definir‑los, fins que es varen arribar a considerar quatre tipus:
– els interessos expressats: són els que es manifesten verbalment,
‑ els interessos manifestats: són els que es donen a conèixer a través d’una activitat o professió
‑ els interessos inventariats: que es mesuren mitjançant una llista d’activitats i de professions que exigeixen una manifestació de preferències
‑ Els interessos comprovats: són els que estan mesurats per proves objectives de coneixements, atenció, etc.
Segons Super quan les preferències són constants durant cert període de temps, com passa a alguns infants i adolescents, acaben per influir en l’ocupació que desenvoluparan més tard.
Si el jove logra aconseguir una ocupació que estigui d’acord amb els seus interessos, el resultat serà una major satisfacció i ajust personal.
1.7 La joventut o alta adolescència
La joventut, anomenada també per diversos autors “alta adolescència” pot considerar‑se com un període comprès entre el final de l’adolescència i la vida adulta. La seva durada és variable i dependrà de nombrosos factors (culturals, racials, climàtics, ambientals i de desenvolupament i adaptació personal o individual.
Quant a trets característics d’aquesta edat es consideren els següents: el vigor, l’entusiasme, l’activitat física i mental, assimilació orgànica i intel.lectual, capacitat adaptativa, presa de decisions, etc.
Entre les nombroses classificacions de les etapes de desenvolupament humà i les seves característiques s’ha escollit les de Bianchi (1989) que explicita amb claredat l’etapa de la joventut o alta adolescència:
Edat cronològica
– Després dels 17 anys
Relació jo‑món
– Desenvolupament del pensament objectiu i del jo coneixement integrat del món
Motivacions bàsiques
– Elecció d’una forma de vida personal i professional
Conductes i vivències noves
– Síntesi de perspectives realistes i idealistes
– Assoliment d’una identitat personal i professional
Evolució sexo‑afectiva
– Sexualitat integrada amb l’amor, vivència completa
– Declinació de l’enamorament que dóna pas a la vivència plena de l’amor
Evolució vida familiar
– Equilibri en el procés de personalització i socialització
Problemes adaptatius
– Afany de modificar el món cultural. Progressiu equilibri
Evolució normal i filosofia de vida
– Assoliment de l’autonomia (la norma és acceptada per pròpia convicció) i responsabilitat
– Admet la dependència social, sense humiliació i la dependència sense aïllament
Evolució intel.lectual
– Assoliment de capacitat per a estudiar, pensar i crear o descubrir
– Consolidació del pensament científic
Evolució vida professional
– Es logra una lliçò de carrera i vida professional, es forma una mentalitat i una ètica de treball
Evolució de l’ús del temps lliure
– Selecció d’algunes activitats esportives, artístiques i recreatives, que sotmeten a l’exigència de l’estudi professional i el treball
2. CANVIS QUE ACOMPANYEN LA PUBERTAT
2.1 La crisi biològica
La pubertat és l’etapa de l’adolescència en que es realitzen més canvis biològics. L’eclosió dels canvis orgànics és el que assenyala l’inici de l’adolescència. Es pot entendre que en aquesta etapa es pateixi una metamorfosi.
Els indicadors de la transició a la pubertat són els següents: pèl púbic, pel axil.lar, creixement accelerat de talla i pes, canvis de veu, aparició dels segons molars, desenvolupament pélvic i mamari, primera menstruació (en les nenes), desenvolupament dels òrgans genitals, ejaculació seminal, barba (en els nens).
Les anàlisis clíniques de l’orina per observar la presència d’andrògens (en els nens) i la d’estrògens (en les nenes), així com les anàlisis radigràfiques dels ossos que permeten seguir el procès d’ossificació en els ossos de les mans, són dos dels criteris més precisos per al seguiment científic de la pubertat. Recents estudis científics (1983) intenten demostrar que en les dones el procés d’ossificació finalitza als 15 anys mentre que en els homes es perllonga fins passat els 25.
Dins de les variables que incideixen en l’edat de maduració es troben les següents:
– Components genèrics, hereditaris, tipus constitucional, salut, alimentació, clima.
2.2 Etapes
a) Pre‑pubertat, amb les següents característiques: creixement en talla i pes, aparició dels caràcters sexuals secundaris, desenvolupament de les glàndules sexuals però encara sense capacitat reproductora.
b) Pubertat, es donen les primeres ejaculacions seminals masculines i la menstruació femenina, canvi de veu, s’acuden els caràcters sexuals i es diferencien els aspectes característics de cada sexe.
c) Post‑Pubertat, en aquesta etapa es completa el procés de maduració, amb les següents caraterístiques: el cos adquireix el seu òptim desenvolupament i s’estabilitza la seva morfologia.Els òrgans genitals adquireixen la seva plenitud i aptitud funcional.
Normalment els casos de la pubertat femenina s’anticipen dos anys a la masculina.
2.3 Canvis en el desenvolupament físic‑motriu
A partir dels onze anys el creixement físic dels éssers humans pateix una acceleració important. Entre els onze i els setze es creix molt més que en els anys anteriors i posterios. A partir dels dotze anys creix l’esquelet, la musculatura, els òrgans interns i l’aparell respiratori. El pes corporal creix en relació a l’estatura, més en els homes que en les dones.
Les dones, dins de la morfologia corporal, s’eixamplen de caderes i augmenten el teixit adipós al voltant dels 15/16 anys. Els homes/nois eixamplen les espatlles i musculen la zona del coll, disminuint el teixit adipós des dels 14/15 anys.
2.4 Les causes que motiven els canvis físics
a) Causes internes: les hormones i el sistema nerviós central amb la hipòfisi i l’hipotàlem: la hipòfisi estimula la producció d’hormones pels ovaris, els testicles i les glàndules suprarenals. L’hipotàlem intervé estimulant químicament la hipòfisi i fa de regulador, activador i inhibidor.
b) Causes externes: Les condicions de vida, l’alimentació i la salut. L’herència genètica i la influència ambiental. Diferència d’uns països als altres, condicions climàtiques i desenvolupament econòmic.
Des de fa dos‑cents anys als països occidentals s’ha avançat en dos anys de mitja, aproximadament, l’aparició de la pubertat.
3. IMPLICACIONS EDUCATIVES
En relació a aquest període d’adolescència, de convulsió ideològica i psíquica, es poden observar dos tipus d’aspiracions dels alumnes adolescents vers l’àmbit escolar:
‑ les coses que se’ls ensenya
‑ la manera d’ensenyar‑les
a) Referent al que se’ls ensenya comenten sovint que no està relacionat amb la vida, almenys amb la seva vida Afirmen no veure aquesta relació.
No rebutgen, però, tota la tradició literària, històrica i científica, ans al contrari.
El que més desitjen és que se’ls mostrin els vincles amb el present, amb el que ells viuen; o, més exactament, desitgen que, partint dels seus interessos reals i concrets, se’ls ajudi a descobrir la manera de trobar l’home darrera de tot això, recorrent, sens dubte, al que constitueix el nostre patrimoni humà. Volen que se’ls ajudi a reflexionar, a pensar. Es tracta de quelcom que exigeix un esforç, el coneixement i l’adquisició d’un mètode que no tenen. Tampoc els resulta fàcil concretar els centres reals d’interès que no tenen de la seva vida.
Als professors els resulta difícil trobar l’equilibri necessari, encara que tots ells desitgen proporcionar una determinada suma de coneixements que per-metin anar més endavant, a temps que procuren oferir una formació personal.
b) En relació a la forma de ser ensenyats.
Els alumnes d’aquesta edat no volen ser tractats solament com alumnes.
Volen poder dir el que han de dir. Desitgen que se’ls consideri com a persones plenament adultes. Volen que se’ls demani la seva opinió, que se’ls indueixi aconseguir els seus desitjos de comprometre’s d’una manera personal.
El jove no demana que se l’aprovi un curs més, sinó que exigeix als professors que sàpiguen comprendre els seus desitjos i se’ls ensenyi a expressar‑los. Volen descobrir ells mateixos el que desitgen. No demanen que algú els ho digui sinó que exigeixen que se’ls ajudi a descobrir‑ho.
Els alumnes desitgen contactes autèntics amb els seus professors. Contactes humans, no hi ha cap dubte, però també contactes sobre els problemes precisos plantejats pels seus estudis.
Els professors no hauran d’abandonar les pròpies conviccions, ni els gustos, ni la manera de pensar sinó que hauran d’ajudar al jove a precisar els seus, instar‑lo a que desenvolupi el seu pensament fins al final, amb rigor cohe-rència i precisió i posant a la seva disposició els coneixements que ell mateix ha adquirit i que ha format la seva personalitat.
3. BIBLIOGRAFIA
– ANDERSON, R. C., FAUST, G. V.: Psicologia evolutiva. Trillas. México, 1987
– BIANCHI, A.E.: Psicología de la adolescencia. De sus conflictos y armonias. Troquel, SA. Buenos Aires, 1986.
– DD. AA.:Desarrollo psicológico y educación.Alianza Universidad.
– HURLOCK, E.: Psicología del adolescente. Paidós. Buenos Aires, 1980. 4a. edición
– PIAGET, J.: Estudios de psicología genética. EMECE. Buenos Aires, 1973
– PUIG I JOFRA: Per una Catalunya que no oblidi els joves.Diáfora. Barcelona, 1983.
– REIMPLEIN, H.: Tratado de psicología evolutiva. Labor, SA. Barcelona, 1983