Principis generals i aplicació a àrees o àmbits específics.
Sumari. Pàg.
1. INTRODUCCIO. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44.2
2. TECNIQUES D’ESTUDI I EL SEU DESENVOLUPAMENT
A PRIMARIA I A SECUNDARIA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44.2
2.1 Ambit normatiu. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44.2
2.1.1 La pràctica educativa. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44.3
3. PRINCIPIS GENERALS I APLICACIO A AREES O AMBITS
ESPECIFICS. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44.4
3.1 Classificació de les Tècniques d’Estudi. . . . . . . . . . . . . . . . . 44.4
3.2 Aplicació a àrees o àmbits específics. . . . . . . . . . . . . . . . . . 44.7
4. BIBLIOGRAFIA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44.11
1. INTRODUCCIO.
Les Tècniques d’estudi s’han d’entendre emmarcades en el currículum educatiu dins del concepte de “procediments”. Els procediments són un conjunt d’accions orde-nades i finalitzables, és a dir, orientades cap a la consecució d’una meta. Segons aquesta definició, els trets característics de qualsevol procediment serien aquests:
‑ Es refereix a una actuació.
‑ Es tracta d’una manera ordenada d’actuar, d’una seqüència d’accions.
‑ Aquesta situació s’orienta vers la consecució d’una meta.
Així, amb el mot procediments ens referim a qualsevol conjunt d’accions, la realització de les quals, permet arribar finalment a allò que un s’ha proposat. La complexitat dels procediments varia en funció del nombre d’accions o passos implicats en la seva realització, del grau de llibertat, en l’ordre de successió de les accions o passos i de la naturalesa de la meta cap a la consecució a la qual s’orienten. Sovint s’utilitzen els termes “destresa”, “tècnica”, “mètode” o, fins i tot, “estratègia” com a sinònims de “procediment”. Exemples de “procediments” són: restar portant‑ne, construir un plànol, fer un esquema, elaborar un resum, confeccionar un pla d’observació, etc.
Treballar els procediments a l’escola suposa, en definitiva, que es desvetlla el fet d’aprendre a actuar d’una manera eficaç envers les fites.
2. TECNIQUES D’ESTUDI I EL SEU DESENVOLUPAMENT A PRIMARIA I A SE- CUNDARIA.
2.1 Ambit normatiu
En els Decrets 95/1992 i 96/1992, de 28 d’abril s’estableix l’ordenació curricular de l’educació primària i de l’educació secundària obligatòria, respectivament.
En aquests Decrets es dicten per a cada àrea, els objectius generals, els continguts i els objectius terminals que determinen el tipus i el grau d’aprenentatge que, respecte dels continguts, hauran d’haver assolit els alumnes en finalitzar l’etapa.
En l’article 2, apartat 2.15, del Decret 95/1982 de l’ordenació curricular de l’educació primària, s’indica que aquesta tindrà com a finalitat que els alumnes, en acabar l’etapa, assoleixin les capacitats “d’aplicar, individualment i en equip, metodologies de treball individual, inclosa la utilització dels recursos de la tecnologia de la informació que estrimulen l’aprenentatge i la creativitat i permeter reduir tasques rutinàries”.
En l’article 2, apartat 2.11 del Decret 96/1992 de l’ordenació curricular de l’educació secundària obligatòria, s’indica que aquesta tindrà com a finalitat que els alumnes, en acabar l’etapa, assoleixin les capacitats “d’obtenir, seleccionar, tractar i comunicar informació utilitzant les fonts en què habitualment es troba disponible i les metodologies i els instruments tecnològics apropiats, procedint de forma organitzada, autònoma i crítica”.
2.1.1 La pràctica educativa
Síntesi de les diferents fases que el professorat haurà de realitzar per a determinar l’organització de l’aplicació de les tècniques d’estudi a un grup d’alumnes tant de primària com de secundària.
a) Determinar quines són les activitats de treball intel.lectual i els hàbits d’estudi que els alumnes necessitaran desenvolupar d’acord amb les ca- racterístiques de l’aprenentatge en les diferents àrees o crèdits del cu- rrículum.
b) Elaborar un pla comú i coordinat d’actuació per a l’aplicació de les tècni- ques a les diverses àrees:
‑ Quin o quins professors coordinaran i supervisaran l’aplicació de les tècniques, atès que caldrà establir uns criteris comuns tant d’aplicació com de seguiment de cada àrea o crèdit.
‑ Concreció de les tècniques específiques que es treballaran a cada àrea o crèdit.
‑ Disseny dels aspectes de planificació i organització personal del treball de l’alumne que es treballaran a les hores de tutoria de grup.
‑ Activitats i metodologia que s’emprarà.
‑ Durada d’aplicació de cadascuna de les tècniques.
‑ Valoració que es farà del procés. Aspectes que es tindran en compte: coordinació interna del professorat, tipus d’activitats que es realitzaran, opinió dels alumnes i nivell d’aprenentatge que assoleixen així com la transferència que en fan a altres aprenentatges.
3. PRINCIPIS GENERALS I APLICACIO A AREES O AMBIENTS ESPECIFICS.
Estudiar comporta situar‑se adequadament davant d’unes situacions d’aprenentatge, interpretar‑les i assimilar‑les, per la qual cosa és necessari conjugar els diversos factors que incideixen en l’estudi: l’ambiental, el funcional i l’intel.lectual.
Les Tècniques d’Estudi, a més a més de ser un instrument de treball intel.lectual que facilita l’aprenentatge en general, són també una finalitat en si mateixes, atès que ajuden a adquirir hàbits i destreses.
El domini de les Tècniques ha de proporcionar la consolidació d’hàbits com els de l’anàlisi i síntesi, d’investigació, de selecció, ordenació, elaboració i interpretació de dades, de classificació, jerarquització i valoració.
Facilitar que els alumnes adquireixin gradualment l’hàbit d’utilització de les tècniques d’estudi és ajudar‑los a estudiar d’una manera sistemàtica contribuint a que adquireixin un aprenentatge racional i un mètode de treball.
3.1 Classificació de les Tècniques d’Estudi
Les Tècniques s’agrupen en tres grans funcions:
Primera funció: la recollida de la informació
Es parteix de considerar l’alumne en situació de rebre missatges bé des d’una exposició oral, bé des de la recerca de material escrit.
En aquest apartat és de cabdal importància el paper de la lectura. No tan sols s’ha de potenciar en els primers anys d’escolaritat, sinó que ha de ser cuidat fins entrada l’escolaritat obligatòria i de forma intensa. Hi ha destreses i tècniques que completen la formació lectora, tant a nivell de guanyar velocitat lectora com per a millorar‑ne la comprensió.
Per a millorar la velocitat, cal exercitar molt la lectura i desenvolupar tècniques per a incrementar la velocitat: la lectura d’extrems o en zig‑zag, atendre a la part superior de les grafies, reducció de fixacions de l’ull, reconèixer els indicadors de velocitat: signes de puntuació i paraules indicadores: d’avanç, de pausa i de retrocés.
Per a augmentar la comprensió lectora cal que els alumnes treballin en profunditat l’enriquiment del vocabulari, les funcions dels verbs i els complements verbals i, per descomptat, que practiquin amb freqüència la lectura silenciosa acompanyada de diccionari.
Es necessari fer pràctiques sobre la recerca de la “idea principal” del paràgraf. Cada paràgraf conté un missatge o idea principal que queda corroborada per mitjà de les altres frases secundàries que repeteixen, justifiquen i comparen el que expressa la idea principal o nucli.
En aquestes frases secundàries s’observa normalment la repetició d’un mot que té relació amb el contingut de la idea principal.
Un altre apartat de la comprensió lectora de caràcter important és copsar l’estructura que té un text i analitzar els passos que ha seguit l’autor per desenvolupar el seu discurs. Aquesta anàlisi de l’estructura facilita i millora la comprensió ràpida del lector. Per regla general hi ha dos tipus d’estructura:
Estructura deductiva:
En aquests tipus d’escrits, ja als primer paràgrafs, s’avança la tesi que s’accepta. Després s’expressen les condicions particulars o exemples que ajuden a confirmar‑la i a comprendre‑la.
Estructura inductiva:
En aquests textos es plantegen primer les dades, les condicions particulars del tema treballat, etc. Tot el conjunt de dades aplegades queda reflectit als últims paràgrafs, lloc on s’engloba i s’eleva en una teoria general.
Altres tècniques, de caire més secundari però no per això menys necessàries per a la recollida de la informació oral i escrita són el “saber escoltar”. Aquesta tècnica es pot treballar realitzant activitats d’atenció i concentració. La presa d’apunts és una de les activitats que es realitza diàriament a classe a partir del cicle superior. Els apunts recullen el contingut d’estudi de la majoria dels alumnes. Cal ensenyar a l’alumne una correcta tècnica de recollida d’apunts, tenint cura de quina manera ho fa i rectificant i reorientant la metodologia quan calgui.
Segona funció: Tractament de la informació
Aquesta segona funció comprèn la de l’estudi actiu, que es realitza amb l’objectiu de preparar i organitzar el material per a fer més fàcil la comprensió i l’assimilació.
Tècniques més importants: el subrallat, l’esquema, el resum, el treball amb fitxes; l’ús del llibre: autors, edicions, lectura del pròleg, índex; la recerca bibliogràfica: consulta a diccionaris, diaris, revistes; la preparació dels exàmens: la planificació i l’organització personal, tècniques memorístiques, recursos per al repàs, recursos per al control de l’ansietat…
Tercera funció: Expressió de la informació
Recollit i treballat el material d’estudi i un cop assimilats i retinguts els diversos continguts a través de l’anàlisi, associació i memorització, l’alumne ha de transmetre bé, de forma oral o escrita, el fruit de la seva reflexió i comprensió. Les tècniques d’expressió de la informació capaciten l’alumne per a saber “dir” i manifestar el que ha après.
Les tècniques principals que es troben en aquest apartat són: presentació oral d’un dels treballs (tècniques d’exposició: el gest, el to de veu, les pauses); presentació escrita d’un treball (la presentació: marges, espais, ordenació del treball, les notes a peu de pàgina, la bibliografia…); l’elaboració dels exàmens escrits tècniques de rapidesa i de presentació; el diàleg, la conferència, la narració, la dramatització, el monòleg, etc.
Hi ha activitats que queden al marge de les tècniques d’estudi que s’han exposat però que tenen una forta repercussió cara la motivació d’estudi en l’alumne. Aquestes serien “la planificació i l’organització del temps” i “el lloc d’estudi”.
En l’àmbit de la planificació i l’organització del temps cal treballar aspectes sobre la distribució del temps personal, el pla de treball, l’agenda escolar. En quant al lloc d’estudi, cal incidir en qüestions com ara: la postura corporal, el silenci, la il.luminació. Caldrà fer‑los reflexions sobre com ha de ser l’ambient d’estudi a classe i a la llar. Donar‑los a conèixer les hemeroteques i biblioteques de l’entorn, les més ben dotades de la ciutat, les específiques, etc. Per als alumnes de cicle superior i secundària es poden treballar les tècniques esmentades a partir del passi d’un qüestionari previ que permeti conèixer la situació de cada alumne. També és aconsellable treballar‑ho en alguna sessió de dinàmica de grup, en les sessions de tutoria per tal que els alumnes mateixos aportin criteris i solucions a aquests temes.
3.2 Aplicació a àrees o àmbits específics
Essencialment és en l’àrea de llenguatge on es pot aprofundir més en la siste-matització de les tècniques d’estudi.
Es recurrirà, doncs, a aquesta àrea, per facilitar majoritàriament l’aprenentatge de les tècniques. Si bé aquests aprenentages s’hauran d’extrapolar a totes les àrees del coneixement. Bàsicament el professor haurà de fer el seguiment i aprofundiment de les tècniques, sense excloure’n cap, en les àrees de: coneixement del medi: social i cultural i coneixent del medi: natural. En làrea de matemàtiques cal treballar el vocabulari específic.
Pel que fa a l’Educació Primària (Decret 75/1992, d’ordenació curricular), es descriuen explícitament en l’àrea de llengua els continguts de procediments, d’actituds, valors i normes que l’alumne haurà d’assolir. Entre aquests continguts es destaquen les següents tècniques d’hàbits d’estudi:
Procediments
Comprensió i expressió oral
‑ Producció oral de models i estructures de tipologia diversa (conversa, narració, descripció, argumentació, exposició de temes, dramatització).
Comprensió i expressió escrita
‑ Us de recursos per a la comprensió: diccionaris, índex, alfabet…
‑ La lectura com a recerca d’informació
Actituds, valors i normes
‑ Audició atenta i crítica
‑ Interès per a la recerna de nous coneixements
‑ Habituació a l’ús del diccionari
‑ Interès per enriquir el vocabulari
En referència a les Tècniques d’Estudi (Area de Llengua) s’estableixen, entre
altres, els objectius terminals següents:
‑ Utilitzar les estratègies i habilitats necessaries per a una bona comprensió (formulació de preguntes sobre el text, identificar la idea principal i les parts del text) i rapidesa lectora (ampliació del camp visual, memorització de paraules, atenció).
‑ Distingir i criticar els indicadors externs d’un llibre (títol, índex, etc.), un text (títol, subratllat, etc.), un diccionari o una enciclopèdia (ordre alfabètic) hi ha altres suports d’informació diversos (anuari, base de dades) per facilitar la recerca d’informació i la seva comprensió.
‑ Reconèixer els diferents tipus de textos segons la seva funcionalitat i pre- sentació.
Pel que fa a l’Educació Secundària Obligatòria (Decret 96/1992 d’Ordenació Curricular).
Relació dels continguts de procediments de l’àrea de llengua que fan referència a les tècniques i hàbits d’estudi:
Procediments
Llengua oral
‑ Producció dels missatges orals del tipus següent: descripció, narració, instrucció, explicació i exposició.
‑ Memorització de textos breus de prosa i recitació de poemes.
‑ Dramatització.
‑ Resum de missatges orals.
Llengua escrita
‑ Comprensió lectora.
‑ Resum de textos escrits.
‑ Elaboració d’esquemes.
‑ Tècniques de reescriptura i manipulació de textos escrits.
‑ Us del diccionari.
Relació d’objectius terminals de l’àrea de llengua (tècniques d’estudi):
‑ Expressar opinions raonades a propòsit de les comunicacions orals en què l’alumne pugui tenir un paper de receptor: tant si són procedents dels mitjans de comunicació social com de la vida escolar, cultural i social.
‑ Produir missatges orals, espontàniament o amb preparació prèvia, amb ordre, coherència i claredat.
‑ Distingir els principals tipus de textos per la seva finalitat i marques textuals, identificant‑ne les característiques i els elements bàsics que els defineixen.
‑ Resumir textos de tipologia diversa relacionats amb les àrees del currículum.
‑ Manejar diferents tipus de diccionaris: generals, enciclopèdies i de traducció, tot reconeixent, quan escaigui, les parts d’un article i interpretant‑ne les abreviatures.
‑ Utilitzar el concepte d’índex i les eines de tecnologia de la informació per a la cerca i recuperació d’informació continguda en bases de dades, enciclopèdies i diccionaris electrònics.
‑ Identificar els elements textuals: parts del text, elements introductoris, elements relacionats i altres elements rellevants.
BIBLIOGRAFIA
– ARNAIZ I ALTRES:
La Lectura. Mòduls Tècniques d’Estudi.
Departament d’Ensenyament. Generalitat de Catalunya, 1990.
– HERNANDEZ DEL PIN, F.:
Aprendiendo a aprender.
Grupo Editorial. Murcia, 1990.
– MANENT, M. I ALTRES:
Tècniques de Treball i Estudi.
Dossiers Rosa Sensat. Barcelona, 1989.
– NOGUEROL, A.:
Tènciques d’Aprenentatge i Estudi.
Graó, Barcelona, 1989.
– QUINTERO MARQUEZ, L.:
Hàbitos de Estudio.
Trillas. México, 1990.
– RIART, J., SOLER, M.:
La comprensió i la velocitat en la lectura.
Guix‑dos, núm. 22 (Suplement Guix núm. 184). Barcelona, 1993.
– SALAS, M.:
Técnicas de estudio para enseñanzas medias y universidad.
Alianza Editorial. Madrid, 1990.