Sumari. Pàg.
1. INTRODUCCIO. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53.2
2. EXPERIENCIA I INNOVACIO EDUCATIVA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53.2
2.1 Experimentació. Investigació-acció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53.3
2.2 Innovació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53.4
3. DIMENSIONS I PROCESSOS DE LA INNOVACIO EDUCATIUS. . . 53.5
4. FASES I ESTRATEGIES PER A LA INNOVACIO CURRICULAR. . . 53.6
4.1 Fase de planificació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53.6
4.2 Fase de disseminació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53.6
4.3 Fase d’adopció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53.7
4.4 Fase d’implantació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53.7
4.5 Fase d’avaluació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53.7
5. PROBLEMES I ESTRATEGIES EN LA INTRODUCCIO
D’INNOVACIO EDUCATIVA A L’ESCOLA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53.8
5.1 Variables a tenir en compte. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53.8
5.2 Estratègies d’introducció d’innovacions educatives. . . . . . . . . . . 53.8
6. BIBLIOGRAFIA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53.9
1. INTRODUCCIO
La innovació és un procés en el que entren en joc múltiples factors i variables. Precisament, en la mesura en que es tracta d’un procés, la innovació és molt més que la mera elaboració per experts d’un programa o d’un projecte o d’un simple disseny de noves experiències a les aules per part dels professors o dels centres. Si pensem en el canvi educatiu com un procés, hem de dedicar una atenció especial a les pràctiques institucionals i personals en les que es controla i es desenvolupa aquest canvi.
De manera molt particular, dins l’àmbit de la pràctica és on es donen i es condensen una pluralitat de variables, factors, dimensions de la innovació.
Tota dinàmica de canvi ve conformada per dimensions més àmplies, així que sigui quin sigui el seu nucli o centre d’interès, la innovació educativa constitueix un conjunt de processos força complexes a la constitució de la qual apareixen dimensions de tipus socio-polític, tecnològic, institucional, personal, etc.
2. EXPERIMENTACIO I INNOVACIO EDUCATIVA.
El canvi educatiu, les reformes i la innovació curricular, la renovació de l’ensenyament, són termes amb els quals s’intenta definir una sèrie de fenòmens, dimensions i processos educatius en relació al sistema escolar.
Parlar d’innovació exigeix partir del fet que ens referim a un fenòmen complexe mancat d’uns límits precisos i obert a múltiples interpretacions i perspectives. De fet, es tracta d’un àmbit d’estudi modulat per dimensions polítiques, socials, escolars, personals, estructurals i fins i tot simbòliques en el qual es desenvolupen processos i tasques difícilment acotables amb precisió.
La innovació pot ser definida, descrita i interpretada de diverses maneres. Comunment, sembla que hi ha un cert concens per considerar que una reforma és un
canvi a gran escala, mentre que la innovació ho seria a un nivell més concret i delimitat i l’experimentació seria la primera fase de la innovació.
2.1 Experimentació. Investigació-acció.
Els investigadors han utilitzat el mètode de Fisher en l’aplicació dels models experimentals a l’avaluació de l’ensenyament i del currículum de les escoles. Es suposa que un procediment d’ensenyament o un currículum pot ser sotmes a comprovació d’acord amb la seva producció sense un autèntic marc teòric, ja que segons aquest autor, el procediment experimental permet davant una determinada probabilitat apostar per una hipòtesi sustantiva front una hipòtesi nul.la, afectant la precisió de la hipòtesi sustantiva a la probabilitat.
La investigació és una indagació sistemàtica i mantinguda, planificada i autocrítica que està sotmesa a la crítica pública i a les comprovacions empíriques.
La investigació-acció es pot concebre com una investigació en la que un procediment experimental ha de ser justificat com un acte en un camp sustantiu de l’acció.
La investigació-acció és doncs, un tipus d’investigació social aplicada que difereix d’altres varietats pel caràcter inmediat de la implicació de l’investigador en el procés de l’acció.
La investigació és educativa en la mesura que es pot relacionar amb la pràctica de l’educació, que es realitza dins d’un projecte educatiu i enriqueix l’empresa educativa.
La Reforma educativa és definida per en Sack (1981) de la següent manera: “La Reforma es una forma especial de cambio, que implica una estrategia pla-nificada para la modificación de ciertos aspectos del sistema de educación de un país, con arreglo a un conjunto de necesidades, de resultados específicos, de medios y de métodos adecuados.”
En termes molt similars, A. Yoloye (1981) defineix la Reforma educativa com “aquella política y programa que apuntan a introducir un cambio en todo el país, un nuevo rumbo, en uno o varios aspectos del sistema educatiu.”
2.2 Innovació
Per altra banda, s’utilitza el terme d’innovació per referir-se a termes més concrets i a menor escala: “un intento más puntual para mejorar o modificar determinados aspectos del proceso de educación” (Sack, 1981). Es tractaria d’una intervenció més centrada en la pràctica educativa que en el sistema educatiu com un tot estructural en el qual es desenvolupa i està inserida en aquesta pràctica.
El caràcter més concret i específics de la innovació s’explicita en les definicions següents:
Miles (1964): “un cambio deliberado, original, específico, que es considerado como promotor de una mayor eficacia en el cumplimiento de los objetos del sistema.”
Així, quan es parla d’innovació ens referim als canvis “quantitativament” menors, als canvis amb els quals es preten modificar no el sistema educatiu d’un país sino només alguns elements o dimensions particulars d’aquest sistema.
Com assenyala Marklund (1981), per que una innovació pugui considerar-se una innovació ha se suposar un canvi qualitatiu en les pràctiques educatives.
Així, mentre una Reforma suposaria canvis fonamentalment estructurals, la innovació estaria més relacionada amb els procesos educatius i els seus contextos més immediats de funcionament. De tota manera seria difícil pensar en la innovació com un canvi aillat que incideix en aspectesmolt concrets de la realitat educativa d’una manera fragmentària. La millora d’un element del sistema educatiu incidirà probablement sobre altres elements i dimensions. Podria introduir-se un canvi innovador a nivell d’objectius d’ensenyament i això, tret que sigui purament simbòlic, hauria de repercutir en les estratègies d’ensenyament, en els procediments d’avaluació,…
Podriem doncs utilitzar el terme d’innovació per referir-nos a dinàmiques explícites que pretenen alterar les idees, concepcions, finalitats, continguts i pràctiques escolars en alguna direcció renovadora en relació a allò que existeix.
La innovació educativa com a procés qualitatiu ve donada per diferents i múltiples dimensions i processos que si per una banda el fan complexe, per altra banda el configuren com una tasca socialment necessària, escolarment útil i probablement enriquidora a nivell personal.
3. DIMENSIONS I PROCESSOS DE LA INNOVACIO EDUCATIVA.
Leithwood (1981) defineix nou dimensions de la Innovació curricular:
1. Pressupòsits de base i aspiracions
2. Objectius
3. Conductes d’entrada d’alumnes
4. Continguts
5. Materials instructius
6. Estratègies d’ensenyament
7. Experiències d’aprenentatge
8. Temps
9. Instruments i procediments d’avaluació
Fullan i Pomfett (1977) consideren que en podem distingir cinc:
1. Canvis en assignatures i materials.
2. Alteracions estructurals, referides als canvis en l’organització formal i al medi físic en el que es desenvolupa l’ensenyament, per adequar els canvis a la pràctica.
3. Canvis conductuals o manifestacions conductuals del canvi en les funcions i relacions funcionals dels subjectes implicats.
4. Coneixement i comprensió que tenen els usuaris de la Innovació sobre diferents aspectes de la mateixa.
5. Necessitat que totes les persones implicades en el canvi el valorin positivament i es comprometin en el seu endegament.
4. FASES I ESTRATEGIES PER A LA INNOVACIO CURRICULAR.
4.1 Fase de planificació.
– fase més important del canvi educatiu.
– fase que està encaminada a la legitimació i justificació, a la discussió i elaboració d’idees i d’aspiracions, a l’ordenació prèvia de cursos d’acció previsibles per aconseguir finalitats socials i personals, instructives, d’aprenentatge.
– fase en la qual es delimita a partir de tres variables:
* en quina base es fonamenta l’elaboració del projecte,
* qui el realitza,
* quins són els criteris que el fonamenta.
4.2 Fase de disseminació
– fase en la es dona a conèixer una innovació als “usuaris” per la seva adopció i utilització.
– fase que es pot entendre des de tres concepcions:
* disseminació des d’una perspectiva tècnica
* disseminació com utilització del coneixement
* disseminació des d’una perspectiva cultural.
– fase en la qual hi haurà una familiarització del projecte per part del professorat, la seva anàlisi i reflexió i totes les decisions que permetran convertir un programa sense vida en un programa operatiu i existencial si utilitzem termes de Goodlad (1979)
4.3 Fase d’adopció
– fase en la que el o els professors decideixen si es posa en pràctica o es refusa el projecte d’innovació determinat.
– fase en que es produeix el canvi
– fase en la qual es desenvoluparà i utilitzarà la informació i es formularan els principis que permeten adoptar i facilitar les innovacions educatives.
– fase clau i final del procés innovador
– fase en que es dona el procés de movilització cap al canvi a la pràctica.
4.4 Fase d’implantació
– fase en la qual el projecte comença a ser desenvolupat a la pràctica.
– fase molt crítica perque determina en última instància la trajectòria de la innovació.
– fase en la que es dona el procés que comença amb la selecció de finalitats i de mecanismes necessaris per la seva consecució i finalitza amb la seva materialització i rutina a l’aula segons Kutner (1983).
– fase a partir de la qual es podrien establir tres models de posta en pràctica segons Berman (1981): el model de gestió, el model de l’aprenentatge i el model de negociació.
4.5 Fase d’avaluació
– fase en la qual s’avalua el procés d’innovació
– fase en la qual es pot enfocar l’avaluació de programes a partir de la taxonomia que presenta House (1980) en relació a models d’avaluació:
* anàlisis de sistemes
* objectius de conducta
* presa de decisions
* avaluació sense referència a finalitats
* crítica artística
* acreditació
* adversari
* Transacció o estudi de casos.
* fase en la qual s’haurà d’especificar:
* aspectes a avaluar
* instruments, procediments i tècniques a utilitzar per avaluar
* qui realitzarà l’avaluació
* en quin moment
* realitzar un informe final
* presa de decisions conseqüent.
5. Problemes i estratègies en la introducció d’innovacions educatives a l’escola
5.1 Variables a tenir en compte per preveure una innovació
– l’abast del canvi
– la finalitat de la innovació
– el suport tècnic
– la necessitat de recursos
– el context en que es dona
– la preparació del professorat
– l’organització que suposa
– les modalitats d’avaluació
– etc
5.2.- Estratègies d’introducció d’innovacions educatives
– elaboració d’un informe inicial de la situació
– Presentació de conclusions d’altres iniciatives
– Simulacions
– anàlisi de casos
– reunions de treball
6. BIBLIOGRAFIA.
– STENHOUSE, L.:
Investigación y desarrollo del currículum.
Ed.Morata, 1987
– GONZALEZ, MT.; ESCUDERO, J. M.:
Innovación educativa: teorías y procesos de desarrollo.
Ed Humanitas.1987
– STENHOUSE, L.:
La investigación como base de la enseñanza.
Ed.Morata 1985
– GIMENO, J.:
El currículum: una reflexión sobre la pràctica.
Ed. Morata, Madrid 1991.