Programes de prevenció, intervenció i tractament enfront problemes de desenvolupament de la personalitat
Sumari: Pàg.
1. INTRODUCCIO. . . . . . . . . 69.2
2. AGRESSIVITAT I AMBIENT SOCIAL. . . . . . . . . . 69.2
3. TRASTORNS DEL COMPORTAMENT. . . . . . . . . 69.3
4. TRASTORNS PSICOSOMATICS. . . . . . . . . . . . . 69.5
5. TRASTORNS GREUS DE LA PERSONALITAT. . 69.5
6. EL PAPER DE L’ESCOLA. . . . . . . . . . . . . . . . . . 69.6
7. BIBLIOGRAFIA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69.8
1. INTRODUCCIO.
Quan es parla d’alteracions comportamentals i conductes asocials, és bo recordar que qualsevol fet és un producte de múltiples interaccions i la seva anàlisi real adquireix sentit en la consideració de la seva globalitat.
De la mateixa manera, els conceptes del que es jutja “normal” i el que es considera patològic són interdependents i estan estretament relacionats amb el marc social que els hi dóna abric i origen.
Així, molts cops es considera dins l’àmbit de la “normalitat” als individus perquè no manifesten símptomes de conflictivitat quan el que existeix en realitat és només una actitud adaptativa i conformista que no possibilita el seu total desenvolupament.
Al llarg d’aquest tema estimarem aquells aspectes que, amb major freqüència, poden presentar‑se als centres amb els alumnes en edats compreses en els límits de l’adolescència, això si, de manera breu i prou superficial, així com les pautes que marcarien el caràcter d’una intervenció des del centre mateix, com a actuació pròpia de la tasca d’aquest.
2. AGRESSIVITAT I AMBIENT SOCIAL.
Molt cops s’ha dit que l’agressivitat s’aprèn i, sens dubte, en certs mitjans sòcio‑culturals aquestes respostes arriben a constituir un llenguatge totalment acceptat dins la família i la classe.
L’aprenentatge de l’agressivitat directa és ràpid i profund. L’escassa capacitat de reflexió, la manca de punt de referència estables i l’excitabilitat a l’ambient ajuden a fer de la violència quasi l’única resposta enfront situacions de malestar.
Bandura (1974) recolza la seva aportació al voltant de l’agressivitat sobre la teoria de l’aprenentatge social que es fonamenta en l’aprenentatge per observació de models.
Lligada amb aquesta aportació teòrica hi hauria l’evidència de la marginació social com a una de les fonts de trastorns comportamentals a l’adolescència.
Pel que fa a la marginació social, hi ha dos tipus de processos de marginació:
1. Els dels grups socials que no coincideixen amb els valors dominants.
2. Els dels grups socials o individus que si s’adhereixen a les pautes de conducta que responen als valors majoritaris, però que la mateixa societat no els hi proporciona els mitjans i recursos necessaris per a realitzar aquests valors.
Ambdues situacions poden cristal.litzar en manifestacions individuals diverses als centres i troben a l’adolescència altres elements complementaris subjectes d’anàlisis més globals.
3. TRANSTORNS DEL COMPORTAMENT.
3.1 La inestabilitat
Es parla de “caracterialitat” en els casos de trastorns del comportament, en la mesura que es pretén emmarcar la conflictivitat a un nivell superior.
No acaba d’ésser una terminologia clara, però en general fa referència a aquells adolescents en els que el “pas a l’acte” és una conducta freqüent i en els que no sembla existir una assumpció de l’acció comesa o una possible culpabilitat enfront la mateixa.
3.2 L’absentisme escolar
Com a tal s’entén la manca d’assistència al centre escolar de forma regular.
Es presenta de diverses maneres i en edats diferents. Dins d’ell es poden distingir els següents tipus:
a. Absentisme per malaltia
b. Absentisme psicosocial: quan es produeix una interiorització per part de l’adolescent de la minusvaloració que el seu entorn familiar fa de la institució escolar.
c. Absentisme estructural‑escolar: quan l’organització i la dinàmica escolar generen un rebuig dels alumnes.
c) Absentisme sòcio‑cultural: quan l’adolescent assumeix determinats valors predominants en el seu entorn, contradictoris amb els valors escolars.
3.3 Conductes delictives
La proliferació ‑no és imparcial parlar d’augment‑ de conductes delictives venen vinculades ‑sovint‑ a la societat de l’opulència on els casos de mancança són nombrosos.
Sovint, cal pensar que les institucions que emmarquen la vida de qualsevol individu s’han mostrat en el cas dels col.lectius marginals, incapaços d’acomplir el seu objectiu primordial pel que fa a la socialització de nens i adolescents.
Hi ha vàries teories al voltant d’aquestes conductes delictives: La teoria interaccionista entén que la delinqüència no és una característica de l’autor d’un delicte sinó que depèn de la interacció existent entre qui realitza l’acte punible i la societat.
Maillox exposa la seva teoria de la “identitat negativa”, segons la qual el des-gavell de l’esfera social s’origina n la imatge negativa que els pares es formen i de la confiança que tinguin en la forma de desenvolupament.
La teoria de l’etiquetament el defineix com un procés pel qual es crea un “rol” desviat que es manté mitjançant la imposició d’etiquetes negatives.
Les característiques de les etiquetes serien:
1. Són el principal element d’identificació
2. Les etiquetes socials originen “auto‑etiquetes”
3. Les etiquetes originen “expectatives”
4. Les etiquetes poden perpetuar el comportament.
Sens dubte, si per qualsevol individu resulta molt difícil l’obtenció de l’autoconcepte, encara és més dramàtic durant l’adolescència, en la que, per la rapidesa dels canvis físics, ni el propi cos arriba conèixer‑se.
3.4 La inhibició
La inhibició és un tipus de conducta freqüent en l’adolescent, que pot desembocar en el fracàs escolar.
La inhibició pot posar‑se de manifest, tanmateix, en conductes de caràcter cognitiu i parlem llavors d’una inhibició intel.lectual que pot abarcar diferents àmbits i presentar diferents interioritzacions en nens o adolescents amb capacitats intel.lectuals normals o elevades.
A cops, en l’adolescència, al costat del desig de prosseguir estudis, apareix un sentiment d’incapacitat per fer‑ho, que pot provar finalment un rebuig o un menyspreu aparent.
4. TRANSTORNS PSICOSOMATICS.
Es coneix com a tals, tots els diversos tipus de problemes que tenen en comú el lloc privilegiat que en la seva simptomatologia ocupa el cos.
Dins d’aquests trastorns psicosomàtics s’inclouen vòmits, migranyes, nàusees, etc.
5. TRANSTORNS GREUS DE LA PERSONALITAT.
5.1 Psicosi
Ajuriaguerra assenyala que en el “nucli estructural” hi ha:
a) L’existència d’una angoixa primària d’aniquilació
b) La no distinció entre “jo” i “no‑jo”.
c) La utilització de mecanismes de defensa arcaics com l’escisió, per exemple.
d) La ruptura amb la realitat
Pel que fa a les conductes, el mateix autor assenyala les següents:
a) L’aïllament
b) Aparició de conductes motores estereotipades
c) Trastorns del llenguatge
d) Trastorns de les funcions intel.lectuals
e) Trastorns afectius
f) Trastorns psicosomàtics en l’àrea de l’alimentació, de la son, etc.
g) Trastorns de les conductes mentalitzades
5.2 La neurosi
La neurosi és una organització controvertida en el cas de l’adolescent basada segons algunes teories en la rigidesa de l’ús de mecanismes de defensa.
5.3 Anorèxia
Afecta principalment a adolescents entre 15 i 18 anys, especialment noies de medis socioeconòmics mitjans i elevats.
S’inicia per un temor a l’obesitat que s’acompanya de conductes i accions dirigides a perdre pes.
6. EL PAPER DE L’ESCOLA.
Millorar la qualitat de l’ensenyament suposa oferir respostes cada cop més adequades a les característiques individuals dels nens i tanmateix a les seves necessitats socials i situacions carencials.
Així l’escola ha de considerar‑se també, com un lloc capaç de produir processos d’integració, de normalització i de respecte profund a la diversitat.
Qualsevol programa d’atenció a les situacions de trastorns comportamentals i conductes asocials des de l’escola ha de partir d’aquest mar teòric i del plantejament inicial d’una valoració diagnosticada.
Aquesta valoració diagnosticada ha d’abraçar diferents aspectes
a) D’una part que fa referència als aspectes directament lligats al rendimen intel.lectual i als aprenentatges.
b) Es més important diagnosticar al nen en la seva globalitat, més enllà del seu rendiment.
c) Interessa conèixer a fons el marc familiar i sociocultural.
Així, aquests aspectes ‑tots ells components d’un marc globalitzador‑ precisen de diverses tècniques per tal d’ésser informats. Entre d’elles destacarien:
a) Proves sistematitzades de rendiment
b) Qüestionaris
c) Observacions sistematitzades i lliures
d) Entrevistes
7. BIBLIOGRAFIA.
– DSM-III-R: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Masson, 1988