Sumari. Pàg.
1. ELS ALUMNES SOBREDOTATS. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76.2
1.1 Característiques dels alumnes sobredotats . . . . . . . . . . . . . . . . 76.2
2. POSSIBILITATS EDUCATIVES QUE ELS OFEREIX EL
CURRICULUM EN LES DIFERENTS ETAPES. . . . . . . . . . . . . . . . 76.5
2.1 El Projecte curricular de centre. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76.6
3. EL TREBALL EDUCATIU AMB AQUESTS ALUMNES. . . . . . . . . . . 76.6
4. BIBLIOGRAFIA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76.8
1. ELS ALUMNES SOBREDOTATS
La gran majoria de les varibles psicològiques són del tipus multifactorial. Això és; estan formades per múltiples elements (factors) que interactuen entre ells, resul-tant‑ne d’aquesta interacció el nivell final de la variable. Entre aquestes variables podrem citar la motivació, la memòria, la sociabilitat, el cansament o, molt es-pecialment, la intel.ligència.
Un fet prou observat és que totes les variables multifactorials presenten una dis-tribució típica i característica: l’anomenada distribució normal. El fenomen més propi d’aquesta distribució és la concentració de la problació en els valors centrals de la mateixa, mentre que aquesta concentració disminueix de forma progressiva en els valors més baixos o més alts.
Més enllà de la terminologia estadística i de les propietats matemàtiques, aquesta forma de distribució genera una diferenciació prou important en l’estudi dels valors d’una variable: els conceptes dicotòmics de Normalitat i Excepcionalitat.
Quan es tracta el tema de la intel.ligència, una de les varibles psicològiques més complexa, es pot constatar que segueix la distribució normal. Apareix aleshores el gran grup de població amb intel.ligència normal i els dos petits grups d’intel.ligència excepcional. El grup excepcional que supera en molt la mitjana de la distribució és el que està constituït pels subjectes sobredotats.
En aquests tipus d’alumnes la presència d’un alt nivell d’intel.ligència condiciona una sèrie de característiques específiques.
1.1 Característiques dels alumnes sobredotats
Per un costat es tracta d’alumnes amb una elevada capacitat de processar informació, tant en forma global com en la majoria dels seus components més elementals.
L’alumne sobredotat té una alta capacitat de pensament convergent (pensament de tipus lògic, de relacions causa‑efecte, etc.). Aquesta capacitat està combinada amb un alt nivell de creativitat (generació de moltes possibles solucions o vies de solució a un mateix problema) com a bases de processament de la informació. També disposa en un nivell força elevat els altres aspectes funcionals cognitius, com la memòria, la percepció, l’atenció, etc.
La capacitat cognitiva de l’alumne sobredotat acostuma a estar relacionada amb una elevada disposició per a l’aprenentatge. El nen sobredotat no s’especialitza en una àrea concreta d’aprenentatge, normalment manifestarà un rendiment excepcional en totes les àrees educatives, integrant un gran nombre d’elements d’informació en un període relativament curt de temps.
El procés maduratiu d’aquests individus és bàsicament equivalent a altres alumnes, amb la diferència que poden extreure una major informació de les experiències viscudes. A llarg termini s’acaba constatant, però una major maduresa emocional que els seus companys normals tot i que la diferenciació en aquest camp és, sovint, paulatina i força lenta.
Hi ha aspectes de la personalitat del nen sobredotat que que evolucionen de forma diferent que en el nen normal. Acostuma a mostrar un nivell elevat d’autoestima i confiança, fruit de l’èxit que aconsegueix en les seves activitats. Per altra banda, li agrada relacionar‑se amb companys de major edat, en base al seu nivell més alt de coneixements ‑que no de maduresa emocional‑. Aquest tipus de relació els resulta altament motivadora.
Respecte als propis companys de classe l’alumne sobredotat pot presentar una doble relació. Normalment gaudeix d’una bona acceptació i prestigi social, en base al seu bon rendiment acadèmic, però amb una certa freqüència entra en dinàmiques d’envejes i competències amb els companys per dues raons principals:
a) Diferencialitat: el nen sobredotat sovint és considerat com estrany donat que empra un vocabulari especial, planteja qüestions poc usuals i sovint incom- prensibles per als seus companys.
b) Mostres d’autoconfiança, en alguns casos apropant‑se a la prepotència, re- sultant “repelent” per als companys.
Aquestes dues tendències de relació social poden donar‑se per separat o bé solapades. Molt al contrari, sovint es pot observar una tendència al lideratge prou accentuada.
Hi ha dues característiques d’especial interès en el context educatiu:
a) motivació/avorriment
b) independència d’acció
En el primer cas, la motivació d’aquests alumnes apareix com a element a tenir en compte de forma prioritària, ja que és la base que el nen manifesti de forma productiva les seves potencialitats. Si l’alumne es centra en la dinàmica d’avorriment, fet molt freqüent a l’aula en aquests tipus de subjectes, la seva motivació decreix de manera notable en detriment del seu nivell d’aprenentatge.
En el cas de la independència d’acció, l’alumne sobredotat està capacitat per treballar de forma autònoma dins i fora de l’aula amb resultats molt acceptables. En aquesta capacitat de treball independent rau la diferenciació de coneixements respecte els companys. Aquesta diferenciació de coneixements correspon tant a la seva quantitat com a l’aprofundiment i a la interconnexió.
L’alumne sobredotat adquireix coneixements pel seu compte a l’aula i fora d’ella (mitjans de comunicació, altres llibres, adults, etc.). D’alguna manera l’alumne sobredotat té motivacions íntimes pel que fa a l’obtenció de coneixements, conduint‑lo a una recerca sistemàtica i en múltiples camps de coneixement. Aquests aprenentatges els realitza sovint de manera estructurada.
2. POSSIBILITATS EDUCATIVES QUE ELS OFEREIX EL CURRICULUM EN LES DIFERENTS ETAPES.
Amb el Decret 94/1992, el Decret 95/1992 i el Decret 96/1992 del Departament d’En-senyament de la generalitat de Catalunya, s’estableix l’ordenació curricular dels ensenyaments de l’educació infantil, l’educació primària i l’educació secundària obligatòria, respectivament.
En aquests Decrets s’estableixen, per a cada àrea, els objectius generals, els continguts i els objectius terminals que determinaran el tipus i grau d’aprenentatgeque, respecte dels continguts, que hauran d’haver assolit els alumnes en finalitzar l’etapa.
Els objectius terminals són els objectius que s’han de prendre com a referència per a l’avaluació del procés d’ensenyament‑aprenentatge.
Aquesta ordenació curricualr s’ha de prendre com a referència obligada que pro-porciona les directrius generals i bàsiques per a la planificació i l’actuació educativa a l’escola i ha de servir de guia i d’orientació de la pràctica pedagogica.
El caràcter obert del currículum ha de traduir‑se en cada etapa educativa en l’adop-ció d’una estructura formal del mateix.
Permet utilitzacions múltiples i variades atenen a:
‑ Les necessitats educatives dels alumnes
* Les orientacions didàctiques diverses que poden adoptar els professors o les escoles en el marc, però, d’uns principis pedagògics essencials.
* Cal afirmar que aquestes orientacions curriculars demanen al professorat tenir una formació en tècniques de planificació i un esforç considerable d’orga- nització escolar per tal d’atendre les necessitats de la pròpia realitat dels alumnes.
2.1 El projecte curricular de centre (PEC)
El Projecte curricular de cada centre completarà i deplegarà el currículum es-tablert en els esmentats Decrets.
L’elaboració i aprovació del PEC correspon al Claustre que la durà a terme mitjançant la constitució de comissions constituïdes amb representants de cadascun dels cicles educatius.
El PEC ha de permetre concrecions individuals ajustades a les característiques, els ritmes d’aprenentatge i la singularitat de cada alumne.
Així mateix, el PEC també ha d’incloure criteris per a adoptar formes organitzatives que afavoreixin els processos d’ensenyament‑aprenentatge i l’adequació a la diversitat dels alumnes.
3. EL TREBALL EDUCATIU AMB AQUESTS ALUMNES
Diversos autors han treballat les estratègies educatives per al millor desenvolupamenr d’aquest tipus de nens.
Se solen considerar dues grans línies d’intervenció: l’agrupament i l’enriquiment.
a) L’agrupament
Les estratègies d’agrupament tendeixen a agrupar els nens amb capacitats especials, sigui a jornada completa o bé durant algunes hores de la mateixa.
Aquest procediment, però, és clarament diferenciador i incrementa les separacions (socialment parlant) entre nens excepcionals i nens normals.
Aquest sistema mostra una bona eficàcia acadèmica, realitzant‑se els aprenentatges de forma coherent i millorant notablement la motivació dels subjectes.
L’agrupament a temps pàrcial és el que ha resultat més efectiu atès que conjumina les millores estratègiques amb un nivell menys elevat de discriminació.
b) L’enriquiment
Les estratègies d’enriquiment es basen en l’ensenyament individualitzat. El seu objectiu consisteix en qualificar el currículum de l’alumne ben dotat tant en quantitat com en profunditat de coneixements. En altres paraules això significa l’adequació dels aprenentatges a les possibilitats del sobredotat: capacitat per comprendre una major dificultat i una major amplitud, tot i que l’alumne segueix les classes juntament amb els seus companys.
Aquestes estratègies són bàsicament de planificació i de mesura. Per altra part minimitzen la diferenciació social d’aquests nens, alhora que no donen peu a que creixi l’avorriment entre ells a l’aula.
Tant l’estratègia d’agrupament com la d’enriquiment són aplicables de forma simultània, però sempre a partir d’una base d’enriquiment, En qualsevol cas es fa del tot imprescindible l’estructuració dels continguts a nivell curricular en funció de les possibilitats dels subjectes.
4. BIBLIOGRAFIA
– CASTELLO TARRIDA, Antoni:
INFORME: Les necessitats educatives especials dels alumnes
superdotats.
Barcelona, 1986
‑ GIMENO SACRISTAN, J.:
El currículum. Una reflexión sobre la pràctica.
Morata. Madrid, 1988
‑ IZQUIERDO, A.:
Modelos de superdotación.
Revista de C. de la Educación. Número 146. Madrid, 1991
‑ SERRANO, J.:
Modelos de identificación de niños superdotados
(Tesi Doctoral).
Universitat de Barcelona.
Col.lecció de Tesis Doctorals. Número 1690. Barcelona, 1992
‑ TORRANCE, E.P.
Educación y capacidad creativa.
Morata. Madrid, 1977