I. Introducció teòrica al tema
Per situar-nos en el tema cal dir que parlem de deficiències motrius per referir-nos a aquelles persones que tenen problemes en l’execussió de moviments.
Hi ha una gran varietat de deficiències motrius i no totes evolucionen de la mateixa manera.
Per tant, conèixer les causes, conceptes i classificacions ens pot guiar en algun moment donat, però no ens serveix com a base de la nostra intervenció: el què hem de fer, com a mestres d’educació especial, és avaluar com afecten les limitacions motrius dels nens en el procés d’ensenyament-aprenentatge i què cal fer perquè puguin seguir el curriculum educatiu, o perquè puguin aprofitar al màxim la instrucció escolar.
· classificació: dins de les deficiències motrius ens podem trobar deficiències amb afectació al SNC (paràlisi crebral, espina bífida, distròfia muscular, etc.) o sense (fractures, afectacions inflamatòries dels ossos o articulacions, etc.)
· causes: els dèficits motrius poden tenir l’origen prenatal (infeccions, malalties metabòliques, …), perinatal (traumatisme cranial, anoxia, sofriment fetal, …) o postnatal (traumatisme cranial, infeccions, …). En el cas de la Paràlisi Cerebral, per exemple, quan abans es doni la causa més greus acostumen a ser les conseqüències.
· afectació: el dèficit motriu pot afectar bàsicament a l’alumne en una sola extremitat (monoplègia), en les dues extremitats dretes o esquerres (hemiplègia) o en les dues cames (paraplègia), en les quatre extremitats (tetraplègia).
· símptomes: l’alumne amb deficiència motriu pot presentar espasticitat, atetosis, ataxia, rigidesa, tremolors, etc.
Cal tenir en compte que molts dels trastorns físics que ens podem trobar a l’escola van acompanyats de trastorns associats que fan més complexa la intervenció educativa, com ara problemes auditius, visuals, intelectuals, de la parla, relacionals, d’autoimaptge, etc.
Què ens podem trobar a l’escola? A l’escola podem trobar-nos amb nens amb dèficits molt variats i amb diferent grau d’afectació: podem trobar desde un nen amb paraplègia que necessiti cadira de rodes per desplaçar-se però que no presenti cap disfunció en la resta del cos, fins a un nen amb una Paràlisi Cerebral que li afecti les quatre extremitats i la parla.
Tipus d’adequació curricular: en el primer cas l’alumne necessitaria una ACI poc significativa, és dir que només caldria adaptar algunes metodologies, adaptar els espais i els accessos, etc.; en el segon cas ja cal fer una ACI important que requerirà segurament una modificació dels elements prescriptius del currículum (objectius generals i terminals d’àrea, i continguts).
1. Criteris per a l’elaboració d’adaptacions curriculars per alumnes amb deficiències motrius
Les necessitats educatives especials que es manifesten en aquests alumnes podrien ser classificades segons si provenen de problemes de moviment, de comunicació i llenguatge o de motivació.
1.1. NEE provinents de problemes de moviment
Les deficiències motrius limiten la capacitat del nen per relacionar-se amb el seu entorn, per manipular objectes, per explorar, etc.
La capacitat de moviment i control del propi cos és la base del desenvolupament cognitiu i global. Per tant cal avaluar la mobilitat d’aquests alumnes, per poder compensar, amb el medi, els dèficits que puguin presentar.
Caldrà prendre mesures per facilitar la relació de l’alumne amb el medi, i fer diverses adaptacions d’accés al currículum.
Ens haurem de preocupar dels serveis, els espais, els equipaments, les condicions d’accés i mobilitat dins de l’escola, materials diversos adaptats o específics, etc.
criteris:
ü RECURSOS:
· espais: deixar a l’aula passadissos ben amples perquè pugui passar la cadira de rodes, etc.
· materials: cadira de rodes, caminador, plàstic antilliscant, cinta de goma per subjectar el llapis a la mà, capçal licorni, ordinador amb les adaptacions d’accés necessàries (teclat expandit/reduït, commutadors, tauleta sensible, sintetizador de veu, etc.), impresora, altaveus, etc.
· mobiliari: taula en mitja lluna, taula a l’alçada de la cadira de rodes, mobles en què l’alumne amb cadira de rodes pugui accedir a tots els materials, posters a l’alçada de la vista de l’usuari de cadira de rodes, etc.
· serveis: molts nens necessiten fer sessions de fisioteràpia, logopèdia, teràpia ocupacional, etc. també poden necessitar suport psicològic, reforç dels aprenentatges, aprenentatge d’un SAAC, etc.
· accés i mobilitat: rampes, ascensors, etc.
ü avaluar la mobilitat de l’alumne per determinar quines adaptacions cal fer al medi per facilitar a l’alumne l’accés al currículum i la relació amb el seu entorn
ü si el nen té qualsevol tipus de desplaçament autònom (pot caminar, encara que amb moltes dificultats, gateig, restreig) i s’hi troba a gust, hem d’afavorir-lo adequant l’entorn: matalassos, baranes perquè s’aguanti per caminar, etc.
ü totes les activitats de totes les àrees (també d’Educació Física) es poden adaptar amb més o menys normalitat a les capacitats motrius de cada alumne
ü també cal adaptar la metodologia d’aula al ritme de l’alumne, que sovint necessitarà més temps per a realitzar les activitats
ü l’ús de l’ordinador és útil per aquells nens que no poden escriure amb llapis, o que ho fan amb molta dificultat
1.2. NEE provinents de problemes de comunicació i llenguatge
Hi ha alumnes amb deficiències motrius que tenen afectats els òrgans bucofonadors i en conseqüència presenten una parla poc intel.ligible, o bé no parlen. Els problemes poden presentar-se a nivell expressiu i/o comprensiu, i sovint cal utilitzar Sistemes Alternatius i Augmentatius de Comunicació (SAAC).
criteris:
ü avaluar si els problemes de comunicació i llenguatge es donen a nivell expressiu i/o comprensiu
ü potenciar al màxim la comunicació, bé desenvolupant al màxim el llenguatge oral, bé utilitzant SAAC
ü a l’aula pot anar bé utilitzar l’ordinador com a sistema de comunicació (amb un programa sintetizador de veu), perquè ppermetrà a l’alumne participar activament a la classe d’una forma més normalitzada (“parlant”)
ü treballar amb els companys de l’alumne, i amb els demés professionals que tracten amb ell, estratègies de comunicació, ús del SAAC, etc.
1.3. NEE provinents de problemes de motivació
Els alumnes amb deficiències motrius sovint presenten també problemes de motivació, com a conseqüència de varis factors: quan es donen problemes de parla (els nens responen a poc a poc o de forma poc intel.ligible), cal que els qui l’envolten sàpiguen tractar la situació amb normalitat, per no provocar que el nen vagi reduint el nombre de converses, o les escurci, i per tant que perdi iniciativa.
També sovint trobem actitud de sobreprotecció en la família, cosa que fa que l’alumne no s’esforci per fer coses que podria fer per ell mateix, adoptant cada vegada una actitud més passiva.
criteris:
ü fer adaptacions amb l’objectiu que l’alumne sigui conscient que els seus èxits són conseqüència del seu esforç i no de l’ajut dels demés. Així millorarà la seva autoestima, molt relacionada amb el rendiment
ü Treballar amb el companys i el professionals que treballen amb el nen diverses estratègies de comunicació encaminades a normalitzar l’ús del SAAC i a potenciar la confiança en l’usuari
ü realitzar ACIs el més properes possibles a la programació d’aula, perquè el nen no es vegi molt diferenciat
2. Organització de la resposta educativa
Organitzarem la funció educativa en funció de les NEE de cada nen: n’hi haurà que només necessitaran una adaptació de l’accés al currículum, i d’altres que requeriran modificacions més significatives del contingut del currículum.
En el cas de la paràlisi cerebral, per exemple, al ser un trastorn que afecta moltes facetes del desenvolupament del nen, és necessària la intervenció de diversos professionals i un treball coordinat entre ells: fisioterapeuta, terapeuta ocupacional, logopeda, mestre d’educació especial, etc.
Durant els primers anys és important realitzar un bon programa d’estimulació precoç, ja que és en aquestes primeres etapes quan l’orgainsme del nen és més susceptible d’aprendre patrons de moviment, inhibició de reflexes, etc.
A l’etapa d’educació infantil donarem prioritat a la fisioteràpia, desenvolupament del llenguatge i percepció, i potenciarem la socialització del nen.
A l’etapa d’educació primària hem de prioritzar l’adquisició dels continguts curriculars i la socialització, encara que també és necessari un treball de fisioteràpia i, segons el cas, de terpàpia ocupacional i logopèdia.
En general, a l’hora de planificar la intervenció educativa, ens haurem de plantejar aquestes tres qüestions:
a) La programació que haurem de fer
A partir d’una valoració psicopedagògica podrem determinar quines són les seves NEE i fer una proposta de treball.
Primerament utilitzarem tots els recursos que tinguem a l’abast per intentar donar-li resposta dins de la programació ordinària.
En el cas que s’hagin de fer adaptacions del currículum, s’estudiarà si és suficient fer una adaptació al tercer nivell de concreció, o adaptació no significativa, o bé si cal sol.licitar una modificació dels elements prescriptius del currículum.
· Adaptació no significativa: no modificarem cap element fonamental del currículum obligatori (què ensenyar i avaluar), però en canvi sí que introduirem canvis en la sistematització i racionalització del prcés d’ensenyament-aprenentatge, en l’ajustament de les activitats, de les metodologies i dels criteris d’avaluació (com i quan ensenyar i avaluar). Haurem de tenir en compte els serveis, les condicions de mobilitat, els equipaments, els espais, els materials específics, etc.
· Adaptació significativa: la proposta que farem serà d’eliminació, substitució o compleció d’algun o alguns elements fonamentals i prescrits el currículum.
b) Els serveis educatius que haurem de donar
Aquests serveis poden ser materials, humans o tècnics, i hauran anar adreçats a crear les condicions òptimes en el centre, per tal que els alumnes puguin ser el més autònoms possible, i perquè puguin aconseguir un grau alt d’interacció tant amb els professors com amb els companys. En definitiva, per facilitar a l’alumne l’accés al currículum.
Exemples de recursos:
· serveis: mestres de suport, fisioterapeutes, logopedes, terapeutes ocupacionals, …
· espais: accessos, espais prou amples, …
· equipaments: mobiliari a l’alçada de la cadira de rodes, cadira de rodes, caminadors, taula en mitja lluna, matalassos per anar per terra, etc.
· condicions d’accés i mobilitat dins de l’escola: barreres arquitectòniques, rampes, portes, lavabos adaptats, …
· materials diversos adaptats o específics: joguines, ordinadors (amb commutadors, teclats expandits, protectors de teclat, sintetizador de veu,…), plàstic antilliscant, faristol per aguantar els llibres, tira de goma amb forats per subjectar el llapis a la mà, etc..
· Sistemes Alternatius i Augmentatius de Comunicació (SAAC)
c) L’emplaçament escolar adequat
Haurem de plantejar un emplaçament adequat tenint en compte el principi de secorització, sempre i quan el centre reuneixi les condicions necessàries per garantir una escolarització òptima de l’alumne amb discapacitats motriu.
3. Sistemes Alternatius i Augmentatius de Comunicació
3.1. Definició
Parlem de Sistemes Augmentatius i Alternatius de Comunicació (SAAC) referint-nos a un conjunt de sistemes de signes (que poden ser manuals, gràfics, facials, sonors, etc.) que combinats amb l’ús d’ajuts tècnics (comunicadors, ordinadors, plafons, etc.) fan possible la comunicació d’aquelles persones que per qualevol motiu no pot utilitzar la parla, o no ho pot fer de manera comprensible per tothom. Això pot passar en alguns casos només en una època concreta de la seva vida (per operacions, malalties, …) i en altres casos la persona no podrà parlar segurament mai.
3.2. Classificació
Podem classificar els SAAC segons si són:
· sistemes amb ajut (formes de comunicació en les que l’expressió del llenguatge requereix la utilització de qualsevol instrument a part del propi cos de l’usuari; els signes són seleccionats): signes tangibles, imatges, sistemes pictogràfics, sistemes logogràfics, escriptura ortogràfica.
· Sistemes sense ajut (formes de comunicació en els que l’usuari crea les seves pròpies expressions del llenguatge; els signes són produits): gestos d’ús comú, expressions facials, gestos idiosincràsics, signes de paraules clau, llengua de signes, llenguatge signat
L’acostament cap a signes més abstractes té la finalitat de poder dur a terme una comunicació amb estructura linguística. Aconseguir un nivell de llenguatge més abstracte és molt important per a poder expressar les idees.
3.3. Ajuts tècnics
Ajuts tècnics per a la comunicació són tots aquells recursos materials (superfícies físiques) que ajuden a l’expressió comunicativa. Moltes vegades és necessari utilitzar més d’una ajuda tècnica pel mateix usuari.
És important que siguin transportables perquè es puguin utilitzar en situacions i llocs diversos.
Els podem classificar segons:
· ajuts tècnics no electrònics: plafons/taulells de comunicació (amb lletres, paraules, signes gràfics o fotografies); podem trobar plafons principals o monogràfics, llibres petits, carpetes/dossiers de paraules,…
· ajuts tècnics electrònics: commutadors electrònics (de veu digital o sintetitzada), ordinador personal (amb els accessoris necesaris d’accés com programes de reconeixement de veu, amb pantalles sensibles/tàc-tils, teclats reduïts o expandits, les tauletes intel.ligents/sensibles, teclats emulats amb cercament per escanneig, etc.
3.4. Formes d’accés o d’indicació
Serveixen per accedir a la comunicació, encara que no són considerats com ajuts tècnics. Es pot accedir al sistema de comunicació per indicació directe, per encercament o escanneig o per codificació.
N’hi ha de molts tipus, entre ells: el capçal-licorni (emulació dels dits); els commutadors, que són uns pulsadors que s’activen al pressionar-los amb la mà, peu, cap,…;l’indicador lluminós (inflarrojos); l’indicador òptic (l’aparell receptiu s’activa al rebre l’estímul); rellotge d’indicació (amb commutador); el girapàgines,…
3.5. Estratègies comunicatives
a) Estratègies de conversa pròpies dels usuaris
L’ús d’un SAAC per part d’un alumne implica un aprenentatge d’estratègies i habilitats comunicatives que el mestre d’Educació Especial ha de treballar amb l’alumne, però també amb la resta de professionals que es relacionen amb el nen.
És important aconseguir que els alumnes usuaris de SAAC aprenguin estratègies de conversa per tal de minvar una mica les limitacions derivades de la seva discapacitat motora i dels ajuts tècnics.
La persona necessita estratègies que li permetin:
· cridar l’atenció dels demés per iniciar o intervenir en una conversa
· utilitzar diferents temes per iniciar converses: evitar el típics monotemes
· demostrar que no vol continuar conversant: relacionat amb la responsabilitat comunicativa
· indicar que hi hagut un malentès: l’estratègia més comuna és senyalar o deletrejar la mateixa paraula. Aquesta estratègia és eficaç quan l’interlocutor no s’ha fixat en el signe. La repetició del signe sense haver indicat abans l’esxistència del malentès pot ser interpretada com la propera paraula o expressió comunicada. Per aquesta raó, hi ha d’haver un signe en en plafó per indicar malentesos. En les ajudes tècniques amb la parla artificial pot haver frases que ho indiquin.
· aprendre a esperar el torn: a vegades troben dificultats per a seguir el ritme de la conversa perquè la transmissió del torn a l’altre es fa mitjançant senyals no linguístiques que ells no dominen (per ex: expressió facial i entonació).
· utilització d’una estrucutra tema-comentari: els participants han d’aclarir el tema de la conversa i a continuació aportar els comentaris relacionats amb el tema. Aquesta estratègia augmenta també la possibilitat que les conjetures que es facin seguin correctes. Aquesta estratègia potser utilitzada per començar una conversa o introduir un tema nou, mantenir el control sobre el tema de la conversa que s’està desenvolupant, etc. També permet expandir idees o opinions amb menys paraules. Quan s’utilitza aquesta estructura tema-comentari s’abandona la tendència d’exigir un ús correcte del llenguatge.
· Mirada de comprobació: l’usuari mira de tant en tant l’interlocutor per comprobar que va comprenent el seu missatge. Aquesta estratègia dóna seguretat als dos interlocutors, ja que evita molt malentesos.
· Intencionalitat: l’usuari no parla només quan se li fan preguntes, sinó que és capaç de treure temes de conversa, d’interrompre una conversa per posar-hi cullerada, de provocar el riure dels demés amb un acudit, etc.
b) Estratègies de comunicació pròpies de l’interlocutor
En una conversa entre una persona que utilitza un sistema de comunicació alternatiu a la parla (usuari) i una persona parlant (interlocutor), aquest darrer ha de prendre un rol més actiu ja que ha d’interpretar allò que el seu company vol transmetre: per dir-ho d’alguna manera, l’interlocutor parlant en molts moments fa de receptor i d’assistent de l’emisor alhora. Jugant aquest doble paper és molt fàcil que l’interlocutor tendeixi a dominar la conversa deixant per l’altre persona un paper passiu i sense cap responsabilitat.
Per tant podem dir que les possibilitats de comunicació de les persones que utilitzen SAAC depenen en gran part de les habilitats dels seus interlocutors. Per això és important que aquests sàpiguen un mínim d’estratègies d’interacció que facilitin la participació activa de l’usuari de SAAC en les converses i, en conseqüència, en la societat.
· evitar el tipus de conversa-qüestionari, en la qual l’usuari de SAAC es limita a contestar a preguntes tancades, amb respostes curtes (Sí-No,..). Aquest tipus de preguntes poden ser molt útils quan una persona que normalment es comunica amb un taulell sil.làbic, no el té davant en un moment determinat, però en general hem de deixar que tothom expressi les seves opinions de manera oberta, i amb llibertat i confiança per parlar de qualsevol tema.
· esperar els torns de conversa que poden ser molt lents amb les persones que utilitzen SAAC: hem d’evitar tallar-los i impecientar-nos.
· acabar les paraules o frases: aquesta esstratègia també és bona a vegades, per alleugerir la conversa, sempre i quan l’usuari hi estigui d’acord i no li molesti. Cal anar amb compte, si s’utilitza aquesta estratègia, de no voler endevinar massa ràpidament totes les paraules, ja que els errors continus entorpeixen encara més la conversa i la fan més feixuga per les dues persones.
· Recopil.lar les frases: quan l’usuari acaba de dir una frase l’interlocutor la repeteix sencera, recopil.lant totes les paraules.
· Llegir en veu alta: l’interlocutor llegeix en veu alta el missatg. D’aquesta manera l’usuari comprova que l’altra persona està comprenent bé el que ell diu. Aquesta estratègia dóna seguretat a l’usuari, que sovint quan no sent la veu de l’interlocutor llegint aixeca el cap per confirmar la comprensió del missatge.
· Endevinar la mirada: sovint l’usuari de SAAC pot explicar coses sense utilitzar el taulell sil.làbic, sinó mitjançamt mirades i gestos. En aquest cas el paper de l’interlocutor adquireix especial rellevància perquè ha de tenir la perspicàcia d’anar temptejant el tema fins a encertar el que ell vol dir. S’utilitzen frases com “Parles de…”, “És alguna cosa que t’ha passat?”, “Alguna cosa que faràs?”, ….
c) Estratègies relacionades amb l’ambient
L’objectiu d’aquestes estratègies és aconseguir que el nens tinguin coses interessants per dir, però coses que els altres no coneguin amb anterioritat.
Alguns exemples d’estratègies que afavoreixen l’assoliment d’aquest objectiu són les següents:
· Augmentar la responsabilitat comunicativa: es tracta bàsicament d’aconseguir que l’interlocutor no necessiti saber allò que la persona està explicant. Que no conegui la resposta abans de realitzar la pregunta, ja que d’aquesta manera l’usuari mai podrà ser responsable de la seva comunicació perquè sempre li és tot conegut. A més a més aquest necessita tenir punts de referència per aprendre quan es comunica bé o malament, i d’aquesta manera poder modificar la seva comunicació per a que sigui millor.
· Augmentar el nombre de situacions diferents: en parlar de situacions diferents ens estem referint a totes aquelles situacions de comunicació, amb persones conegudes i amb persones desconegudes. S’entén que si l’usuari d’aquests sistemes de comunicació amplia el seu ventall de situacions diferents de comunicació, per una banda, la societat s’obrirà una mica més a les persones amb discapacitat, i per una altra, afavorirà la seva relació amb el seu entorn. Hem d’introduir les situacions noves amb precaicaió, donant-li seguretat en sí mateix.
· Augmentar la comunicació amb persones de la mateixa edat (amb o sense discapacitat): és molt positiu el fet d’incrementar la interacció i la comunicació amb altres nens bàsicament per dues raons: una, perquè les converses que tenen lloc entre iguals acostumen a ser més variades que les que s’estableixen amb els adults, i permeten al nen amb discapacitats accedir al món cultural dels nens.
· Control de l’entorn: en el vídeo podem observar com. el Jaume té una gran capacitat per controlar el seu entorn, tenint en compte les seves limitacions físiques, i per provocar diferents respostes en les persones que l’envolten.