1.- INTRODUCCIÓ. MARC LEGAL.
Encara que sembli que els nens precoços, amb talent i superdotats no puguin estar considerats nens amb n.e.e., en l’actualitat aquests nens es consideren en la mateixa terminologia. Amb la LOGSE es pot observar que no fa menció explícita del tema que ens ocupa, però no hem d’oblidar que paral.lelament a la preocupació dels nens deficients, també ha estat la preocupació pels nens superdotats, i que els corrents actuals són d’integració i no de segregació i el concepte d’educació especial ha estat ampliat i ha evolucionat fins a la denominació de nens amb necessitat educatives especials. És per aquest motiu que la nova llei d’educació no necessita fer menció a cap tipus d’alumne en concret ja que quan parlem d’educació especial queden inclosos en la seva totalitat tos aquests que ja sigui amb caràcter temporal o permanent presentin unes necessitats educatives especial.
Per tant, per començar aquest tema, m’agradaria fer una explicació general del marc legal de l’Educació Especial.
Prèviament a la LGE l’atenció dels nens i nenes deficients, discapacitats i inadaptats, com llavors se’ls anomenava, estava a càrrec dels serveis sanitaris i socials.
Amb la LGE (Ley General de Educación) de l’any 1970 s’enquadra l’educació dins de l’àmbit educatiu, però amb un funcionament diferenciat que dona lloc a un sistema educatiu paral·lel a l’ordinari. Com si es tractés de dos sistemes educatius separats.
L’any 1978, a Anglaterra es va publicar un informe anomenat INFORME WARNOCK en que per primera vegada es defensa una nova concepció d’educació especial i es parla de necessitats educatives especials i aquest concepte inclou la necessitat de medis diversos per accedir al currículum (supressió de barreres arquitectòniques, recursos especials, tècniques d’ensenyament específiques).
Al mateix any 1978 entre en vigor la Constitució Espanyola que en el seu articulat conté dos articles referents a l’educació; per una banda l’art. 27 reconeix els drets de tots el ciutadans a l’educació i l’art. 49 estableix que l’Administració preveurà el tractament, rehabilitació i integració dels diminuts físics, sensorial i psíquics.
També a l’any 1978 el “Plan Nacional d’Educació Especial” enuncia quatre principis bàsics:
– Normalització: Utilitzar i rebre serveis especials només quan sigui imprescindible.
– Integració Escolar: Vol dir que l’alumne participa activament en l’escola ordinària mitjançant la provisió de recursos didàctics adients pel tal d’assolir amb èxit els objectius proposats en el procés d’ensenyament-aprenentatge.
– Sectorització de l’atenció educativa: Implica apropar i acomodar la prestació de serveis al medi en el qual viu l’infant; això suposa una ordenació dels serveis per zones geogràfiques.
– Individualització de l’ensenyament: Vol dir que cada alumne amb disminució rebi exactament l’educació personalitzada que necessita.
A 1982 la LISMI (Llei d’integració Social del Minusvàlid) converteix en norma els quatre principis. Aquesta llei reflexa que la persona minusvàlida ho és menys quan més adaptat està l’entorn per compensar les seves disfuncions físiques, psíquiques o sensorials; és a dir, que les possibilitats d’integració no depenen únicament de les persones amb minusvalia, sinó també dels recursos que la societat arbitra per tal de compensar les limitacions d’aquestes persones.
A Catalunya el desenvolupament d’aquesta llei, queda concretat en el decret 117/84, sobre ordenació de l’educació especial per a la seva integració en el sistema educatiu ordinari.
Al territori MEC queda concretat en el R.D. 334/85, d’ordenació d’educació especial.
Per tant, a Catalunya amb la publicació del D.117/84 s’avança un any a la resta de l’Estat en el desenvolupament de la LISMI.
A l’any 1986 C.Coll escriu el Marc Curricular que és un tractat de psicopedagogia en el que es fonamenta la LOGSE.
I a l’any 1989 el Departament d’Ensenyament publica el document ADEQUACIÓ CURRIDULAR INDIVIDUALITZADA (ACI) de Robert Ruiz on s’introdueix la idea de adequar l’ensenyament no perdent de vista el referent de l’edat cronològica.
El 3 d’octubre de 1990 entre en vigor la LOGSE (Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu) que fa referència als alumnes amb n.e.e. al seu capítol V art, 36 i 37:
L’Art 36 diu que,
– El sistema educatiu ha de comptar amb recursos adients per tal que els alumnes amb n.e.e. puguin arribar als mateixos objectius generals que la resta.
– La identificació i la valoració de les n.e.e. estarà a càrrec d’equips multiprofessionals que establiran el pla d’actuació en funció de les n.e.e. i d’acord amb els principis de normalització i d’integració escolar.
– L’avaluació es farà tenint en compte els objectius establerts a partir de la valoració inicial i,
L’Art. 37 diu que,
– Esmena els recursos amb els que cal comptar: professors especialistes, determinades condicions físiques i materials del centre, etc.
– També es refereix a la participació dels pares en els decisions relatives a l’escolarització dels seus fills amb n.e.e.
– Fa referència als centres d’E.E, els quals acolliran els alumnes amb n.e.e., únicament quan no puguin ser atesos en un centre ordinari.
També és molt important dir que la LOGSE en el seu article 4 parla de currículum. Fa referència a l’opció d’un currículum prou obert i flexible per adaptar-se a les necessitats dels alumnes, d’un currículum únic per a tothom però adaptable.
Cal dir, que l’Ordre de 25 d’agost de 1994 contempla la possibilitat de realitzar modificacions d’elements presciptius del Currículum d’Educació Infantil i Primària. Afectant a elements prescriptius del currículum com són durada de cicles, objectius, continguts, etc. Aquesta decisió cal prendre-la quan s’hagin exhaurit les possibilitats d’adaptació que ofereixen l’organització i desplegament curricular pel que fa al projecte curricular, la programació de cicle i la seva aplicació en les diferents unitats de programació.
2.- Aproximació al concepte. Alumnes precoços, amb talent i superdotats.
– Els alumnes precoços: Són els que assoleixen els objectius previstos per a cada cicle del currículum escolar molt de temps abans que la majoria dels seus companys de la mateixa edat. S’ha de dir que al final del seu desenvolupament no assoleix ni més ni millor nivell.
– Els alumnes amb talent: Són els qui presenten una capacitat excepcional per a dur a terme, de forma encertada i correcta, un determinat tipus d’activitat. Ex: la música, la matemàtica, l’esport, etc. I en la resta d’activitats, la seva capacitat és normal.
– Els alumnes superdotats: Són els qui mostren un nivell alt en les capacitat bàsiques implicades en l’aprenentatge i en l’activitat intel.lectual en general. (en totes les àrees del currículum). S’han de donar determinades característiques:
– La intel.ligència: És la capacitat per aprendre continguts abstractes amb el menor temps possible, i la facultat per a mostrar situacions noves i desconegudes. El seu QI és superior a 130. (la majoria de la població entre 90-110 QI).
– La imaginació: En l’alumne superdotat, la imaginació és el mitjà a través del qual es representa la realitat exterior, de forma simbòlica. Ex. Una obra d’art que representa el pensament creatiu.
– L’interès: Serà el procés mitjançant el qual es manté l’atenció de manera positiva i dirigit cap a objectius realitzables.
– La motivació: És un procés psicològic que implica un incentiu per a poder desenvolupar un comportament. Els superdotats acostumen a posseir un alt grau de motivació cap el coneixement. Mostren un nivell també elevat d’autoestima i autoconcepte, degut a l’èxit i al reforçament que reben en les seves activitats.
3.- IDENTIFICACIÓ DE LES N.E.E. D’AQUESTS ALUMNES.
Actualment, i sobretot després de l’Informe Warnock (1978) hi ha una tendència a defensar que els problemes no radiquen únicament en l’alumne, sinó també em l’entorn. Per tant hem de deixar de banda les classificacions tradicionals.
Identificar les n.e.e. d’un alumne és saber trobar les característiques que ha de tenir la resposta educativa que li oferim, i que aquesta estigui d’acord amb les condicions que presenta aquest alumne.
Per identificar les n.e.e. haurem d’observar i analitzar els problemes amb els quals aquests alumnes es troben més freqüentment.
Per identificar les n.e.e. d’aquests alumnes precoços, amb talent i superdotats caldrà aconseguir informació sobre:
1. Aspectes bàsics com la intel.ligència general, la creativitat, les capacitats específiques i la motivació.
2. Aspectes complementaris com valoracions subjectives, índex d’integració social i índex de personalitat.
Per a realitzar aquesta identificació, comptem amb una sèrie d’instruments que mesuren, objectivament o subjectivament, les característiques dels alumnes. Són els tests d’intel.ligència, test d’aptituds, tests d’execució, test de creativitat, test personalitat, informes dels mestres, informes del pares sobre l’evolució de l’alumne/a…
Segons R. Ruiz, en un capítol elaborat pel Servei d’Educació Especial del “Marc Curricular per a l’ensenyament obligatori” d’en C. Coll, hi ha dues grans classes de necessitats educatives especials.
1.- Les necessitats d’adequacions específiques del currículum, en que trobaríem aspectes de temporalització i seqüenciació d’objectius i continguts.
2.- Les necessitats de provisió de mitjans específics d’accés al currículum, com són situacions educatives específiques i les condicions per a l’accés físic a l’escola.
Com identificaríem aquestes necessitats educatives especials? Doncs, identificar les n.e.e. d’un alumne és saber trobar característiques que ha de tenir la resposta educativa que li oferim, i que aquesta estigui d’acord amb les condicions que presenta aquest alumne.
Tota aquesta informació queda consignada en un escrit anomenat DICTAMEN, que recull també una descripció d’altres factor i condicions significatives per a la preparació de la proposta curricular. Recordem que el dictamen és el document tècnic que fa una valoració de l’alumne, dóna elements per a una proposta curricular i proposa l’emplaçament escolar i la previsió dels recursos específics necessaris. És responsabilitat de l’EAP del sector elaborar el dictamen, amb la col·laboració de l’EAP específic per a la valoració dels aspectes és concretament lligats a la disminució i a l’ús de mitjans tècnics adequats.
Segons la LOGSE per donar una resposta educativa adequada ens plantegem tres qüestions:
a) La programació que hem de fer.
b) Els serveis educatius que li haurem de proporcionar.
c) L’emplaçament escolar adequat.
Actualment, quan parlem de necessitats educatives especials, primer de tot haurem de pensar en la programació, haurem de pensar en què, quan i com hem d’ensenyar i avaluar a aquest alumne, després haurem de pensar quins són els serveis complementaris que necessitem per poder donar resposta de la millor manera possible al pla de treball que ens hem proposat, i per últim estudiarem quin és l’emplaçament més adequat per a dur a terme aquest treball.
Això ens permet ser fidels als principis d’integració, normalització, individualització i sectorització, els quals ens diuen que en tot moment hem de ser el menys restrictius possibles
En introduir-se el concepte de necessitats educatives especials, ens canvia el plantejament tradicional de l’Educació Especial. Ja no partim de les disminucions dels alumnes, sinó que partim dels ajuts pedagògics que els hem de proporcionar per aconseguir els objectius del currículum.
La identificació i valoració de les n.e.e. la realitzarà l’EAP i la informació quedarà recollida en un dictamen que és un document tècnic que fa una valoració de l’alumne, dóna elements per a una proposta curricular i proposa l’emplaçament escolar i la previsió de recursos específics necessaris
També és important parlar de la promoció dels alumnes i ho fem bàsicament en funció de dos criteris:
a) Criteris per promocionar-los cap a emplaçaments menys restrictius.
b) Criteris per retirar els serveis específics.
Per això no ens ho podem plantejar només al final de curs; cal que, si volem que sigui possible la promoció, ho tinguem en compte en qualsevol moment de l’escolarització.
4.- PRINCIPALS FACTORS DE RISC.
Normalment, es pensa que un nen/a superdotat, talentós, precoç serà un nen el qual no tingui cap problema a la vida i a l’escola, ja que és un nen que aprèn més depesa. Encara existeix el mite del superdotat, què bé és un nen superdotat! Quina sort! Però el superdotat no sempre és el primer de la classe. En els nens amb aquestes característiques hi ha uns factors de risc que poden ser:
– La tendència a l’avorriment: a vegades molesta els companys, està desmotivat, s’avorreix.
– Poden tenir dificultats de socialització. És a dir, a la classe pot tenir interessos molt diferents que la resta de companys, un vocabulari molt superior a la resta que amb la suma d’altres motivacions diferents poden crear actituds discriminatòries i el nen es pot sentir fora de lloc.
– La detecció precoç és fonamental. Moltes vegades aquests nens no s’identifiquen mai i si les seves necessitats no són detectades poden tenir fracàs escolar, per la manca de tècniques d’estudi adequades.
5.- INTERVENCIONS:
5.1.- Mites que s’han creat.
S’han creat mites al voltant del nen superdotat que no es corresponen amb la realitat com poden ser:
– No cal cap mena d’intervenció.
– Situar-lo amb alumnes d’edat mental iguals és suficient.
– Se l’ha de frenar per a que sigui igual que els altres.
– El millor és crear escoles per a nen superdotats.
– Com són més intel.ligents no necessiten cap suport.
No és així.
5.2.- Estratègies generals d’intervenció.
Hi ha diferents estratègies per a intervenir:
1. Acceleració: Aquesta estratègia educativa consisteix en avançar el nen un curs escolar, que no li correspon amb la seva edat, és a dir, reducció de la durada de cicle (Ordre de 25 d’agost de 1994). Suposa una adaptació derivada de modificació del currículum que afecta a un element prescriptiu que és la durada de cicle. Com que l’avenç legalment previst és d’un any per cicle, aquesta serà la màxima extensió de l’acceleració. Aquesta acceleració es farà quan s’hagin exhaurit les altres possibilitats d’adaptació. Per portar-la a terme s’ha de sol.licitar la corresponen autorització a la Direcció General d’Ordenació Educativa del Departament d’Ensenyament.
En un principi aquesta acceleració pot solucionar els problemes d’avorriment i motivació.
Però: (CRÍTICA)
– Obliga a l’alumne a adaptar-se a un nou context social, és a dir, grup-classe desconegut i amb major rodatge interacció.
– Pot haver-hi diferències maduratives (aquests alumnes tenen major maduresa emocional)
2. Agrupament: Té com a finalitat oferir a l’alumne diferents estructures organitzatives per al desenvolupament curricular:
– Es fonamenta en el fet d’ajuntar alumnes de característiques semblants i donar-los una resposta educativa adient a les seves característiques (agrupar per nivells o rendiments escolars)
– Si s’utilitza amb mesura només en determinats moment o alguna àrea pot ser un bon sistema. Però no es bo potenciar sempre agrupament o criteris homogenitzadors.
– Potenciar agrupaments flexibles.
ULL! Pot resultar una modificació si s’amplia el currículum.
CRÍTICA:
– Aparició de sentiments de discriminació.
– Elitisme.
3. Enriquiment: És un mètode educatiu per a l’ampliació del currículum. L’emplaçament acostuma a ser la mateixa aula ordinària. Es tracta d’afegir continguts al currículum ordinari. Però “afegir” no vol dir recórrer al currículum de cursos superior (ja que seria una mena d’acceleració).
FORMES DE TREBALLAR-HO.
– Racons: Es pot aprofitar l’organització de la classe per racons perquè l’alumne superdotat els utilitzi seguint el propi ritme. Actualment, un possible racó que ofereix un ventall de possibilitats ben diverses és l’ordinador. L’ús del racó pot ser individual o en grup reduït; serà convenient anar combinant les dues maneres, a fi de no deixar massa diferenciat l’alumne superdotat.
– Centres d’interès o Projectes: Es tracta d’agafar qualsevol tema d’interès per als alumnes i estudiar-lo des de totes les àrees curriculars, aconseguint-ne així un coneixement global. Aquest metodologia de treball afavoreix el pensament divergent, perquè interrelaciona continguts que, en el currículum organitzat per àrees, s’aprenen separadament. Implica treball individual (de recerca d’informació, d’aportació de materials, de redacció,…) i de treball en grup (de distribució de tasques, de posar en comú, d’elaboració gràfica, etc.). Aquesta organització facilita que cada alumne rendeixi segons les seves capacitats en benefici de tot el grup.
6.- ORGANITZACIÓ DE LA RESPOSTA EDUCATIVA.
Segons la LOGSE per donar una resposta educativa adequada ens plantegem tres qüestions:
d) La programació que hem de fer.
e) Els serveis educatius que li haurem de proporcionar.
f) L’emplaçament escolar adequat.
Actualment, quan parlem de necessitats educatives especials, primer de tot haurem de pensar en la programació, haurem de pensar en què, quan i com hem d’ensenyar i avaluar a aquest alumne, després haurem de pensar quins són els serveis complementaris que necessitem per poder donar resposta de la millor manera possible al pla de treball que ens hem proposat, i per últim estudiarem quin és l’emplaçament més adequat per a dur a terme aquest treball.
Això ens permet ser fidels als principis d’integració, normalització, individualització i sectorització, els quals ens diuen que en tot moment hem de ser el menys restrictius possibles
En introduir-se el concepte de necessitats educatives especials, ens canvia el plantejament tradicional de l’Educació Especial. Ja no partim de les disminucions dels alumnes, sinó que partim dels ajuts pedagògics que els hem de proporcionar per aconseguir els objectius del currículum.
La identificació i valoració de les n.e.e. la realitzarà l’EAP i la informació quedarà recollida en un dictamen que és un document tècnic que fa una valoració de l’alumne, dóna elements per a una proposta curricular i proposa l’emplaçament escolar i la previsió de recursos específics necessaris
També és important parlar de la promoció dels alumnes i ho fem bàsicament en funció de dos criteris:
c) Criteris per promocionar-los cap a emplaçaments menys restrictius.
d) Criteris per retirar els serveis específics.
Per això no ens ho podem plantejar només al final de curs; cal que, si volem que sigui possible la promoció, ho tinguem en compte en qualsevol moment de l’escolarització.
7.- LA FAMÍLIA.
Els pares o tutors legals són els màxims responsables de l’educació dels seus fills.
El nucli familiar constitueix el primer context socialitzador del nen perquè és on s’estableix els primers vincles emocionals i els primers aprenentatges, i tota la vida del seu fill. Per tant els pares juguen un paper cabdal com aportadors d’informació dels nostres alumnes:
– Els mestres hem de tenir reunions informatives amb els pares per tal d’informar dels avenços dels nostres alumnes precoços. – – Amb la família hem de negociar decisions a prendre (no es tracta d’una imposició dels “experts” sinó que les actuacions tant a casa com a l’escola siguin compreses i consensuades).
– Hem de vigilar reaccions dels pares com poden ser: rebuig, vergonya, por, creguts. Poden sentir-se culpables perquè perceben com a poc hàbils per proveir l’infant dels estímuls intel.lectuals que necessita.
– No s’ha de valorar tampoc el seu fill en situacions elitistes.
– No cal fer demandes excessives al fill.
– Els pares han d’entendre quines són les necessitats socials i emocionals del fill, i que no necessàriament són del mateix nivell que les intel.lectuals.
– Necessiten assessorament.
8.- CONCLUSIÓ.
Per finalitzar m’agradaria proposar una reflexió de caire ideològic: cal plantejar-nos quins objectius perseguim en l’educació del nen precoç, amb talent o superdotat. Si desitgem educar-lo per a una societat democràtica, hem d’intentar prioritzar l’educació en els valors de solidaritat i cooperació. Hem de procurar educar-lo en el sentiment que les seves capacitats són beneficioses per a ell personalment i també i també per a la resta del grup on està integrat.