EL CONEIXEMENT DE LA REALITAT
L’OBSERVACIÓ I EXPLORACIÓ DEL MÓN FÍSIC, NATURAL I SOCIAL
GÈNESI I FORMACIÓ DELS PRINCIPALS CONCEPTES
IMPLICACIONS EDUCATIVES
INTRODUCCIÓ
La cognitiva és una de les àrees més significatives i complexes del desenvolupament, sobretot a la nostra etapa educativa, l’educació infantil, ja que el desenvolupament cognitiu es centra en processos interns complexos com la memòria, la categorització dels conceptes o la resolució de problemes.
L’infant passa d’una comprensió precària de tot allò que conforma el món, on els reflexos innats són al seva principal font d’aprenentatge, a ser capaç de raonar de forma lògica, encara que el pensament abstracte quedarà per a moments posteriors.
1. EL DESENVOLUPAMENT CONGNITIU FINS ELS 6 ANYS
Desenvolupamen: procés que segueix l’ésser humà des de la fecundació fins a l’edat adulta. Sempre es tracta d’u n progrés en el qual destaca el desenvolupament cognitiu, com el conjunt de tots els altres àmbits: motriu, afectiu i social.
PIAGET:
Una de les primeres condicions per aprendre és el nivell de desenvolupament cognitiu i la intel·ligència és la capacitat d’adaptació a l’ambient. Explica que tots tenim uns esquemes de coneixement i que aquests serien proporcions de la realitat que el nen coneix i que al llarg dels anys s’aniran enriquint, diversificant, relacionant. El procés de construcció d’aquests esquemes l’explica mitjançant dos processos: assimilació i acomodació. Davant d’un nou aprenentatge, l’alumne incorpora la informació a l’esquema corresponent per assimilació, és a dir, relaciona els nous coneixements amb idees que ja té. Quan aquesta informació assimilada per l’infant, és utilitzada en una nova situació es produeix l’acomodació, de manera que s’adapta l’esquema a la nova informació i aquest s’amplia.
En aquest desenvolupament congnitiu, estableix unes etapes o estadis acumulatius i universals en el desenvolupament humà. Les etapes són:
– Estadi sensoriomotriu: (naixement-2 anys) La intel·ligència del nen és totalment pràctica, lligada a l’acció sensorial i motora. L’infant es relaciona amb el món mitjançant l’exploració sensorial, realitzant a poc a poc lligams entre els objectes i les accions.
– Adaptacions innates: (0-1 mes) Actes o esquemes reflexos, estímuls.
– Reaccions circulars primàries: (1-4 mesos) Esquemes d’acció, origen purament causal, centrades en el seu propi cos.
– Reaccions circulars secundàries: (4-8 mesos) Ja no es refereixen bàsicament al propi cos, sinó que comencen a tenir relació amb l’ambient. Hi ha una mínima intencionalitat.
– Coordinació d’esquemes secundaris: (8-12 mesos) Inici de la intencionalitat, comená a coordinar les accions i les intencions.
– Relacions circulars terciàries: (12-18 mesos) L’acomodació precedeix a l’assimilació. El nen percep primer la situació, s’hi acomoda i després la realitza, l’assimila. Descobreix la permanència de l’objecte.
– Invenció de noves coordinacions per combinació mental de representacions: (18-24 mesos) A partir de la manipulació dels objectes va desconrint les seves propietats i com els pot utilitzar.
– Estadi preoperatori: (dels 2-7 anys) Aquesta etapa és molt important en el desenvolupament de l’infant. Piaget diu que la intel·ligència del nen es basa en esquemes d’acció interns i simbòlics i, per tant, representatius, que li serveixen per representar mitjançant processos interns, signes, conceptes, imatges, símbols… El nen és capaç de relacionar les accions: preveure i intiur per solucionar una determinada situació. És capaç de preguntare-se el perquè de certes coses i compartir amb els altres les seves experiències. Piaget distingeix dues subetapes en el desenvolupament preoperatori:
– Pensament simbòlic/preconceptual: (2-4 anys) Aparició de la funció simbòlica. Pensament basat en preconceptes.
– Pensament intuïtiu: (4-6 anys) Una de les característiques principals d’aquesta etapa és l’egocentrisme.
VIGOTSKI:
Per l’autor, la interacció social regeix el desenvolupament cognitiu. Tot ensenyament està assistit per l’adult i, per tant, pren un paper relevant el llenguatge, ja que intervé en la inrteracció nen-adult. Aportacions:
– Zona de desenvolupament pròxim: diferencia el nivell del desenvolupament efectiu de l’infant i el nivell de desenvolupameny potencial, on pot arribar amb l’ajut dels altres.
– Tota funció congitiva apareix dues vegades: la primera a nivell social i la segona a nivell individual.
– Importància de l’aprenentatge: per possibilitar el desenvolupament cognitiu.
BRUNER:
S’acosta bastant a les teories de Piaget, però exposa que l’infant no interacciona només amb els objectes, sinó també amb els elements culturals que l’envolten. L’autor assenyala tres nivells de representació que permeten adquirir un model del món i que coexisteixen paral·lelament, encara que hi ha etapes que predominen més un que els altres:
– Nivell enactiu: (0-3 anys) A través de l’acció, resposta motora, el nen rep estímuls de l’exterior que provoquen respostes amb les quals estableix un feedback. En aquest període el nen adquireix capacitats bàsiques com la locomoció, la percepció, la interacció amb els altres…
– Nivell icònic: (5-7 anys) El nen és egocèntric i inconstant. Les operacions cognitives estan dominades per regles d’organització: propietats qualitatives, espacials i temporals de l’experiència.
– Nivell simbòlic: Les dades sensorials per Bruner han deixat pas a les dades no sensorials. El llenguatge té una importància cabdal, com a canalitzador del pensament.
WALLON:
Es desenvolupament és una successió de canvis qualitatius que formen unitats estructurades que es donen a través de les crisis. Els factor de desenvolupament són el biològic i l’ambiental, en íntima interacció i com a base del procés maduratiu. Són molt importants els aspectes socials, tant en el llenguatge com en la relació afectiva, com un catalitzador del desenvolupament. Els estadis de Wallon no es poden definir aïlladament, sinó en relació amb els altres, són els següents:
– Estadi de la impulsivitat motriu: (0-3 mesos) Moviments reflexos, indicis de moviment d’equilibri, prensió i locomoció, etapa preverbal i el pas al següent estadi depèn de l’afectivitat i la relació amb els adults.
– Estadi emocional: (3-8 mesos) A través de les emocions realitza el primer intercanvi amb el món, és l’etapa del prellenguatge, inici de la presa de consciència. Va formant el ser caràcter i apareix la imitació.
– Estadi sensoriomotriu: (8 mesos-1,5 anys) Predomina l’activitat exploratòria, maduració dels centres nerviosos, soregeix la parla i la marxa.
– Estadi projectiu: (1,5-3 anys) Pas de l’acte al pensament, apareix el record i pot anticipar el futur.
– Estadi del personalisme: (3-6 anys) Hi ha una primera fase de consciència del jo, el període de les gràcies o la seducció i la imitació de models.
AUSUBEL:
Cas destacar la seva idea d’aprenentatge significatiu. El currículum d’educació infantil es basa en aquesta visió constructivista de l’aprenentatge. Segons l’autor, aprendre és construir nous significats de la realitat que l’envolta, els quals enriqueixen els propis coneixements prèviament adquirits i permeten la seva aplicació a noves situacions cada vegada més complexes. Quan es dóna aquest aprenentatge que permet conèixer, interpretar, utilitzar i valorar la realitat, parlem d’aprenentatge significatiu i en aquest intervenen:
– Propis esquemes de coneixement i ús que l’infant en fa
– Relació entre el nou contingut i el que ja coneix
– Modificació constant dels esquemes
– Aplicació dels coneixements a noves situacions i continguts
Tots els autors coincideixen en la importància de l’entorn i del coneixement de la realitat en el desenvolupament.
2. EL CONEIXEMENT DE LA REALITAT
El nen adquireix el coneixement del món a través de la interacció amb les persones i els objectes del seu entorn. Els infants tenen una gran curiositat per explorar l’entorn que els envolta, per veure-ho, tocar-ho tot… S’esforcen per superar diferents obstacles quan ho necessiten i mostren una certa orientació en els espais viscuts en situacions habituals.
Provoca la producció d’estímuls: picant, fregant…observant-ne els resultats. S’adona de la pròpia acció sobre els objectes. Pel fet d’adquirir un medi experiencial enriquit el nen, no només articula millor el seu coneixement, sinó que a més millora l’eficàcia del seu funcionament cognitiu, per tant, comprèn, memoritza, raona i planifica el seu comportament.
Des que neix, explora el seu entorn, els objectes, les persones, i els fenòmens que l’envolten. Mostra un interès espontani per examinar objectes, actuar sobre ells i observar les seves reaccions. A la seva vida quotidiana anirà trobant petits reptes i problemes que li caldrà resoldre per tanteig, per assaig i error. Les seves conductes s’aniran modificant a partir de les descobertes que fa, a partir d’aquest tempteig experimental, que serà un mitjà del qual disposarà el nen per arribar a descobrir, per si mateix, les solucions dels problemes que se li plantegin.
3. L’OBSERVACIÓ I EXPLORACIÓ DEL MÓN FÍSIC, NATURAL I SOCIAL
El nen només és capaç d’assimilar allò que li ve donat per l’experiència amb les coses, però és imprescindible que hi hagi una observació i experimetació. Hi ha tres raons que fan que l’observació sigui primordial en el coneixement del món per part de l’infant:
1. El recurs de l’observació permet potenciar la interacció.
2. És una forma d’adquisició d’un esperit científic.
3. Permet a l’infant la relativitat de les coses, que poden canviar d’una observació a l’altra.
La observació és una activitat cognitiva bàsica, un procés d’aprehensió de situacions, objectes i persones. L’experimentació al podem entendre com el consegüent assaig sensoriomotriu portat a terme amb l’objecte d’atenció.
El procés de coneixement dels infants s’inicia sempre des de molt petits amb una exploració dels objectes. En un principi, els esquemes d’acció sobre els objectes són força limitats: agafar, etsirar, moure, deixar anar, mirar… A mesura que l’infant té experiències amb els objectes, aquests esquemes es van ampliant, diversificant, coordinant, fins a arribar a conductes complexes. De la mateixa manera, l’infant a més de les experiències amb els objectes, viu moltes experiències relacionades amb les situacions de la vida quotidiana, que li permeten formar-se esquemes que l’ajudaran a predir i a anticipar-se.
Aquesta experimentació i exploració constant que l’infant fa sobre els objectes i les situacions al llarg dels seus dos primers anys de vida li proporcionen un coneixement del món que l’envolta. Aquesta observació i experimentació caracteritzarà tota l’etapa d’educació infantil. Una correcta metodologia haurà de combinar experiències d’observació i experimentació variades amb un cert component de treball reiteratiu o rutinari, que li ofereixi a l’infant seguretat i una certa sensació de control sobre els esdeveniments quotidians.
Pel que fa a l’observació, en podem distingir dos tipus:
– Espontània: el nen de manera natural manipula objectes, experimenta amb els seus jocs… En aquest cas serà molt positiu potenciar-la, proporcionant diferents tipus d’informació, de materials i interaccions entre els iguals i amb els adults.
– Sistemàtica: sorgeix de les propostes dels adults, aquesta pot ser directe o indirecte, a través d’imatges, fotografies, vídeo…
En tota observació i experimentació s’han de seguir dues pautes d’actuació pedagògica:
1- Ajudar el nen a superar les conseqüències de l’egocentrisme ensenyant-lo a manipular i comparar.
2- Ajudar l’infant a superar les conseqüències del sincretisme, ensenyant-lo a observar i analitzar.
Segons Wallon i Montessori, el moviment és essencial per al desenvolupament psíquic de l’infant. En aquest mateix sentit, Bruner explica com al nen al principi coneix allò que l’envolta per les accions que realitza.
El mestre haurà de potenciar la curiositat i interès que mostra l’infant i aprofitar tan l’experimentació espontània com la sistemàtica en les diferents experiències realitzades. Els passos que seguirem en les experiències seran els mateixos que en el mètode científic:
1- Plantejament del problema
2- Aportació de les possibles solucions: hipòtesis
3- Planificació de l’experiència
4- Realització de l’experiència
5- Constatació dels resultats: comprovació de les hipòtesis i conclusions.
El Decret 181/2008 diu: l’educació infantil afavorirà el desenvolupament de les capacitats i la seva interrelació, que ha de permetre als nens créixer integralment com a persones en el món d’avui, amb uns aprenentatges continuats i progressius, que seguiran en l’etapa d’educació primària amb l’adquisició de les competències bàsiques. Aquestes s’agrupen entorn de quatre eixos i pel que fa a l’observació i experimentació destquem:
1- Aprendre a descobrir i tenir iniciativa
Explorar, experimentar, formular preguntes i verificar hipòtesis, planificar i desenvolupar projectes i cercar alternatives esdevenen elements clau en els processos de formació de l’alumnat.
L’infant haurà de ser capaç de:
– Observar i explorar l’entorn immediat, natural i físic, amb una actitud de curiositat i respecte i participar, gradualment, en activitats socials i culturals.
– Mostrar iniciativa per afrontar situacions de la vida quotidiana, identificar-ne els perills i aprendre a actuar-hi en conseqüència.
L’àrea de descoberta de l’entorn fa referència a l’observació i exploració del medi. Ha d’ajudar els infants a elaborar explicacions sobre els objectes i les situacions que els interessen i els preocupen en cada moment i procurar, alhora, que es formin una idea d’ells mateixos com a persones amb capacitat d’aprendre i amb recursos per emprendre reptes. Així mateix, la matemàtica esdevé una eina per conèixer l’entorn: quantificant, mesurant, localitzant; permet que se superi el simple coneixement físic i avanci fins a predir, comprovar, generalitzar, fer models, que és una manera d’abstreure.
Els continguts s’agrupen entorn els àmbits següents:
Exploració de l’entorn
– Observació i identificació de qualitats d’elements de l’entorn.
Experimentació i interpretació
– Experimentació d’accions que provoquen canvis en objectes i materials, fent anticipacions i comparant els resultats.
Raonament i representació
– Identficació de canvis que es produeixen en l’entorn i en el temps, establint relacions causa-efecte.
Els objectius de cicle precisen les capacitats que els infants han d’haver desenvolupat en acabar el segon cicle de l’educació infantil, en relació amb els continguts de les àrees i els criteris d’avaluació.
Objectius:
5. Observar i experimentar en l’entorn proper amb curiositat i interès, interpretant-lo i fent-se preguntes que impulsin la comprensió del món natural, social, físic i material.
4. GÈNESI I FORMACIÓ DELS PRINCIPALS CONCEPTES
Els preconceptes són les primeres nocions que fan servir els nens en l’ús del llenguatge i estan lligats a un objecte i una sutuació concreta. La formació dels preconceptes comença en el període sensoriomotor. Amb l’aparició de les primeres paraules, el nen a l’any i mig comença a etiquetar tot el que veu, aquesta manifestació verbal s’anomena explosió denominadora i està relacionada amb l’aparició de la capacitat de classificar objectes. A poc a poc anirà atribuint més característiques als preconceptes i en funció de l’estimulació exterior rebuda caminarà cap a un major bagatge conceptual establint més categories, encara que aquestes continuen sent molt globals perquè encara no domina la comprensió dels conceptes. Existeixen dos tipus de realisme infantil:
– Realisme intel·lectual: el nen defineix un objecte per tot allò que sap sobre ell.
– Realisme perceptiu: la realitat és només allò que veu.
Una altra causa és l’egocentrisme, el nen no po posar-se en el punt de vista de l’altre. Aquest egocentrisme provoca:
– Artificialisme: totes les coses funcionen com si haguessin estat fetes per l’home.
– Finalisme: els fenòmens naturals es produeixen amb una finalitat.
– Animisme: totes les coses tenen vida.
– Centració: només es té en compte un element de la situació a causa del sentiment d’omnipotència.
El paper del mestre haurà de ser el d’ajudar al nen a eliminar a poc a poc aquest egocentrisme amb la finalitat d’arribar a conèixer l’obejctivitat dels conceptes.
5. IMPLICACIONS EDUCATIVES
Metodologia que haurà d’emprar el docent:
– Facilitar l’experiència i el contacte amb els fets.
– Motivar els interessos
– Provocar preguntes
– Motivar l’atenció i la concentració
– Fomentar actituds exploradores
– Partir dels coneixements previs dels infants
– Dur a la pràctica un ensenyament basat en el constructivisme i l’aprenentatge significatiu.
– Mediatitzar l’acció del nen